Un matriarcat a l'Índia: respectades pel seu cognom

A Meghalaya, al nord-est de l’Índia, hi ha una petita zona on viuen tres tribus on les dones són molt més lliures que a la resta del país: són elles les que passen el cognom als fills i la petita és l’hereva de les propietats familiars que també administra
A Meghalaya les nenes i els nens estudien igual i no hi ha la discriminació d’altres llocs de l’Índia. A la imatge, la Mebadynbha, una estudiant de 12 anys, amb altres companyes de la mateixa edat en un descans entre classes a l’escola de Nongeitiang.

El Badollin va abandonar el seu poble fa més de 30 anys per anar-se’n a viure al llogaret de la seva dona, Aitimon Khongthah. S’havien casat per amor i van formar una família de sis fills. Ell és agricultor, ella treballa en la construcció i viuen en una petita caseta de fusta propietat de l’Aitimon. El llogaret és als turons de Meghalaya, al nord-est de l’Índia, on viuen les comunitats khasi, jaintia i garo. Les tres tribus són matrilineals i el Badollin reivindica amb fermesa la tradició de la seva comunitat: “Els nostres costums són millors perquè en altres llocs els homes són poderosos i aquí hi ha igualtat. Davant dels ulls de Déu som iguals, o ho hauríem de ser”. El Badollin es compara així amb la resta de l’Índia i abraça el sistema que regeix la seva tribu: aquí el llinatge viatja de generació en generació a través del cognom matern. No és només una cessió de noms. És una qüestió d’identitat, d’estatus i de respecte.

En aquestes societats, la filla petita juga el paper protagonista perquè serà l’encarregada d’administrar els béns familiars, un element clau en un sistema que gira al voltant de l’herència. Amb aquesta tradició, s’esvaeix la desprotecció que pateixen moltes índies en veure com els seus germans, homes, controlen totes les possessions. Els últims anys, no obstant, alguns pares estan optant per distribuir part de l’herència. Així ho ha decidit Aitisuk Khongjee, una dona de 37 anys i mare de set criatures. “Li donaré molt a la meva filla petita, però també repartiré entre les altres filles”, diu la dona, que és de la tribu khasi. Ho explica asseguda al costat de la màquina de cosir, amb la qual fa peces de roba que després ven al mercat del seu llogaret, Nongeitniang. L’Aitisuk no deixarà res als seus fills homes, però “si n’hi ha cap que necessiti res o tingui problemes, elles l’hauran d’ajudar i fer-se’n càrrec”. Canvien, doncs, els rols dins de la família.

L’herència porta explícita una responsabilitat. Sobretot en el cas de la filla petita, que haurà de viure sempre a la casa materna, mentre que els germans i germanes hauran de marxar-ne quan es casin. És aquesta situació la que marca la gran diferència respecte a la resta de l’Índia: les societats matrilineals són també matrilocals; és a dir, és el marit qui se’n va a viure a la casa de la família de la dona després del casament. “Així ella evita els problemes que sol tenir una dona quan va a una altra família, on la seva situació és molt vulnerable”, explica la historiadora Manorama Sharma, de la Universitat NEHU. A l’Índia les dones casades es troben molt soles, ja que l’actitud de menyspreu dels sogres sol ser demolidora.

En aquesta zona del país els matrimonis neixen de l’amor entre els nuvis, però un 80% dels casaments al global de l’Índia són pactats entre els pares, amb la qual cosa un percentatge molt elevat d’índies acaba emparellant-se amb un perfecte desconegut. No és estrany que el suïcidi per motius relacionats amb el casament sigui la principal causa de mort entre les joves del país. I en això hi té molt a veure el pagament del dot, un protocol que no es practica en les comunitats matrilineals.

A més, si el matrimoni s’acaba, ser divorciada o viuda no comporta el rebuig habitual de la societat índia. De fet, les dones poden fer fora de casa els marits si són violents, si no aporten res al conjunt familiar o si viuen pendents d’una ampolla. Això explica ben clarament que Meghalaya, on la majoria de la població pertany a alguna de les tres tribus mencionades, sigui el segon punt del país on hi ha més divorcis. “La força del sistema matrilineal aconsegueix que la dona no es vegi condemnada a viure amb diversos homes, ni que els seus fills siguin castigats per la societat”, explica Manorama Sharma.

Fora de casa, les dones tampoc pateixen les restriccions socials en relació a la manera de vestir o als horaris que sí que es veuen en altres zones. “Hi ha més igualtat de gènere, elles tenen més oportunitats i no són estigmatitzades per fer vida als espais públics”, assegura L.S. Gassah, director honorari del Consell Indi d’Investigacions en Ciències Socials (ICSSR). Gassah sosté que això també es deu al fet que la societat del nord-est és “més igualitària i oberta perquè no hi ha un sistema de castes” com el que impera a l’Índia hindú.

Hi ha un corrent masculí que se sent marginat i vol més poder

Moltes dones khasi treballen, regenten negocis i administren els seus diners. A vegades els seus ingressos són els únics de la família. “Sent treballadores augmenten la seva independència i el seu poder de decisió a dins de casa. Les dones que tinguin estudis augmentaran la seva participació en la força de treball, podran aspirar a sous més elevats i augmentarà el seu benestar, i això tindrà una relació directa amb l’empoderament de les dones”. Ho ha escrit l’economista Veronica Pala en un article acadèmic sobre els drets i els deures de les dones tribals a Meghalaya. Amb tot, fa la remarca que hi ha dones que si treballen és perquè són pobres i no tenen cap altra opció, i que a sobre han d’assumir les càrregues domèstiques.

La filla aquí no és una càrrega

Tot i el matís, les diferències són clares en relació a l’Índia i ja es perceben des del naixement mateix. Davant la preferència pels nens a quasi tota l’Índia, els pares d’aquestes tres comunitats no només no rebutgen les filles sinó que en volen tenir. “Si tenen tres nens, miraran de buscar un altre embaràs per si és nena. La busquen perquè és amb una nena que es mantindrà el nom del clan”, explica la historiadora Sharma.

A Meghalaya neixen 970 nenes per cada 1.000 nens. És la segona millor taxa en aquest sentit de tot el país, on la mitjana se situa en 919 nenes. El motiu és senzill: a Meghalaya no hi ha avortaments selectius en embarassos de nena. Per més de sentit comú que sembli, és una cosa extraordinària en un país on, segons un estudi publicat a la revista The Lancet, en les tres últimes dècades 12 milions d’embarassos de nenes podrien haver patit un avortament induït. A més, a la resta del país, el fet d’haver d’afrontar el dot, que abandoni la família després del casament i que quan els pares siguin grans no en pugui tenir cura fan que una filla es vegi com una càrrega econòmica des que neix. Un menyspreu que es tradueix en escassa educació, menys control sanitari i més mala alimentació en relació als germans, situació que, en cas de casament, segurament empitjorarà. No passa en absolut el mateix en les societats matrilineals.

Jerimai Khawrramba és jaintia, i el seu marit, el Blumin, és khasi. Tots dos treballen al llogaret de Mawlynnong collint unes plantes que, un cop assecades, serviran com a fibra per fer escombres. Al seu costat descansa damunt una manta la seva única filla, la Senlalate, de tres anys. Porta, per descomptat, el cognom de la mare, Khawrramba. Quan la nena es desperta de la migdiada, la Jerimai li dona arròs amb truita damunt una fulla de palma. “Tenir fills o filles no és important, no preferim una cosa o l’altra. Nosaltres no triem, és cosa de Déu”, explica el Blumin, que creu que acabaran tenint dos o tres fills, no més. “Abans les famílies volien tenir molts fills perquè ajudessin al camp, però ara no fa falta”.

Ben aviat la Jerimai i el Blumin portaran la Senlalate a l’escola de la zona, plena de nens i nenes que s’emocionen amb la visita inesperada dels estrangers que tot just acaben d’arribar. “Aquí hi estudien nens i nenes. Els pares saben que és bo que estiguin tots escolaritzats”, assegura el Hamelin, professor de l’escola de Nongeitniang. Aquesta igualtat es confirma amb xifres: el 73% de les dones i el 76% dels homes de Meghalaya estan alfabetitzats.

No es coneix l’origen concret d’aquest sistema matrilineal. Alguns textos assenyalen que es va instaurar per la por dels clans a perdre el seu llinatge i les seves propietats quan els homes morien a la guerra. Altres apunten a la barreja de creences entre les religions tribals, l’adoració a la fertilitat i el culte a la deessa mare hindú Kamakhaya, que és especialment venerada a la ciutat de Guwahati, pròxima a la zona.

També hi ha experts que sostenen que és al revés, que va ser la resta del món qui va canviar la situació inicial. “Les societats originàries estaven controlades per dones, però quan va sorgir la propietat privada els homes se la van fer seva per la força física, i això aquí no va ser ben bé així”, comenta Apurba Kumar Baruah, antic degà de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat NEHU.

L’amenaça patriarcal

Amb tot, al darrere del llinatge matrilineal s’hi amaga una societat encara patriarcal en què el gènere, malgrat tot, continua determinant rols i prohibicions. “Les dones no tenen permís per assistir al consell tradicional del poble”, explica L.S. Gassah. “La tradició estableix que l’administració ha de ser cosa d’homes”. A nivell estatal, a la pràctica, la situació és similar. “Molt poques dones de les que es presenten a les eleccions de l’Assemblea de Meghalaya hi surten elegides”. De fet, hi ha un corrent masculí, liderat per l’organització Syngkhong Rympei Thymmai, que se sent marginat, reclama més poder i que el llinatge passi a ser patrilineal.

Aquest paper dominant ha residit durant segles en l’oncle matern ( kñi ), el germà de la dona, que és per qui han de passar totes les decisions del clan, especialment les relacionades amb les propietats administrades per la filla petita, que és la seva neboda petita. “El kñi controlava la família, exercia de conseller religiós, dirigia les cerimònies del clan i impartia la disciplina als nebots, que li tenien molt de respecte, gairebé por”, afirma des del seu despatx Barnes L. Mawrie, antropòleg que ha escrit el llibre From maternal uncle to father [De l’oncle matern al pare], un estudi sobre l’evolució del poder a la cultura khasi. Cada home és marit en una casa i oncle al seu propi clan, una mena de doble paper. “Abans l’home acostumava a fer més d’oncle que de pare. De fet, sovint només anava a casa seva a dormir perquè durant el dia estava amb la família de la seva germana, i fins i tot els seus ingressos anaven al clan familiar” en lloc d’anar a casa seva.

L’autoritat de l’oncle matern s’ha debilitat amb el pas dels anys. Quan la majoria dels habitants tribals es van convertir al cristianisme, el seu rol de conseller religiós va deixar de ser rellevant, i a això s’hi suma la creixent dispersió de les comunitats, cosa que dificulta aquesta particular manera de viure amb dues famílies alhora.

En molts casos, el relleu del kñi l’ha agafat el pare, però no és una norma escrita, sinó que depèn de la seva personalitat i de la de la seva dona. Per exemple, entre el Badollin i l’Aitimon la batuta la porta ella, però a casa del Blumin i la Jerimai el cap de família és ell. “Com ho era el meu pare”, explica l’agricultor, abans de matisar que ell i la seva dona prenen les decisions de manera conjunta. Si el pare no té estudis o beu molt, la mare s’imposarà per exercir l’autoritat sobre els fills. Segons les enquestes, el 80% de les dones participen en les grans decisions de la casa i el 86% decideixen soles o juntament amb el marit què s’ha de fer amb els ingressos. Uns percentatges que no es veuen a la resta de l’Índia rural.

Thilmedia Khongjee ja sap prou bé què és dirigir una casa. El seu marit se’n va anar amb una altra dona fa quatre anys, però això no la va convertir en una repudiada, com sol passar al país. És la mestressa d’una petita casa de fusta on viu amb els seus tres fills, les seves tres filles, el marit de la filla petita i quatre nets. La Thilmeda tira endavant la seva família treballant en la construcció d’un aquari local. Juntament amb trenta dones carrega pedres en un cistell que subjecta al front. Ho fa per dos euros al dia.

Amb tot, ella i la seva família han patit un flagell que ni a la seva comunitat desapareix: la violència masclista. Fa dos anys, la seva filla gran va ser assassinada pel seu marit. “La va cremar viva. Va passar a mitjanit, en aquesta mateixa casa”, recorda una de les germanes, la Sarty. Entre tots tenen cura dels dos fills orfes i a la casa s’hi respira una unitat familiar granítica. Però la veu de la Sarty tremola quan explica que l’assassí va anar a viure en un llogaret pròxim quan va sortir de la presó, i que encara hi és. A pesar d’aquest cas, Meghalaya presenta un dels registres més baixos de crims de gènere de l’Índia. Al país es denuncien cada any uns 300.000 delictes contra la dona; en aquesta regió no arriben a 400.

Hi ha certa por que el sistema matrilineal es debiliti. L’acadèmica Manarama Sharma sosté que pot passar si continua la lluita per la propietat de la terra, ja que els terrenys que eren comunitaris estan passant a mans d’homes influents. I és plausible la por que aquesta pugna acabi amb un dels únics racons de l’Índia on la dona pot anar amb el cap ben alt, un lloc on les nenes no demanen perdó per haver nascut. “Aquest sistema ha de sobreviure perquè és favorable a la dona i perquè és un camí per enfrontar-se al patriarcat. L’hem de protegir”, conclou la historiadora.

Més continguts de

El + vist

El + comentat