FINS ARA S’HAVIA PENSAT QUE TOTES LES ESTRELLES ESTAVEN CONCENTRADES EN GALÀXIES. Ara, però, un nou estudi publicat a Science trenca amb aquesta idea. Més de la meitat de les estrelles de l’Univers podrien ser als espais intergalàctics i no totes concentrades a les galàxies, com es creia.

L’estudi es basa en els resultats obtinguts per un equip del Jet Propulsion Laboratory (JPL), liderat per l’investigador Jamie Bock, amb el projecte Cosmic Infrared Background Experiment (CIBER, http://ciber.caltech.edu). Aquest projecte estudia l’emissió de fons infraroig del cel, és a dir, de llum infraroja que no prové de cap objecte visible concret (cap estel i cap galàxia visible) sinó que està present de forma distribuïda per tot el cel. Com a punt de partida, han utilitzat dades del telescopi espacial Spitzer de la NASA, llançat a l’espai l’any 2003, que entre altres coses va estudiar aquesta emissió de fons infraroja.

Els científics van veure ben aviat que la distribució d’aquesta llum no és regular. Les seves variacions al cel i el seu espectre (distribució de l’energia en funció de la longitud d’ona) deixaven la porta oberta a dues explicacions sobre el seu origen. Podien haver sigut produïdes per les primeres galàxies, formades just després del Big Bang, o per estrelles perdudes entre les galàxies.

DESCARTANT IDEES

En un primer moment, pels científics, la primera opció era la més versemblant, ja que encaixava amb la nostra imatge actual de l’Univers, la distribució de les estrelles és més aviat ordenada i jeràrquica. En general, sempre s’ha cregut que no van per lliure, sinó que s’agrupen en galàxies. Al mateix temps, les galàxies formen cúmuls, grans o petits, que a la vegada s’ordenen en unes grans estructures en forma de filaments que conformen la disposició a gran escala de l’Univers. Amb aquesta imatge en ment, els espais entre les galàxies estarien gairebé buits, llevat de les comptades excepcions d’algunes estrelles expulsades per complicades caramboles gravitacionals.

Tanmateix, i ja que les dades del telescopi Spitzer qüestionaven aquest ordre, l’equip del JPL va dissenyar el projecte Ciber. El seu objectiu ha sigut determinar de manera concloent l’origen d’aquesta emissió irregular de fons infraroja. La NASA va decidir llançar del 2009 al 2013 quatre coets suborbitals més (a una alçada de 300 quilòmetres, ben per sobre de l’atmosfera) amb instruments d’observació en l’infraroig.

Després d’analitzar les dades recollides, els científics han arribat a la conclusió que la radiació de fons infraroja és deguda a l’emissió d’estrelles repartides entre les galàxies. I el que és encara més important: tot plegat no és una excepció, sinó que la quantitat d’estrelles no lligades a les galàxies que es dedueix per la quantitat de llum mesurada seria molt gran. La meitat de les estrelles de l’Univers van per lliure i l’altra meitat estan vinculades a galàxies.

Es creu que aquesta gran quantitat d’estrelles provindria de les interaccions entre galàxies. Podrien ser el resultat d’un xoc entre galàxies que va poder produir una gran pertorbació en les seves òrbites i donar lloc a deformacions dràstiques i a la formació de grans corrents d’estrelles. Ara sembla que aquests corrents podrien haver expulsat un gran nombre d’estrelles als espais intergalàctics, on quedarien formant una població d’estrelles difusa. Són invisibles individualment, perquè tenen una brillantor feble, però emeten en conjunt prou llum infraroja com per ser detectades per Spitzer i Ciber.

Els resultats de l’estudi són molt incipients i, per tant, encara presenten discrepàncies; és a dir, són elements que encara no encaixen del tot en els models elaborats. L’article publicat a Science apunta que cal confirmar els resultats amb nous experiments. Si es confirma, la multitud d’estrelles que van per lliure canviarà el nostre concepte de galàxia. Les galàxies anirien més enllà dels seus límits visibles i es dissoldrien progressivament en aquest mar invisible d’estrelles.

Xavier Luri és professor i investigador d’astronomia a la Universitat de Barcelona