UN APERITIU AMB...

Oriol Malet: “A mi la cultura m’ha salvat la vida”

La periodista Laura Rosel fa un vermut amb popular il·lustrador de Martorell

“A mi la cultura m’ha salvat la vida”
TEXT: LAURA ROSEL / FOTO: PERE VIRGILI

T é 44 anys i en fa 13 que es dedica a la il·lustració, tot i que això és el que sempre havia volgut fer. De petit, l’únic que tenia clar era que volia dibuixar. En el fons, desitjava explicar històries, però això ho va descobrir molt més tard. Aquell anhel topava amb la realitat crua d’una família humil, del Martorell industrial de finals dels 80 i, en definitiva, d’un entorn en què l’art i la cultura eren conceptes exòtics. “No tenia cap esperança de poder-me dedicar mai a res de similar”. Tot i així, es va aficionar a la literatura -devorava el catàleg de la biblioteca municipal- i a la música -fantasiejava amb la idea de tocar en un grup de heavy, amb el company de classe i amic Jaïr Domínguez-. Va estudiar belles arts i, una vegada amb el títol sota el braç, seguia tan convençut que la il·lustració era inabastable per a algú com ell que a l’hora de posar-se a treballar només li preocupava trobar una feina que li permetés pagar el lloguer, com havia vist fer a casa tota la vida. Va treballar en diverses fàbriques, descarregant camions i fent de paleta. Fins que va tocar fons. “Un dia de febrer a les sis del matí, canviant l’oli d’una màquina mort de fred, amb unes rates mortes al costat, vaig tenir clar que allò s’havia acabat”. I, en efecte, es va acabar.

De la nit al dia, es va començar a bellugar, a demanar a companys de la carrera els programes que calia saber fer anar per dissenyar pàgines web, a retocar un currículum exigu i acceptar encàrrecs petits de feines que no havia fet mai. “Em vaig tirar a la piscina d’una manera extrema, de zero a cent, i el resultat va ser espectacular”. En un parell d’anys ja podia dedicar jornades laborals senceres a les feines de retoc fotogràfic i disseny. “Assegut en un estudi, amb connexió a internet, sense passar fred a l’hivern ni calor a l’estiu, el meu cervell estava cada vegada més situat i d’un dia per l’altre vaig decidir jugar-m’ho tot i fer el salt a la il·lustració”. La pirueta li va sortir perfecta. En qüestió d’un mes va passar a guanyar-se la vida com a il·lustrador per compte propi acceptant els encàrrecs de tota mena que li arribaven sense parar. “Ho agafava tot, perquè de sobte veia que tenia vies per experimentar i créixer”. Els primers anys com a il·lustrador van ser frenètics i no només li van servir per desenvolupar estils artístics molt diferents i teixir una xarxa de clients i primers seguidors sòlida, sinó que li van demostrar que la clau per sortir d’aquell entorn que l’ofegava només la tenia ell. “Vaig viure els primers 30 anys de la meva vida sense confiar absolutament gens en mi mateix. Fins que em vaig convèncer que, encara que no exercís com a tal, jo era il·lustrador, i aleshores tot va començar a funcionar”. Trenta anys sentint dir a la parella i els amics que ho havia de provar, bloquejat sota el pes de les inseguretats, i de sobte la por s’esvaeix. “Era una situació tan desitjada que, quan va arribar, només podia celebrar-ho, perquè tot el que tenia em portava a guanyar”.

Una necessitat primària

A casa dels pares de l’Oriol regnaven la cultura del treball i de la família, però hi faltaven la literatura, la poesia, la música i el cinema. Per a algú inquiet com ell, allò era del tot insuficient. Les arengues de la mare perquè estudiés i llegís eren de sucre, perquè l’Oriol no va veure mai que ni ella ni el pare estudiessin o llegissin. Tot i així, la curiositat el va portar a la biblioteca, on va quedar atrapat pels llibres i per un món que ningú del seu entorn havia explorat. “Vaig començar a descobrir una cosa nova, fascinant. M’al·lucinava estar aprenent tantes coses”. La literatura va donar sortida a la inquietud que el removia per dins i que el dibuix ja havia començat a canalitzar de petit a través de l’interès pels còmics. En l’adolescència va arribar la fal·lera per la música, que el va mantenir allunyat d’altres tendències de l’època, com les drogues. “A mi la cultura m’ha salvat la vida, directament”. La cultura entesa no només com la materialització del fet cultural (una novel·la, una escultura o un poema) sinó com a forma de vida: “És el neguit que et fa situar-te d’una manera concreta davant la vida, un interès constant i infinit per les coses que t’envolten, perquè per a mi la vida sense la cultura no existeix”.

De dos dies a dues hores

La rutina diària de l’Oriol Malet és una mena de sudoku en què els horaris d’escola, joc i descans de les filles han d’encaixar amb els compromisos, exigències i expectatives d’un dels il·lustradors de referència del moment. La parella de l’Oriol, la Meritxell, treballa fora de casa, però ell no, i per això, a més de la feina, d’ençà que és pare l’Oriol ha tingut cura de les filles, que no han anat a la llar d’infants. “Les he tingut sempre amb mi i l’emoció de compartir el màxim de temps amb elles no m’ha permès pensar en una altra manera de funcionar”. És una opció personal que sovint ha cridat l’atenció. L’han entrevistat i l’han convidat a taules rodones, però els Malet ho viuen amb naturalitat. “No hem sabut fer-ho d’una altra manera”.

ORIOL MALET (Martorell, 1975). Ja de petit somiava en dibuixar còmics, però no s’hi va posar fins que va fer els 30. Ara és un autor que es mou en el mercat francès, el més prestigiós del sector. En l’últim any ha publicat ‘Mandela i el general’ (Comanegra), amb John Carlin, ‘Aquí tenim l’esperança que estàvem buscant’, amb Lolita Bosch (Ara Llibres) i ‘Judici a la democràcia. Frases per a la història’ (Comanegra). A més, col·labora regularment amb ‘La Vanguardia’, ‘JotDown’ i ‘Time Out’, i està treballant en diversos projectes que veuran la llum aviat. Entre d’altres, un llibre sobre l’art brut, que és com es coneix l’art que creen els no artistes i especialment les persones amb malalties mentals, els nens o la gent gran. És parella de la Meritxell i pare de dues filles: la Mariona, amb qui ha publicat ‘La Mariona i els seus monstres’ (Galera), i la Gala. Té l’estudi a casa i aprofita per treballar mentre elles dormen o són a l’escola.

El malabarisme d’assumir un moment professional a l’alça i voler tenir les filles a casa fins als tres anys no és innocu. Hi ha una part negativa: el desgast personal i de la parella i la sensació de viure durant anys “al límit de l’extenuació” per la falta de son. Però la resta -assegura-és tot positiu.

Com ara l’eficiència que ha guanyat a l’hora de treballar. “La meva personalitat insegura feia que em costés hores acabar les feines, però en el moment de ser pare el temps es va convertir en or i vaig aprendre a treure’n un rendiment descomunal. Si tinc dues hores per fer una feina, la faig. Abans trigava dos dies”. El reconeixement que la marca Oriol Malet ha assolit en aquests anys hi juga a favor, perquè aquestes il·lustracions que crea sota la pressió del rellotge i de l’esgotament presenten unes irregularitats que les fan úniques. És una manera de treballar més orgànica que l’identifica com a autor i que els editors reconeixen com a tal. “Estic en un moment professional privilegiat en què si considero que un treball té certes irregularitats però són interessants, el vull publicar, i l’editor estarà d’acord en publicar-lo”.

La felicitat de l’esmorzar

Hi ha persones que tenen recança d’acceptar la felicitat. No és el cas de l’Oriol Malet, que es considera “fastigosament positiu”, capaç d’identificar com a feliç el moment de despertar la família i preparar l’esmorzar després d’una nit sense dormir i treballant. “Em sento afortunat per tot el que tinc al meu voltant, i estic bé així. Desitjo més coses, com arribar més lluny en el mercat del còmic francès, però no em fa perdre la son”.

L’Oriol viu a Esparreguera i passa els estius i els caps de setmana que pot a Pinell de Brai, a la Terra Alta, on es treballa molt i bé el vermut. Acompanya l’aperitiu amb patates o escopinyes, sempre en cap de setmana. L’únic moment que aixeca el peu de l’accelerador. 

El grup de música que mai et canses d’escoltar.

No és un grup, és un músic: Neil Young.

Quina sèrie estàs mirant?

Ara mateix no estic mirant cap sèrie de televisió. M’és impossible.

L’últim llibre que has llegit.

Manson. La historia real, de Tom O’Neill.

Què no suportes de tu?

No puc suportar la meva visceralitat extrema.

Un moment de felicitat.

Al matí, quan em llevo -que és molt d’hora- em faig un cafè i me’l prenc sense fer res durant tota l’estona que puc, com més llarga millor.

Olives farcides o amb pinyol?

Amb pinyol, tot i que aquestes farcides eren boníssimes.

Més continguts de