ART

L’obra maleïda de Miquel Àngel

El geni del Renaixement va intentar destruir a cops de martell una pietat que pretenia posar a la seva tomba. L’obra va ser recuperada i ara per fi s’ha començat a restaurar

L’escultura està formada per quatre figures, una de les quals és un ancià encaputxat que representa sant Nicodem i que Miquel Àngel va escolpir amb el seu rostre.
TEXT: MÒNICA BERNABÉ / FOTO: CLAUDIO GIOVANNINI / MUSEO DELL’OPERA DEL DUOMO

M iquel Àngel, ja ancià, va treballar durant vuit anys en aquesta escultura, una imponent pietat de més de dos metres d’alçada que va fer emergir amb el seu cisell d’un enorme bloc de marbre i que pretenia que presidís la seva tomba. Però un dia de cop i volta va agafar un martell i, sense vacil·lar, va arremetre contra l’obra: el Crist va quedar greument mutilat, sense braços ni cama, igual que Maria Magdalena.

Un deixeble de l’artista va recuperar els trossos trencats de l’escultura, la va fer restaurar i la va vendre. D’aquesta manera, la pietat va passar de mà en mà durant anys i va ser tractada, segons els experts, com mai s’hauria de merèixer una escultura del geni del Renaixement. Quan a finals de l’any passat per fi es va iniciar la seva restauració a Florència per donar-li el reconeixement que se li deu, els treballs es van haver de paralitzar al cap de poques setmanes a causa de la pandèmia. L’escultura sembla, sens dubte, una obra maleïda.

Algunes parts de l’obra van ser completades per un altre artista

La Pietat Bandini -que és com es coneix aquesta important escultura de Miquel Àngel Buonarroti perquè el seu deixeble la va vendre al banquer Francesco Bandini per 200 escuts a mitjans del segle XVI- s’alça majestuosa en una mena de superfície elevada i protegida per una mampara de vidre en una sala del Museo dell’Opera del Duomo de Florència. A tocar hi ha una taula amb pinzells i instrumental, llibres amb esbossos de l’escultura, una petita escala per arribar a la part més alta de l’obra i dos potents focus. Les restauradores italianes Paola Rosa i Emanuela Peiretti treballen concentrades i en silenci a la vista de tothom.

Els treballs de conservació de l’escultura es van reprendre fa tan sols unes setmanes, el 28 de setembre. Això sí, amb l’ai al cor per si la segona onada del coronavirus torna a interrompre’ls. Els visitants del museu poden seguir-los en directe, a pocs metres de distància. Es tracta d’una tasca àrdua, que ha comissionat l’Opera di Santa Maria del Fiore i finança la fundació Friends of Florence.

Les restauradores han de netejar la pàtina de brutícia que s’ha acumulat a la superfície de l’escultura durant segles, però també intentar aportar una mica de llum als molts enigmes que envolten l’obra. Per què Miquel Àngel la va intentar destruir a cops de martell? ¿Quines parts va fer el geni del Renaixement i què va afegir-hi l’escultor que la va restaurar després? ¿I quina és la raó per la qual va ser tan maltractada durant segles?

Buonarroti va començar a esculpir aquesta pietat el 1547, quan ja tenia 72 anys, i va treballar en l’escultura fins al 1555. Aquesta vegada no es tractava d’un encàrrec, sinó que pretenia col·locar-la a l’altar de la capella on estava previst que hi hagués la seva tomba, a la basílica de Santa Maria Major de Roma, tot i que finalment l’artista va ser enterrat a la basílica florentina de la Santa Creu.

Al llarg de la seva vida, Miquel Àngel va deixar un gran nombre d’escultures sense acabar i abans de morir fins i tot va cremar esbossos i maquetes de les obres que tenia en projecte perquè ningú les conegués. No obstant això, només va destruir a cops de martell una única obra: la Pietat Bandini. “Hi ha diferents hipòtesis. Potser va trobar una imperfecció en el marbre, o la pedra es va trencar mentre la treballava, o simplement no estava satisfet amb la postura del Crist que havia esculpit”, explica l’historiador de l’art i membre de l’Opera di Santa Maria del Fiore Giovanni Serafini, que actua com a guia durant la visita a l’escultura al museu.

Quan Miquel Àngel va esculpir aquesta pietat estava atrafegat construint la cúpula de la basílica de Sant Pere del Vaticà, així que podia dedicar poc temps a l’obra. De fet, el gran biògraf del Renaixement, Giorgio Vasari, explica a la seva Vita que l’artista treballava en l’escultura de nit i gairebé a les fosques, cosa que vol dir que podia veure pocs centímetres de la superfície de la pedra que esculpia. I no només això.

A diferència de les altres tres pietats de Buonarroti, aquesta és “especialment complexa”, destaca l’historiador de l’art. Es tracta d’un conjunt escultòric format per quatre figures, totes esculpides en un mateix bloc de marbre: el Crist mort, la Mare de Déu, Maria Magdalena i un ancià encaputxat que representa sant Nicodem i que l’artista va esculpir amb el seu propi rostre. Per tant, segueix relatant Serafini, és totalment factible que Miquel Àngel cometés algun tipus d’error mentre treballava en l’obra a causa de la seva dificultat i de les condicions en què va haver d’esculpir-la i que, en conseqüència, pres per la ràbia, optés sense contemplacions per destruir-la.

Amb tot, la resta d’hipòtesis també continuen sobre la taula. “Hem trobat una fissura a la base de l’escultura. Potser la fissura continuava a la resta del bloc de marbre”, apunta Paola Rosa, una de les restauradores que ara treballen en la conservació de la pietat, i que insisteix que tampoc es pot descartar que una impuresa a la pedra fes desistir Miquel Àngel de continuar esculpint-la. Les restauradores també han fet altres troballes durant les setmanes que hi han treballat.

Per exemple, Rosa explica que han comprovat que el color del marbre canvia en determinades parts de l’escultura, que almenys dos artistes van intervenir en l’obra per la manera com van fer servir el cisell -l’un l’agafava amb la mà dreta i l’altre amb l’esquerra (“Miquel Àngel era esquerrà”, recorda la restauradora)-, i que alguns trossos trencats de l’escultura directament no encaixen.

De fet, quan es veu l’obra de prop es poden apreciar perfectament les parts de l’escultura que van quedar mutilades després que Buonarroti la colpegés amb un martell: per exemple, les mans i els braços de Crist van quedar amputats i posteriorment van ser acoblats, i el mateix passa amb un braç de Maria Magdalena. No obstant això, la gran incògnita és saber si els trossos acoblats són els originals esculpits per Miquel Àngel o els va fer Tiberio Calcagni, que és l’artista que va restaurar l’obra després que el geni del Renaixement intentés destruir-la.

Rosa afirma que hi ha parts que clarament Calcagni va acabar. És el cas de la figura de Maria Magdalena, que se situa a la dreta de Crist en el conjunt escultòric. La imatge desentona dins de la composició perquè el seu cap és molt més petit que el de la resta de figures. “A més, la seva mà dreta, amb la qual agafa la cama de Crist, no té cap tipus de força. És evident que no l’ha feta Miquel Ángel”, afegeix la restauradora. La figura és també l’única totalment polida. De fet, la pietat té zones polides i altres totalment tosques.

Una altra gran incògnita és l’absència de la cama esquerra de Crist. Es creu que Miquel Àngel també la va amputar quan va carregar contra l’obra, però no se sap gaire què va passar després amb ella. A l’escultura es pot apreciar un acoblament, com si algú hagués intentat tornar-la a posar. Amb tot, es desconeix si ho va fer Calcagni al segle XVI o algun altre artista dos segles més tard, al XVIII, quan l’obra va ser col·locada a l’altar major de la basílica de Santa Maria del Fiore, la catedral de Florència.

“Tindria lògica. Mai es deixava una escultura sense completar, i encara menys si es posava en un lloc tan important com la catedral”, destaca Rosa. El problema, però, és que no existeix cap tipus de documentació de les intervencions que es van fer a l’obra. Per tant, les restauradores van ara completament a cegues.

Del que no hi ha cap dubte, però, és del maltractament que va patir la pietat a la catedral. Darrere de l’escultura hi havia una escala de fusta per pujar al lloc on cantava el cor, i per facilitar-hi l’accés es va posar un agafador metàl·lic incrustat a la pietat mateix. En l’actualitat es poden veure perfectament dos orificis tapats amb ciment al dors de l’escultura, que és on es va posar l’agafador.

També darrere de l’altar major de la catedral hi havia uns grans canelobres d’on regalimava cera i que són la principal causa del deteriorament de l’escultura. L’esquena de la pietat estava plena de gotes de cera, que es van solidificar i es van ennegrir amb el pas del temps. Així mateix, la superfície de l’escultura va quedar tacada pel fum de les espelmes i per una substància oliosa que es va utilitzar l’any 1882 per calcar-la. “Llavors es va netejar una mica l’escultura, però només per davant, que és la part que es veia”, explica Rosa.

Les restauradores estan fent ara un esforç ingent precisament per conferir a l’obra un equilibri cromàtic. Han començat a netejar-la pel dors, que és la zona que estava més bruta. I encara els queden setmanes de feina per completar tota l’escultura. El que sembla clar, però, és que malgrat la mutilació, el deteriorament i ara la pandèmia, la història sembla obstinada a fer que una obra que el seu autor va intentar destruir es preservi en el temps. 

El + vist

El + comentat