És el mòbil, estúpid!, però la frase original no és aquesta, sinó que va ser “És l’economia, estúpid!” i la va fer popular Bill Clinton, durant la campanya electoral del 1992 contra George Bush pare, per fer parlar el republicà de qüestions essencials que afectaven la majoria de la gent, com ara l’economia, i no d’altres com la política exterior -la Guerra Freda o la Guerra del Golf- en les quals el patriarca dels Bush era imbatible. La frase ha fet història perquè trasllada l’atenció a temes considerats més importants, i així és habitual sentir “És el dèficit, estúpid!” o “És l’empresa, estúpid!” Avui toca “És el mòbil, estúpid!” per explicar com l’extensió de l’ús del telèfon mòbil intel·ligent smartphone -.

El mòbil és omnipresent. De fet, a Espanya hi ha 110,3 línies de telefonia mòbil per cada 100 habitants, i al conjunt del planeta els contractes de telefonia mòbil ja han assolit una penetració del 99,7%. A l’agost el total de línies mòbils que ofereixen serveis de veu amb banda ampla (és a dir, amb una connectivitat a les xarxes digitals que permet accedir a continguts audiovisuals, serveis avançats interactius...) va arribar als 39,14 milions a Espanya, un 7,4% més que el mateix mes del 2015 i representen el 76,46% del total de línies mòbils que hi ha a l’Estat (51,2 milions), segons dades de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. “Poques vegades a la història de la humanitat hi ha hagut una difusió tan ràpida, capil·lar i global d’una tecnologia. Per tant, no és estrany que aquest dispositiu que tots portem a la butxaca s’hagi convertit en una font d’informació”, assegura Carlos A. Scolari, professor del departament de comunicació de la UPF i investigador principal del projecte H2020 Transmedia Literacy.

El mòbil, una font d’informació

Segons l’últim estudi del Reuters Institut, Digital News Project 2016, el mòbil és la principal via d’accés dels usuaris a les notícies digitals. A l’Ara.cat, per exemple, les visites per dispositiu d’un mes qualsevol acostumen a ser un 68% via mòbils o tauletes, i un 32% per ordinador d’escriptori (desktop ). L’any 2010 l’accés via mòbils i tauletes representava un 6% de les visites i via desktop un 94%. “Ja el 2012 les 10 capçaleres més importants dels Estats Units tenien més entrades via mòbil que via ordinador”, diu Juan Miguel Aguado, doctor en ciències de la comunicació, expert en comunicació mòbil i actual director de Radiotelevisió de la Regió de Múrcia (RTRM). Aguado afegeix que ara “els diaris s’enfronten al repte d’adaptar les seves estructures i els seus continguts al nou entorn i als nous ritmes de consum, perquè no només canvien els formats, sinó que també canvien les maneres de consumir-los, els contextos en què es consumeix i la manera com els usuaris interactuen amb les notícies i els continguts”. En aquest mateix sentit, Scolari afirma que estem davant d’una tecnologia “que envaeix tots els àmbits de la nostra vida” -consultem el mòbil entre 50 i 100 vegades al dia-, i afegeix que “aquest flux permanent de notícies fa que els mitjans tradicionals d’informació, el diari imprès en primer lloc, entrin en crisi”.

La notícia, la carta de presentació

Mentre que el dispositiu més utilitzat és el mòbil, la majoria de les visites -més d’un 40%- provenen de les xarxes socials, sobretot de Facebook. En aquest sentit, segons l’últim estudi de l’Observatori de Xarxes Socials, 3 de cada 4 usuaris de smartphones.

Segons Aguado, l’ús de les xarxes socials, sobretot entre els millennials -la generació nascuda entre el 1981 i el 1995-, està produint un altre canvi, i és que les notícies ja no només serveixen per saber què passa al món, sinó que també s'utilitzen "perquè els altres sàpiguen com som".

.

Aquest expert en comunicació mòbil i el seu equip de la Universitat de Múrcia van fer l’any passat una investigació qualitativa amb millennials d’entre 18 i 22 anys per analitzar quin tipus de continguts compartien i per què els compartien, és a dir, en quin context, amb qui i amb quin propòsit. “Vam descobrir que les notícies eren uns dels continguts més compartits i que, curiosament, la majoria de les motivacions tenien a veure amb formes de presentació de la seva identitat social: «Perquè sàpiguen com penso», «Per compartir alguna cosa que em sembla interessant», «Perquè vull que sàpiguen això»”, diu. Amb aquestes noves dinàmiques els usuaris són un canal de distribució de continguts, però es desdibuixa la marca i la presència del mitjà, segons aquest investigador: “Un recorda un article interessant que algú va compartir a Facebook, però no si era d’aquest mitjà o d’aquell altre”. Aguado afegeix que “la gent no llegeix moltes de les notícies que es comparteixen a internet, perquè són formes de presentació social i només amb un cop d’ull ja compleixen la seva funció”.

Ara la pregunta és: els diaris poden aprofitar d’alguna manera aquestes noves dinàmiques?

Periodisme transmèdia

El consum de notícies des del mòbil afecta també el format. “L’smartphone. Cal tenir present que 4 línies d’una notícia a l’ordinador són 8 línies en un telèfon mòbil”, assegura Ana Isabel Bernal, doctora en periodisme i professora de la UOC de periodisme mòbil, que també afegeix que “és més important la rapidesa, però el contingut ha de permetre aprofundir”. “Un microvídeo o una càpsula d’informació poden narrar el que és fonamental d’una història i convidar el lector a ampliar; és una porta d’entrada”, afegeix.

Sigui quin sigui el nivell de complexitat, profunditat o riquesa del contingut, tot comença a la pantalla del mòbil, per això s’ha obert un debat sobre quina ha de ser l’extensió de les notícies. Segons un informe del Pew Research Center, els lectors passen més del doble de temps en articles de més de 1.000 paraules que en les històries de format curt. Per arribar a aquesta conclusió, s’han basat en més de 117 milions d’interaccions amb telèfon mòbil en el contingut de 30 mitjans digitals diferents durant el mes de setembre del 2015. L’informe també esmenta que els articles de més de 1.200 paraules al mòbil tenen un 11% més de pàgines vistes.

Els experts coincideixen en la importància de les capes d’informació. Carlos A. Scolari diu que els periodistes “no han d’escriure per al diari imprès”, sinó que “han de generar continguts informatius de qualitat per al màxim de mitjans i plataformes”. Per tant, no es tracta d’escriure en funció del mitjà o del canal, però sí que s’han de planificar diferents capes de profunditat per facilitar el salt de les unes a les altres. “Es tracta d’escriure per a diferents suports i escenaris de consum de manera entrelligada. L’expressió és periodisme transmèdia: escriure una cosa lleugera, ràpida i cridanera per veure-ho al mòbil quan salta la notícia, mitjançant alertes; una altra peça amb les claus en el mateix format, però ja en scrolling ; un tractament visual o d’anàlisi per a formats i suports més reposats...”, diu Aguado, que afegeix que s’ha d’escriure per a “lectors esquitxats, mullats i xops”.

Scolari afegeix que “el boom de la comunicació mòbil va accelerar un procés que ja s’estava produint des de l’inici de la web fa 25 anys: l’emergència dels formats textuals breus”. “S’imposa una cultura snack”, explica. Aquest especialista en narratives transmèdia també assegura que ja s’està veient aquesta mateixa lògica en els mitjans escrits: “La premsa actual també tendeix a fragmentar la pàgina en petites unitats textuals, acompanyades per fotografies, infografies... gairebé com una pàgina web impresa. És la manera com els vells mitjans s’adapten a la nova ecologia mediàtica: amb brevetat, fragmentació i multimèdia.”

Internet és vídeo

Si ara hi ha un atemptat a qualsevol punt del món, al cap de poca estona rebrem un munt de notificacions al nostre telèfon mòbil amb la notícia. La informació arriba immediatament als usuaris a través del mòbil, quan l’endemà van al quiosc ja saben què ha passat i, per tant, volen saber per què. Així, el diari en paper es reserva per a altres gèneres més interpretatius com la crònica, l’anàlisi, l’entrevista o el reportatge en profunditat. “Per a un breaking news ”, diu Scolari, que afegeix que molts textos hi surten guanyant amb l’enriquiment amb continguts audiovisuals o interactius: “Cada mitjà ha d’aportar el que sap explicar millor. Hi ha coses que s’expliquen millor per escrit, d’altres a través de la fotografia, o amb un vídeo o un videojoc de simulació”.

Per la seva banda, Aguado assegura que “internet és mòbil i és vídeo”. Segons aquest investigador, el 2014 el 50% del total del trànsit de dades mòbils era vídeo, però en els pròxims 6 anys creixerà 17 vegades el que va créixer en els últims 6 anys. Cada vegada augmenten més els vídeos com a complement de la història que narra el periodista, però els vídeos també han evolucionat. Proliferen els vídeos curts, que poden ser vistos i no necessàriament han de ser escoltats, típics de Facebook, amb subtítols explicatius.

La fi del paper?

Algunes veus apocalíptiques han pronosticat la fi del diari en paper, arran de l’auge dels mòbils i de les versions digitals de les principals capçaleres, però un article acadèmic d’Iris Chyi i Ori Tenenboim, de la Universitat de Texas, i recollit per Miguel Ángel Ossorio a Media-tics, assegura que els lectors aprecien el paper més que la web “perquè és tangible, i pagar per una cosa que pots tocar sempre és més fàcil que fer-ho per continguts digitals, gairebé abstractes, que a més s’han estat regalant durant dues dècades”.

El cert és que el paper encara és més rendible que la web en termes de publicitat, i la web no ha aconseguit compensar la caiguda de lectors en paper. “Els lectors que han abandonat el producte imprès no necessàriament han passat a la web del mateix mitjà. Ara picotegen entre mitjans i no hi passen prou temps per fer rendible una publicitat invasiva”, afegeix Ossorio.

Ja sigui en paper, a la web o al mòbil, el cert és que a la societat de la informació, el periodisme té tota la raó de ser. Davant de l’allau d’informació, la gent necessita més que mai el periodista, que ha après l’ofici de filtrar, jerarquitzar, interpretar i separar el gra de la palla. Els productes de qualitat, amb bons continguts, sobreviuran, sigui en el suport que sigui. Així doncs... “És el contingut, estúpid!”