La música d’Orfeu era tan pura que no únicament encantava les feres sinó que penetrava el cor dels mateixos déus. No és d’estranyar que músics de totes les èpoques -des de Claudio Monteverdi fins a Richard Wagner- s’apropiessin del profund simbolisme d’Orfeu. Però com que Orfeu, a més del primer músic, va ser el primer poeta, també els poetes han reclamat el seu llegat sagrat. Rainer Marie Rilke a Els sonets a Orfeu el veia com el mediador iniciàtic dels que busquen un coneixement secret que va més enllà de les trampes de l’aparença. Orfeu és el més pur dels herois perquè és el portador de totes les formes, fins i tot d’aquelles que són invisibles als nostres ulls i inaudibles per a les nostres orelles. Per a l’art modern, el nom d’Orfeu ha anat lligat a l’ideal d’una poesia pura i d’una música pura.

També, paradoxalment, a una pintura pura, que és la que reclamava Robert Delaunay quan es posava sota els auspicis d’Orfeu. La de Delaunay és una aventura singular dins l’art modern. Partint de criteris neoimpressionistes va evolucionar cap a l’atmosfera expressionista de Der Blau Reiter. Buscava, deia, expressar els mons plurals emmascarats sota la realitat. Amb una metamorfosi constant del seu estil es va decantar, després, pel cubisme, seguint les investigacions de Braque i Picasso. En les estructures cubistes Delaunay ja hi veia un grau avançat en la lluita per una pintura pura. El pas següent va ser, naturalment, l’abstracció.

De la seva obra m’interessa especialment el moment previ a aquest pas, quan les estructures cubistes estan a punt d’esclatar però encara no s’han dissolt en l’abstraccionisme. És l’època en la qual Delaunay pinta diverses vegades la Torre Eiffel en un virtuós exercici de descomposició. A El Camp de Mart: la Torre Roja, del 1911, el pintor converteix el gran símbol urbà de la modernitat en una flamarada que incendia les grises arquitectures que l’envolten. La llum de l’explosió és enlluernadora. Delaunay reafirma una visió radicalment subjectiva del món exterior que trenca amb les lleis de la realitat. Com en el viatge d’Orfeu, l’ull interior és el que decideix.