El Gran Carnaval

El món de les dones

"Retratar sense contemplacions algunes de les plagues més sarnoses del nostre temps: el masclisme, el papanatisme, l’individualisme salvatge, la competitivitat ferotge, la mala educació, l’egoisme portat a l’extrem, l’ultraliberalisme més fastigós..."

F a un parell de setmanes es va estrenar la pel·lícula Sin rodeos, que suposa un canvi de registre en la carrera com a director de Santiago Segura. El canvi és fàcilment detectable i es concreta en l’abandonament -ja anava tocant- de les peripècies de José Luis Torrente -qui sap si algun dia tornaran- per explicar una porció de vida d’una dona que està farta de tot. Està farta de la vagància del seu company, un suposat artista argentí amb ínfules de gran creador, que no ha venut mai ni un quadre, no col·labora amb cap tasca domèstica i ronca com un animal. Està farta del seu cap, un cretí masclista i ignorant que decideix contractar una influencer de vint anys, més tonta que una sabata, perquè modernitzi l’empresa de publicitat on treballa i a més a més supervisi la seva feina. Està farta de la seva millor amiga, incapaç de mirar-la a la cara quan ella li explica un problema perquè està enganxada a la pantalla del mòbil. Està farta de la seva germana, hipnotitzada pel seu gat, al qual tracta com si fos un ésser humà i li dispensa més estimació que a ella mateixa. La llista de les coses de què està farta és llarga, però no cal explicar tota la pel·lícula.

De fet, s’explica ràpid perquè és molt senzilla. Extremadament senzilla i també molt previsible. Però aquestes característiques de la seva personalitat no tan sols no arriben a molestar sinó que formen part dels valors que demostra: concisió, claredat i eficàcia. Entre allò que pretén i allò que aconsegueix no hi ha decalatge. I això té molt de mèrit. I quin és aquest objectiu? Doncs retratar sense contemplacions algunes de les plagues més sarnoses del nostre temps: el masclisme, el papanatisme, l’individualisme salvatge, la competitivitat ferotge, la mala educació, l’egoisme portat a l’extrem, l’ultraliberalisme més fastigós... Amb naturalitat, sense escarafalls, amb alguna pinzellada de traç gruixut però no gaires, sabent dosificar amb bon pols la comicitat i un aprofundiment que pot resultar imperceptible però que esdevé implacable, Segura demostra intel·ligència i aguda capacitat d’observació. Ridiculitza actituds que, si s’és intel·ligent, només es poden ridiculitzar per fer notar que són tòxiques, nocives, absolutament ridícules.

Aquells que van titllar Torrente, el brazo tonto de la ley -una pel·lícula del tot reivindicable- i les seves seqüeles -gens reivindicables- d’apologies de tots els valors negatius que encarna el personatge protagonista -feixista i masclista al pòdium- deuen estar ben desconcertats amb Sin rodeos. No he entès mai aquestes acusacions, però sigui com sigui té gràcia veure ara l’altra possible cara de la moneda. I té encara més gràcia plantejar-se el film, encara que segurament no deu ser la intenció explícita de Segura, com una mirada feminista al món de bojos en què vivim, el món de la desigualtat, de la injustícia enquistada, de la immoralitat, de la indecència.

Hi ha moltes pel·lícules que ens expliquen la força de les dones, la seva imprescindible presència, el seu influx perenne. En aquest context, malgrat que pugui resultar reiteratiu, no em puc estar de recalcar de nou que la vaga de dones de dijous no podia ser més necessària, més lògica, més bonica. Qui no entengui què significa, què hi ha al darrere, que s’ho faci mirar. Qui la relativitzi, qui la depreciï, qui en faci burla, qui es negui a mirar més enllà dels seus penosos prejudicis, el millor que pot fer és callar i admetre que és un ignorant, un ésser absurd, una nul·litat de pensament, un neandertal.

Etiquetes

Més continguts de