El gran carnaval

La monarquia caducada

"Hi ha una institució que ja fa temps que està posada en qüestió"

No soc feroçment antimonàrquic -potser sí moderadament- i en molts aspectes de la vida social em considero tirant a tradicional, però sí que m’agrada escoltar el batec del temps, entendre que canviem, que les societats es transformen, que en tots els àmbits de la societat, del pensament i de la vida hi ha institucions -corpòries i mentals- que caduquen, que en un moment donat, pels motius que sigui, eren imprescindibles i s’han transformat en prescindibles. El següent pas serà quan siguin molestes. Exemples? Hi ha realitats que s’han abolit perquè eren refractàries als drets humans i a la moralitat més evident: la segregació racial, la llei sàlica, l’esclavatge, la persecució institucional de l’homosexualitat... N’hi ha d’altres, de categorització més complicada, a qui el pas del temps també ha anat arraconant, de manera més subtil i tenaç. Són realitats a les quals la injecció de noves maneres d’entendre el món, nous postulats socials, emocionals i de pensament, ha fet perdre vigència, acceptació i vigor. Per exemple, el servei militar o la tauromàquia.

Hi ha una institució -l’he enunciada a la primera línia de l’article- que ja fa temps que està posada en qüestió i que no fa falta estar-hi radicalment en contra per veure clar i entendre sense grans esforços que no s’aguanta per enlloc. Amb motiu del cinquantè aniversari del rei Felip, la casa reial espanyola ens ha volgut ensenyar unes imatges de la vida familiar del rei. La relació amb la seva esposa i les seves filles sembla bona i afectuosa. Dinen plegats, les porten a l’escola amb cotxe i estan pendents els uns dels altres. Com fan les famílies, vaja. No sé si les imatges mostrades reflecteixen gaire bé la realitat del dia a dia d’aquesta família. Ni ho sé ni m’interessa gens. No és ni un motiu de proximitat ni de mania desfermada.

La monarquia, en els temps moderns, acostuma a relacionar-se amb l’ordre i amb tots els seus intangibles adherits. Amb la pètria personalitat dels estats que la posseeixen o que viuen posseïts per ella, no sé quina seria la manera idònia d’expressar-ho. No sé si més enllà d’aquest simbolisme antic, per a alguns molt preuat sens dubte, hi ha cap cosa més que justifiqui la pervivència dels reis, les reines i les infantes. La litúrgia mediàtica que envolta les monarquies europees sempre m’ha generat fins i tot més repulsió que les mateixes monarquies. L’afany llépol de les revistes del cor - ¡Hola! i Semana especialment-, la genuflexió permanent d’ Informe semanal, la crònica enfarfegant i òbvia, el relat de les seves vacances a les Balears, de les seves regates passades de rosca. Quanta caspa!

Per no parlar de les pintoresques aventures que hem anat coneixent sobre el patriarca Joan Carles. Aventures en les dues accepcions possibles. L’aventura dels safaris i l’aventura de les faldilles. Per no parlar de les aventures monetàries de la germana i el cunyat, que els han portat al banc dels acusats i ens han revelat, més ben dit confirmat, de manera prou eloqüent la certesa que la justícia no és igual per a tothom. En aquestes condicions em costa entendre que algú es prengui encara seriosament la monarquia borbònica. Però bé, les creences i conviccions de cadascú són sagrades. El que sí que no m’entra al cap és que ells mateixos continuïn prenent-se seriosament a ells mateixos. Quan Felip VI surt a fer un discurs em pregunto de quina autoritat pot presumir tenint tot el que té a casa seva. Quan parla de la unitat del país, de la sobirania nacional, de l’estat de dret i de totes aquestes nocions altisonants, ¿no s’adona que resulta ridícul? No, suposo que no se n’adona.

I jo quan l’escolto a ell o quan em parlen de la monarquia i la casa reial, penso en aquella pel·lícula que es diu El discurs del rei, que va tenir tant èxit i que ens parla d’un monarca i el seu logopeda, d’un home d’estat que tenia una nació al darrere i una missió per complir. Tota semblança amb l’actualitat seria pura coincidència.

Etiquetes

Més continguts de