KNOCKOUT

La pregunta que no falla

L’home del telèfon em diu: “Esperi, ¿abans no ho vol consultar amb el seu marit?”

Una urgència domèstica m’obliga a trucar a un tècnic especialista perquè vingui a solucionar el problema. El contacto a través d’una pàgina web on asseguren ser els líders del país en aquesta matèria. Un home em contesta de seguida i li explico el cas. Em dona unes explicacions molt concretes que em fan confiança i demostra que, efectivament, domina el tema. Aleshores li pregunto quant em costarà arreglar-ho. La clatellada és tan important que fins i tot em sembla que no entenc la xifra i li he de tornar a preguntar. Ho havia entès bé. Li pregunto per quina raó és tan car i em dona tota mena de dades, motius i detalls que ho justifiquen. Em convida a trucar a altres especialistes si vull comprovar que és el preu estàndard en el mercat. M’assegura, però, que amb ell tenim totes les garanties que el tema quedarà resolt i no hi haurà sorpreses extres a posteriori, ni tècniques ni econòmiques.

La pressa per solucionar el problema em fa actuar amb celeritat. Decideixo creure-me’l i tirar endavant l’operatiu. I, un cop hagi penjat, per si de cas, m’asseguraré amb altres trucades que el preu és l’habitual. Per tant, de seguida li dic que d’acord, que me’l crec i que quin dia quedem perquè vingui. Aleshores, l’home del telèfon em diu: “Esperi, ¿abans no ho vol consultar amb el seu marit?” Em quedo parada, perquè, de fet, aquell home no sap si en tinc, de marit. I, en cas de tenir-ne, no entenc per què jo, una dona adulta en perfectes facultats mentals, he de consultar amb el meu marit aquella gestió que, al capdavall, és imprescindible que es dugui a terme. Faig veure que no he sentit la pregunta i insisteixo en concretar el dia que vindrà a casa. I ell hi torna: “¿Però no ho vol consultar amb el seu marit, abans?” Sense especificar-li si en tinc o no, li contesto: “Veuràs, soc una dona adulta perfectament capacitada per prendre una decisió d’aquest tipus”.

Al vespre explico l’anècdota i tinc una nova sorpresa. Es veu que, fa anys, els venedors d’enciclopèdies que anaven per les cases, quan trobaven un comprador dubtós, feien servir una estratègia similar. Fos home o dona qui els hagués obert la porta, quan es trobaven que aquella persona tenia cert interès en comprar però li costava fer el pas, li deien: “Ja entenc que abans de prendre una decisió ho voldrà consultar amb la seva dona (o amb el seu marit, segons el cas)”. Era la frase màgica que feia que el comprador sentís ferit el seu amor propi i demostrés que tenia poder de decisió sense necessitar el vistiplau de la parella. “No cal, me la quedo. M’has convençut”, acostumava a ser la resposta que venia a continuació.

Són misèries del patriarcat que, admeto, jo també he utilitzat sovint perquè eren les úniques excuses ridícules que et funcionaven quan un desconegut et donava la llauna. Molt abans de tenir marit o res que s’hi assemblés, quan no tenia cap intenció de tenir descendència, cada vegada que em trucaven a casa per fer-me una enquesta o vendre’m alguna cosa, em feia riure treure-me’ls de sobre amb les dues úniques frases que no rebien cap tipus de rèplica i obtenien una acceptació immediata. Posava veu de bleda i deia: “Disculpe, tengo que colgar, mi marido me está llamando por la otra línea” o “Ara no puc, tinc els tres nens a la banyera”. Es tracta d’utilitzar les circumstàncies més caduques al teu favor. Fins i tot pots tornar a trucar i dir: “Mira, al final ho he consultat amb el meu marit i diu que no”. I li encarregues la feina a un altre que potser et cobra el mateix però no fa aquestes preguntes.

Més continguts de