L’ Ajuntament de Hardinxveld-Giessendam va viure una petita revolta a principis d’estiu. El consistori d’aquesta localitat holandesa de 18.000 habitants, no gaire lluny de Rotterdam, va haver de sortir a demanar perdó públicament als seus ciutadans perquè l’empresa contractada per fer les obres de millora d’una de les carreteres del terme municipal havia col·locat un rètol en què advertia que treballarien en diumenge. Davant les queixes d’alguns ciutadans que els acusaven d’haver trencat les normes locals que obliguen a un descans absolut els diumenges, l’Ajuntament -en mans d’una coalició entre un grup d’independents i el Partit Holandès dels Cristians Reformistes (SGP), una formació fonamentalista protestant- va assegurar que desconeixien les intencions de l’empresa i que només es treballaria en dies laborables. Hardinxveld-Giessendam és una de les moltes poblacions que formen el cinturó de la Bíblia dels Països Baixos.

Els holandesos han copiat el terme dels politòlegs nord-americans per encabir-hi tota una franja de territori que va des del sud-oest, a la Zelandia, fins al nord del país, a la província d’Overijssel: la zona amb la concentració més alta de rigoroses comunitats calvinistes protestants al país més secular de la Unió Europea.

Staphorst, considerada la capital d’aquest cinturó del rigorisme, té un dels índexs de natalitat més alts d’Europa i els nivells més baixos de divorcis i de vacunacions -perquè la religió ho prohibeix, com la blasfèmia o el fet que les dones portin pantalons-. Els aparells de televisió i les imatges i lleis de l’Holanda més liberal són una ficció entre aquests hereus del teòleg reformador francès Joan Calví, que no va viure mai als Països Baixos.

Només un 18% dels holandesos es declaren protestants i un 20% catòlics, però “Calví corre per les venes del país”, assegura un periodista del diari religiós Trouw. Només cal recordar com va resumir l’aleshores primer ministre holandès Jan-Peter Balkenende -calvinista practicant- la crisi financera que tot just arribava a la Unió Europea l’any 2009. “Una crisi moral creada per la cobdícia, per la preocupació pels diners i per l’egoisme”, deia Balkenende mentre reclamava més moral en l’economia.

L’Alemanya luterana

En plena secularització de l’Europa comunitària, termes com deute, rigor, disciplina o càstig van entrar de ple en una unió monetària que dividia la Unió de nord a sud, entre països deutors i creditors, entre dues suposades visions de l’economia i del compromís pressupostari. Entre l’Europa del rigor i l’estalvi, i la que s’endeutava en una bombolla de bonança econòmica i diner fàcil.

“L’ètica protestant és molt present en l’economia alemanya”, assegurava en plena crisi de l’euro el sociòleg Ulrich Beck en una entrevista a l’ARA. “És Martí Luter que torna altre cop perquè, des del punt de vista protestant, el patiment ens fa millors i ens cal expiació”, ironitzava Beck sobre un govern alemany que percebia “les polítiques d’estabilitat no pas com una qüestió de moral alemanya, sinó com una llei universal”.

I, malgrat tot, Alemanya és un país de majoria catòlica (un 42% de la població es declara catòlica i un 28% protestant, segons un estudi publicat pel Pew Research Center a finals d’agost).

El luteranisme ha marcat el pensament alemany: Nietzsche deia que els “sacerdots protestants són els avis de la filosofia alemanya”. En canvi, després de la Segona Guerra Mundial, va ser el pensament polític catòlic el que va marcar el destí d’Alemanya a la Unió Europea. El canceller Konrad Adenauer era un catòlic de Renània, com la resta de pares fundadors del somni europeu, el luxemburguès Robert Schuman o l’italià Alcide De Gasperi, que també eren catòlics. Jean Monnet s’hi va convertir quan estava a punt de morir. Helmut Kohl, el pare de la reunificació alemanya, que va convertir Angela Merkel -filla d’un pastor protestant emigrat a l’Alemanya Oriental per evangelitzar- en ciutadana de la Unió Europea, també era catòlic.

Religió i europeisme

Els politòlegs Brent Nelsen i James Guth han estudiat la relació entre la religió i el suport a la Unió Europea per arribar a la conclusió que els catòlics són més partidaris de la integració comunitària que els protestants. La clau és, segons ells, el concepte de governança transnacional. “Històricament, els catòlics veuen Europa com una unitat cultural que s’ha de governar de manera coordinada -explica Nelsen-, mentre que els protestants concebien l’estat nació com el bastió contra l’hegemonia catòlica, com el garant de la seva llibertat”. Això fa que “els estats escandinaus o el Regne Unit hagin percebut el continent com a font d’inestabilitat o hegemonia” i encara avui marca inconscientment les seves reticències amb la UE.

Explica un diplomàtic europeu que a principis de la dècada dels 70, en una reunió entre Olof Palme i Aldo Moro, el primer ministre italià li va preguntar al suec per què el seu país no volia entrar a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea. “Perquè som un país neutral”, va contestar Palme. “I què? -li va dir Moro-, vosaltres accepteu la legislació europea i hi entreu, després ja és cosa vostra si la respecteu o no”. Suècia no va entrar a la Unió Europea fins a mitjans dels 90, una dècada més tard que Grècia, Espanya i Portugal, i gairebé quaranta anys després que Itàlia. La veritat -matisava el diplomàtic- no era que Suècia fos “un país lliure d’aliances” sinó que, com que “tot s’ho prenen literalment”, formar part de la Unió els obligava a pensar en conjunt i acceptar ingerències dels nous socis i de Brussel·les. El país de la igualtat de gènere i del secular estat del benestar suec desconfiava d’una Europa que percebia com a conservadora i majoritàriament catòlica.

No hi ha un únic protestantisme, sinó molts: luterans, calvinistes, anglicans, anabaptistes... El protestantisme és tan variat com les societats que el professen. De la mateixa manera, no hi ha una única visió d’Europa.