Durant molt de temps una de les poques coses que sabia del Tadjikistan era el nom de la capital: Duixanbe. “Saps què vol dir Duixanbe?”, em va dir el meu amic Faredun, un tadjik que vaig conèixer a Nova York fa vint anys. “Dilluns. La capital es diu Dilluns, ja que aquest era el dia que s’hi feia el mercat. Imagina’t en quin país visc”.

Partint d’aquesta dada, no era gens fàcil imaginar com era el Tadjikistan. Respecte a Duixanbe, les enciclopèdies diuen que a partir del 1920 va anar creixent el poblet on es reunien els nòmades el dia de mercat i que amb el temps es va convertir en capital d’un país amb fronteres amb la Xina, l’Afganistan, el Kirguizistan i l’Uzbekistan.

1

El Tadjikistan és, per entendre’ns, un dels anomenats stans, les repúbliques exsoviètiques asiàtiques que ningú sap ben bé on situar en el mapa. De fet, l’immens territori de l’Àsia central va ser, al segle XIX, escenari d’un conflicte entre dos grans imperis, el britànic i el rus, en una pugna d’interessos anomenada The Great Game, la Gran Partida. Espies, aventurers i exploradors mítics, com Aurel Stein o Sven Hedin, es van endinsar en aquella terra desconeguda que, amb el temps, acabaria sota control rus.

Van ser els soviètics els que van traçar les fronteres a la manera colonial; és a dir, sense tenir en compte la gent que hi vivia. Això explica que una sola vall, la de Ferganà, estigui repartida entre tres països: l’Uzbekistan, el Kirguizistan i el Tadjikistan.

Fidels al seu estil, els soviètics van canviar el nom de Duixanbe pel de Stalinabad, Ciutat de Stalin. El 1961, però, amb Stalin caigut en desgràcia, va recuperar el nom original. Dir-se Dilluns, al cap i a la fi, no compromet a res.

Quan vaig conèixer el Faredun a Nova York vam quedar que un dia el visitaria a Duixanbe. Ho vaig intentar un parell de vegades, però no era fàcil, ja que el país era fora de tots els circuits. Vint anys després, però, per fi estava a punt d’aterrar-hi.

Vaig arribar al Tadjikistan de nit, en un vol procedent d’Istanbul, i la primera impressió que vaig tenir des de l’aire va ser que Duixanbe era molt fosc. Una il·luminació escassa, model low cost, indicava el traçat de les principals avingudes i la pista de l’aeroport; la resta estava immers en una foscor de tinta negra que em va fer recordar una anècdota. Un periodista amic hi havia anat a fer un reportatge als anys noranta i s’havia quedat glaçat quan, poc abans d’aterrar, el pilot havia anunciat que els militars que controlaven l’aeroport es negaven a encendre els llums de la pista d’aterratge si no els pagaven uns quants centenars de dòlars. Davant d’aquella mostra de corrupció i descontrol, l’avió va començar a fer voltes al cel mentre una hostessa nerviosa passava el plateret entre els passatgers. Tots hi van contribuir, ja que eren conscients que si no ho feien haurien de girar cua i tornar cap a Moscou. Quan el pilot va comunicar a la torre de control que ja tenia els dòlars exigits, els llums de la pista es van encendre i per fi van poder aterrar.

En el meu cas, per sort, no va caldre que l’hostessa passés el plateret. El país, pel que es veia, havia millorat, almenys pel que fa a la llum.

2

L’endemà vaig poder comprovar que, de dia, Duixanbe és una ciutat agradable, amb cartells en ciríl·lic, una avinguda que du el nom d’un poeta del segle X, Rudakí, parcs arbrats, una òpera molt bonica, blocs de pisos soviètics degradats i un nou centre monumental on destaquen els edificis del govern i un pal de bandera gegant.

“Em sap greu reconèixer-ho -em va dir un noi en un to trist-, però aquest pal és només el segon més alt del món. El primer és a l’Azerbaidjan”.

Pel que es veia, la mida del pal era bàsica per refermar la consciència nacional d’aquell país que fins al 1991 havia sigut una república soviètica. Potser per compensar el greuge, el noi em va informar que la casa de te més gran del món era a Duixanbe.

No em va estranyar quan em va dir que fins al 1992 l’avinguda del poeta Rudakí es deia Lenin. Al cap i a la fi, el transvestisme nominal és típic de les repúbliques exsoviètiques. En viatges anteriors per Àsia havia pogut veure com les estàtues de Lenin s’havien substituït a Mongòlia per les de Genguis Khan, a l’Uzbekistan per les de Tamerlà i al Kirguizistan per les de Manas. Nous temps, nous símbols, noves estàtues.

Al Museu Arqueològic vaig recordar el pas d’Alexandre el Gran per aquestes terres, al segle IVaC, i vaig admirar una gran estàtua de Buda, de quan l’islam encara no s’havia imposat a l’Àsia central. L’exotisme del mercat, per la seva banda, em va ratificar que era a l’Orient dels somnis, ple de colors i olors exòtics. Hi abundaven les parades d’espècies, arròs, verdures, melons i magranes, i per tot arreu hi havia pans rodons i formatges fermentats. Els venedors somreien quan els feies una foto, i fins i tot et donaven les gràcies. Ells eren la millor prova que el Tadjikistan no és un país turístic.

Prop de Duixanbe, la fortalesa, les madrasses i els caravanserralls de Hissar, l’antiga capital tradicional, em van dur als temps llunyans de la Ruta de la Seda. De la fortalesa, per desgràcia, en queda poc: unes muralles reconstruïdes i les restes informes d’antigues construccions de fang que el temps ha desdibuixat. Si tancava els ulls, però, podia imaginar caravanes de camells que venien de la Xina carregades de meravelles i d’històries llegendàries.

3

El Faredun em va convidar a sopar al seu apartament, en un bloc de pisos soviètic. De fora, l’edifici era bastant rònec, però l’interior era càlid i acollidor. Ens vam abraçar amb efusió, vam mentir dient-nos que estàvem iguals que feia vint anys i vam brindar per l’amistat amb un vodka preparat pel mateix Faredun, amb un original toc de safrà.

El plat estrella del sopar va ser el plov, un arròs deliciós cuinat amb espècies, carn i greix de xai, pastanaga, ceba i all. “L’he fet jo mateix per celebrar la retrobada -em va dir orgullós-, seguint la recepta que em va donar la meva mare. L’emir de Bukharà el cuinava així per als seus convidats”.

La conversa va derivar cap a les excel·lències de la literatura sufí (el Faredun n’és un expert) i els canvis del Tadjikistan en els últims anys. “Els noranta van ser difícils per culpa de la guerra civil -va recordar-, i abans vaig haver d’anar a combatre a l’Afganistan amb les tropes soviètiques. No van ser uns temps fàcils, però ara tot va millor, encara que el futur de l’Àsia central és ara mateix una gran incògnita”.

La dependència de Rússia i el veïnatge de la Xina fan preveure que la regió patirà convulsions els pròxims anys, i més si tenim en compte la presència en algunes repúbliques exsoviètiques d’islamistes radicals.

Pel que fa al viatge que pensava fer pel país, el Faredun em va advertir que al Tadjikistan hi anaven pocs turistes i que fallaven les infraestructures. “El fet que sigui un país muntanyós, amb un 50% del territori per damunt dels 3.000 metres, no ho posa fàcil”, va afegir. “Les muntanyes són precioses, però també són barreres. Tenim pics de més de 6.000 metres, com el pic Comunisme (ara Ismail Samani), el Lenin (ara Avicenna) i el Karl Marx. L’empremta del comunisme encara es nota al Tadjikistan, però jo prefereixo pensar en els temps llunyans d’Alexandre el Gran i dels poetes sufís”.

Abans de marxar, el Faredun em va regalar un llibre en anglès de Rumí, el poeta persa del segle XIII considerat un dels cims dels sufís, els místics de l’islam. En va subratllar una frase: “On hi ha ruïna, també hi ha l’esperança de trobar un tresor”.

4

Quan vaig començar el viatge cap al nord en totterreny em vaig adonar que, en efecte, al Tadjikistan gairebé tot és muntanya. Et fas un tip de pujar i baixar, només per descobrir que, després de deixar enrere una muntanya, ja has de començar a pujar la següent.

Per arribar a Khujand, el meu destí, vaig haver de fer mil giragonses i passar pel claustrofòbic túnel d’Anzob: 5 quilòmetres de llarg, estret, sense llum ni ventilació. Més que un túnel semblava un parany, amb camions carregats de carbó que feien l’aire irrespirable.

A uns 150 quilòmetres de Duixanbe, vaig deixar la carretera asfaltada per agafar la pista que puja al llac d’Alexandre, Iskanderkul. Les esllavissades feien que no fos fàcil circular-hi, però el llac es va revelar com una meravella envoltada de muntanyes i llegendes, entre les quals la que assenyala que allà va morir el cavall d’Alexandre, Bucèfal.

Més endavant, les ruïnes de Panjakent i Sarazn van fer que la història del Tadjikistan retrocedís 5.500 anys, al temps de l’Imperi Sogdià, contra el qual havia lluitat Alexandre. La mítica Samarcanda quedava a prop, a setanta quilòmetres, però per desgràcia la frontera amb l’Uzbekistan estava tancada. Maleïdes fronteres.

A Istaravxan va tornar l’encant de la Ruta de la Seda, sobretot en el gran mercat, i la llegenda d’Alexandre, o d’Iskander, ja que diuen que va ser allà on l’heroi grec va conèixer la bella Roxana, filla d’un noble sogdià, amb qui es va casar el 327 aC.

El paisatge seguia sent muntanyós i pelat. De tan desolat, vaig tenir la impressió que m’endinsava en un territori inhòspit i llunyà, com el de L’home que volia ser rei, on de la mà de Kipling i Huston també ressona el nom del gran Iskander.

A Khujand va tornar la ciutat, amb grans avingudes, molts karaokes, un mercat immens i mesquites esplèndides. Un museu ressaltava la brillantor de Khujand en els anys de la Ruta de la Seda, però costava reconèixer en aquella ciutat l’Alexandria més llunyana fundada per Alexandre on abans hi havia hagut Ciròpolis.

A l’altra banda del riu Sir Daria, una estàtua de Lenin recordava que en temps soviètics Khujand es deia Leninabad. De tota manera, tal com m’havia dit el Faredun, era més emocionant pensar en referents llunyans, com ara el gran Alexandre o la Ruta de la Seda. Eren ells els que atorgaven a Khujand una grandesa mítica.

5

La segona part del viatge em va dur al sud del país per la Pamir Highway, una de les carreteres que més s’enfilen d’Àsia. El servei meteorològic anunciava forts vents, però ja era tard per canviar els plans. Em vaig embrancar, doncs, en un viatge per les muntanyes del Pamir, on el vent ho omplia tot de pols, fins a l’extrem d’esborrar el paisatge.

L’arribada al riu Panj, un afluent del mític Oxus, va ser màgica. De sobte, l’aire era més net i una llum daurada envernissava les muntanyes i els poblets afganesos de l’altra banda del riu. Tot plegat em va fer pensar en The road to Oxiana, el llibre que va escriure Robert Byron el 1937 sobre les terres de més enllà de l’Oxus.

Vaig circular per aquella pista sinuosa, en un estat deplorable, durant quatre-cents quilòmetres, sempre amb la pols, el riu i el perill com a companyia. I l’Afganistan a tocar, a l’altra banda del riu. Els controls de l’exèrcit, amb soldats armats amb Kalàixnikovs, evidenciaven que aquella era una frontera fràgil; al cap i a la fi, els talibans afganesos no eren gaire lluny i el contraban d’heroïna era una temptació de diner fàcil.

Tot va millorar en arribar a Khorog, la capital de la regió autònoma de Gorno-Badakhxan, on el paisatge es va obrir en una vall fèrtil. Érem a 2.200 metres d’altura i la gent es mostrava molt amable. El 2012, però, hi va haver un enfrontament entre guerrillers i l’exèrcit que va causar quaranta morts. Deu ser per això que encara avui necessites un visat per entrar-hi.

“Aquí som musulmans ismaïlites, seguidors de l’Aga Khan, i tenim poc en comú amb la resta del Tadjikistan”, em va dir l’encarregat de l’hotel on em vaig allotjar. “Els russos van posar la frontera al riu Panj, però la nostra regió s’estén a les dues bandes del riu, tant al Tadjikistan com a l’Afganistan”.

Gràcies als diners de l’Aga Khan, Khorog compta amb un aeroport i edificis moderns, i els dos ponts que hi havia al riu el 2003 han passat a ser cinc. De tota manera, no és fàcil travessar-los, tot i que un dia a la setmana es permet que els afganesos ho facin per vendre en un mercat a la vora del riu. Allà vaig poder veure els rostres ferrenys dels paixtu, amb gorres i abrics que parlen del fred de les muntanyes.

6

A partir de Khorog, la pista avança cap al corredor de Wakhan, una preciosa vall de dos-cents quilòmetres de llarg que evoca espais infinits. Per allà, segles enrere, passaven les caravanes de la Ruta de la Seda. Les ruïnes d’unes quantes fortaleses, en especial la de Iamtxun, n’acrediten la importància històrica, mentre que les restes d’una stupa budista i els santuaris zoroastrians deixen clar que tot és diferent en aquella regió.

No hi ha hotels a Wakhan, però pots dormir en cases particulars. En una, al poble de Iagm, el propietari, l’Aidar, em va comentar que no feia gaire que havien deixat de viure aïllats. “El 2003 van venir els primers turistes”, va recordar. “El corredor de Wakham té fama de bonic i hi vénen molts ciclistes, tot i que des del 2013, quan els talibans hi van fer una incursió i hi van matar alguns tadjiks, els Estats Units i el Regne Unit recomanen no venir-hi”.

L’Aidar tenia moltes històries per explicar. Les desgranava a l’acollidor menjador de casa seva, envoltat de columnes de fusta i amb les parets i el terra coberts de catifes. “La meva família va venir de Pèrsia cap al segle XV i el meu rebesavi era un savi sufí anomenat Mubarak”, em va dir davant d’una taula ben parada.

Mentre visitàvem el museu dedicat al rebesavi, l’Aidar em va explicar que els místics sufís eren savis que barrejaven elements de l’islam amb el budisme i el zoroastrisme. “Buscaven desprendre’s de tot i trobar déu”, va resumir.

“Aquí encara hi ha santuaris zoroastrians -va continuar-, on la gent deixa les banyes de les cabres Marco Polo que es moren. Admiren aquest animal perquè viu lliure a les muntanyes. Per a ells simbolitza el bé, més enllà de la religió”.

L’última nit al corredor de Wakham, al poble de Langar, vaig compartir taula amb uns tadjiks que bevien vodka d’una ampolla molt original, en forma de míssil i pintada de daurat. Era la confirmació que la guerra, allà, mai deixava d’estar present.

7

Quan vaig deixar enrere el corredor de Wakhan, per enfilar-me cap a les muntanyes que duen a Murghab, vaig aturar el cotxe per dirigir una última mirada al punt on es troben les serralades del Pamir i de l’Hindu Kush. Aquelles muntanyes altíssimes que delimiten mons diferents, deixant un passadís que du cap al Pakistan i la Xina, podrien ser ben bé el cor de l’Àsia central.

Uns quilòmetres més endavant, després d’un control exhaustiu de l’exèrcit, el pas de Harguix em va portar fins als 4.344 metres d’altura. La temperatura havia baixat sota zero, hi havia neu al meu voltant i la desolació havia augmentat uns quants graus, però el cel era d’un blau intens, meravellós, com només l’havia vist a Mongòlia.

Vaig aturar el cotxe a prop d’un santuari zoroastrià, ple de pedres i de banyes de cabra. El silenci era absolut, l’aire pur i la soledat granítica. Va ser aleshores, mentre admirava els pics de més de sis mil metres, quan vaig recordar una frase del savi Rumí que m’havia dit el meu amic Faredun: “No et sentis mai sol, tot l’Univers és dintre teu”.