UN APERITIU AMB...

Ignasi Terraza: “La música acompanya sempre, encara que no l’estiguis escoltant”

La periodista Laura Rosel fa un vermut amb el pianista de jazz, cec des dels 9 anys

“La música acompanya sempre, encara que no l’estiguis escoltant”
TEXT: LAURA ROSEL / FOTOS: MANOLO GARCÍA

H em quedat a l’hora de l’aperitiu d’un dijous en què a l’Eixample de Barcelona se senten sirenes cada pocs minuts, els cotxes no avancen més d’un parell de posicions cada cop que el semàfor canvia de color i tothom sembla electrocutat. És un migdia estrany, i no m’estranya que l’Ignasi faci tard a la cita. De cop, com una aparició, el veiem aturat a la porta del local. El trànsit estava tan bloquejat que ha baixat del taxi a dos carrers d’on havíem quedat i ha fet la resta a peu. Seiem en una de les quatre taules que hi ha a la terrassa, al xamfrà. El soroll del carrer és un pèl entorpidor, però fa aquell bon temps de finals de tardor, una última llambregada de l’estiu que ja s’esvaeix, i convenim que ho hem d’aprofitar. Vermut i alguna cosa per picar a criteri del personal de La Fàbrica del Vermutillo, que a aquestes altures ja ens tenen el paladar apamat als del diari i als convidats.

L’Ignasi somriu tota l’estona. Més aviat, du el somriure incrustat a la cara. Un somriure menut, de boca petita, però alhora viu, que li dibuixa una expressió extremadament amable. La blancor de la mirada, de la barba i dels cabells n’acaben d’ajustar el perfil. No amaga els ulls velats i, ho reconec, això em desconcerta i no sé on mirar. Conscient, potser, de la dubitació amb què alguns s’hi relacionen, l’Ignasi parla i es mou amb una suavitat que asserenaria el més incòmode dels interlocutors. Quan acabem l’entrevista marxem plegats. Caminem un parell de carrers mentre parlem de música, del talent d’Andrea Motis, del trànsit de Barcelona i de l’estat d’ànim del carrer. Millor ubicat ell que jo en els encreuaments de l’Eixample, ens acomiadem a pocs metres de la parada de l’autobús que el portarà cap al centre. Jo refaig el camí i torno enrere per on veníem, perquè, de fet, havia d’anar en direcció contrària a la seva, però m’ha vingut molt de gust anar de bracet pels carrers de Barcelona amb Ignasi Terraza.

Amb dos dits

Abans de dedicar-se plenament a la música, Ignasi Terraza va treballar durant sis anys desenvolupant programes de síntesi de veu i com a tècnic informàtic a l’ONCE. Per estrany que sembli, és capaç de trobar un punt de connexió entre els codis freds i impersonals de la informàtica i els de la música: la passió. L’element racional de la informàtica li recorda els escacs, en què una bona jugada es pot viure apassionadament. Però la programació està eixuta de sentiments i d’emoció. Tot el contrari que la música, que incorpora també una part racional -es fa evident en el moment dels arranjaments-“demana esforços i una aposta important”, però alhora és impossible sense la passió.

L’Ignasi estudiava informàtica a la universitat i s’hi acabaria dedicant professionalment. Però “el piano ja hi era”. De fet, hi era des de molt abans. Amb nou anys va quedar cec, i amb dotze uns amics li van ensenyar a tocar la melodia del Happy birthday amb dos dits. En realitat li estaven descobrint gairebé un sentit nou, una subrogació del que acabava de perdre. Tant l’àvia com la tia havien tocat el piano, i li van ensenyar algunes peces per temptejar si el do-re-mi del Happy birthday era només un divertiment o més aviat un indici. Aquell mateix curs, l’Ignasi entrava al Conservatori de Música. Aviat va establir la coexistència de dos móns: les lliçons al Conservatori, rígides i encotillades però que el conduïen cap al domini de l’instrument, i, en paral·lel, la improvisació a casa, que el feia experimentar una sensació estimulant i addictiva: “M’agradava jugar amb el piano, variar sobre les coses que aprenia”. Disciplinat, com mana l’ànima d’informàtic, va acabar els estudis oficials i amb la graduació al Conservatori va donar carpetada al piano clàssic. Havia guanyat l’ànima lliure: “Vaig conèixer el jazz i me’n vaig enamorar”.

La partitura no escrita

Per als no avesats, el jazz pot resultar caòtic. L’hi demano a algú que fa més de trenta anys que s’hi dedica i que m’acaba de confessar la passió amb què s’hi relaciona, amb l’esperança en va que no em descobrirà. Soc jo qui es perd, davant una banda de músics tocant cadascú a la seva, però tinc una coartada. La resposta és rotunda: “En absolut”. Acompanyada d’un moviment amb el cap que indica sorpresa i de la suavitat del somriure, no sembla tan greu. El jazz és fonamentalment improvisació, però no només, m’explica. “La improvisació col·lectiva seria impossible sense uns elements comuns i pactats que permeten a tots els músics improvisar alhora, amb uns rols molt clars i un llenguatge que hi posa ordre”. La coartada, que tampoc funciona, la desmunta més tard fora de micròfon d’una plomada: quin jazz has escoltat per dir que no l’entens? Touché.

IGNASI TERRAZA (BARCELONA, 1962) és músic i pianista de jazz. És també la primera persona cega de l’estat espanyol que va obtenir la llicenciatura d’informàtica (UPC). Al Conservatori de Barcelona va estudiar piano clàssic i pel seu compte, jazz. Des de l’any 1991 es dedica només a la música, com a acompanyant d’altres músics o amb les bandes que ell mateix ha impulsat, com l’Ignasi Terraza Trío, amb què ha publicat vuit treballs i ha recorregut els escenaris de mig món. Té un segell discogràfic propi - Swit Records - i és professor de piano a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). El 2009 va aconseguir el primer premi del Jacksonville International Jazz Piano Competition (EUA), un dels reconeixements de més prestigi. Ha sigut en els últims anys quan s’ha fet més conegut per al públic general, gràcies a l’èxit del grup Andrea Motis & Joan Chamorro Quintet, reclamat per festivals de música d’aquí i d’allà, amb sis discos en el mercat i una popularitat inèdita fins ara per a una formació catalana de jazz. A Instagram és @ignasiterraza. No té perfil a Twitter, però sí pàgina web: ignasiterraza.com.

Els músics cecs tenen partitures en braille. Per arribar-hi, primer han d’interioritzar el sistema d’escriptura amb símbols i, després, recodificar-los per a la música. El resultat no té res a veure amb el codi que fan servir els músics sense incapacitat visual. Ni tan sols té pentagrames. “En la música clàssica estava lligat a les partitures braille: havia de memoritzar les peces i després passar-les al piano”. El jazz, en canvi, permet una aproximació més àgil a la música. D’entrada, perquè hi ha poques partitures, però sobretot perquè sovint el músic treballa d’oïda, escoltant els altres. Una fórmula que per a Terraza ha sigut clau: “El jazz és un llenguatge, em permet expressar-me, i m’ha permès desenvolupar-me amb molta llibertat com a músic”.

Seguir sent-hi

“La música acompanya sempre. Encara que no estiguis tocant ni escoltant música, quan la tens, quan vius amb la música, sempre és amb tu”. L’Ignasi identifica molts vessants en el poder que té la música, però en destaca la capacitat d’acompanyar, d’una banda, i la d’emocionar, de l’altra. “És capaç de canviar-nos les emocions o de suggerir-ne”. Les pel·lícules de terror no ho serien tant, ni les romàntiques, sense la banda musical que esfereeix o estova l’espectador en les millors escenes. “El cinema demostra clarament que la música manega les emocions. I les emocions ens governen”.

Per a Terraza, la música és una passió i també, una feina. Perquè ho continuï sent, ara que ja té “un cert reconeixement” creu que igualment ha de moure’s, sense defallir mai, i buscar els reptes que li permetin reinventar-se constantment. “Moltes vegades penso que ni l’èxit és tan èxit ni el fracàs és tan fracàs. El mes important és seguir sent-hi, poder fer la música que t’agrada, com t’agrada i amb qui t’agrada”. Un aprenentatge constant inspirat en grans pianistes i referents, com Oscar Peterson o Tete Montoliu, que l’ha portat a actuar al costat de músics als quals admira. De tots es deixa influenciar, encara que els dobli l’edat, com passa amb la trompetista Andrea Motis, amb qui ha trobat dalt i baix de l’escenari una química que no hi ha programa informàtic ni melodia capaç de desxifrar. Quan van començar a tocar plegats, juntament amb Joan Chamorro, la cantant tenia 14 anys. “També s’aprèn veient els altres créixer. Veure créixer l’Andrea amb tot el talent i l’actitud tan bona que té, t’esperona a tu”.