La música que més ens ha fet ballar

La discoteca no ha variat mai la seva raó de ser: fer gaudir la gent amb ganes de festa!

TEXT_ Jordi Garrigós | INFOGRAFIA_ Eduard Forroll

Encara que canviïn modes, músiques i estils de ball, la discoteca no ha variat mai la seva raó de ser: fer gaudir la gent amb ganes de festa. Ja són vuitanta anys adaptant-se a cada generació i tendència. Aquesta és la seva banda sonora, una selecció del que més hem ballat en nits caloroses de discoteca.

Padrí del soul, pare del funk i artista llegendari, James Brown deia que qualsevol problema del món es podia resoldre ballant. Per tant, la discoteca seria l’àgora on s’acaben tots els problemes. Hi ha diverses teories sobre quin va ser el primer local pensat exclusivament per trobar-se i escoltar i ballar música enregistrada. Històricament sembla demostrat que va ser La Discothèque, obert a París el 1941, en plena Segona Guerra Mundial.

És durant els anys seixanta que les discoteques comencen a aflorar per tot arreu, però la febre dels clubs musicals és especialment alta a partir de mitjans dels setanta a Nord-amèrica, amb l’explosió de la música disco. Amb ella va arribar una escena club seminal impulsada per cançons que sonaven a tot arreu i a totes hores. Era el resultat d’una amalgama d’influències que s’alimentava principalment de soul i rhythm’n’blues, però també picava de la Fania llatina (merengue, salsa) i el swing. La persistència de la disco com a música de moda, l’aparició de pel·lícules com Febre del dissabte nit i la proliferació d’estrelles rutilants –Donna Summer, Gloria Gaynor, els Bee Gees o els Village People– van ser claus en el culte a la discoteca, un estil de vida encara vigent avui. Són els anys de clubs com Studio54, The Loft, The Gallery o Paradise Garage, tots ells a Nova York, epicentre del moviment.

Els vuitanta van ser temps de ressaca per a la música disco. La ballaruca va anar virant musicalment cap a altres latituds com la New Wave i l’electrònica, que, imparable, va acabar sent hegemònica a la pista. En la dècada següent, la cultura de club ja era un fet, es van crear escenes potentíssimes per tot el món al voltant de la música de ball: Chicago, Berlín, Eivissa... Havia començat l’era dels discjòqueis com a estrelles indiscutibles d’unes nits en què sonava house i techno. Figures com Jeff Mills, Sven Väth, Richie Hawtin o Carl Cox tenen poc a veure amb la disco dels setanta i són els pioners del culte al punxadiscos, tendència que s’accentua amb el canvi de segle.

Els últims vint anys s’ha consolidat l’electrònica com la música de ball reina. Entenent com a tal totes les seves derivacions: EDM, trance, electro, rap, grime, reggaeton... i així fins a desenes d’estils. La dis- coteca segueix sent el punt de trobada setmanal, el santuari dels feligresos, però ja no és el centre de l’univers de l’escena de masses, que ha passat al negoci dels grans recintes i festivals. Els punxadiscos com David Guetta, Skrillex o Calvin Harris són ara estrelles pop, i brillen amb tanta intensitat com ho feien les antigues dives de fa quaranta anys.

Canvien modes i gèneres, però la discoteca segueix resistint cada nit de divendres i dissabte. La catedral de la música, la felicitat i l’escapisme. Com deia Voltaire, ballar és una de les poques diversions que mai farà mal a ningú.

Escolta totes les cançons a l'Spotify

Infografia en paper a l'ARA Diumenge