KNOCKOUT

Una nena d’Alabama

Helen Keller creia en un estat del benestar que protegís la gent de la pobresa, conscient que en aquella època moltes circumstàncies que en derivaven provocaven malalties que generaven discapacitats greus

A hir va fer cinquanta-un anys de la mort de Helen Keller. Era cega i sorda a causa d’una escarlatina que va patir amb dinou mesos. Havia nascut en una granja d’Alabama, i era filla d’un capità de l’exèrcit confederat que en aquell moment dirigia un diari de la contrada. Els primers anys de la seva vida, amb qui millor es comunicava era amb la Martha, la filla de només sis anys del cuiner de la granja. Totes dues, com un joc, es van inventar un llenguatge de signes particular que els psicòlegs més prestigiosos del món, anys més tard, van considerar clau en l’estimulació intel·lectual de la Helen.

La seva mare va llegir a l’ American notes de Charles Dickens unes reflexions sobre l’educació que havia rebut una nena sordcega i va pensar que la seva filla també hi podria accedir. La van portar a un oftalmòleg que els va derivar a algú que, anys més tard, passaria a la història: Alexander Graham Bell, l’inventor del telèfon. En aquell moment es dedicava a ensenyar el llenguatge dels sordmuts a nens i va aconsellar a la família Keller que contactessin amb la Perks Institution per als cecs, de Boston. El director del centre els va enviar una jove professora de vint anys amb ceguesa parcial que esdevindria clau en la vida de la Helen: Anna Sullivan, que dominava un llenguatge de signes que es transmetia per contacte amb la mà. El mes de març del 1886, Sullivan se’n va anar a viure a la granja d’Alabama i els progressos de la Helen van ser immediats. Al mes d’abril aprenia una dotzena de paraules per dia. Keller recorda que la primera paraula que va aprendre va ser water. “Després vaig saber que W-A-T-E-R significava aquella cosa freda tan meravellosa que fluïa entre les meves mans. El món va despertar la meva ànima, li va donar llum, esperança, alegria de viure i llibertat”. Al mes de maig ja llegia i organitzava frases amb paraules de cartró i a finals d’aquell mateix mes ja llegia històries completes. Als set anys va aprendre Braille a l’Institut Perkins i en diferents escoles especialitzades va assimilar la capacitat de parla imitant posicions de llavis i llengua.

Els seus progressos acadèmics, sempre al costat d’Anna Sullivan, van ser extraordinaris, i va aconseguir graduar-se amb matrícula cum laude anys més tard a Radcliffe, una universitat per a noies vinculada a Harvard. Helen Keller va començar a publicar llibres i el seu activisme va anar molt més enllà de la lluita per destruir els estigmes que hi havia sobre les persones sordes i cegues, que les portaven a ser recloses en sanatoris. Era una defensora del pacifisme, dels drets dels treballadors, del sufragi femení i del socialisme. Creia en un estat del benestar que protegís la gent de la pobresa, conscient que en aquella època moltes circumstàncies que en derivaven provocaven malalties que generaven discapacitats greus. Amb Mark Twain, de qui era amiga íntima, van dur a terme nombroses batalles socials i reivindicacions. Moltes celebritats de l’època que primer s’havien fascinat pel seu afany de superació, després la van voler enfonsar quan van descobrir les seves idees progressistes, i consideraven que la ceguesa i sordesa que patia eren conseqüència de discapacitats intel·lectuals o d’una vida poc decorosa. En la seva biografia hi ha un fet commovedor: el seu entorn personal estava format per un seguit de dones que es van cuidar entre elles i van viure juntes en un món hostil que sovint les rebutjava pel seu esperit de superació i el seu desig de treballar i canviar el món. Keller va rebre del president Lyndon B. Johnson la Medalla Presidencial de la Llibertat, el màxim honor civil als Estats Units. I va deixar un llegat meravellós i una història emocionant de sororitat. 

Més continguts de