Toni Soler (Figueres, 1965) ha fet les paus amb la mort del pare ara que té la mateixa edat que ell tenia quan va morir. Ha escrit un llibre a raig i s’ha extirpat un tumor. Així es diu el llibre, El tumor, que ha publicat Anagrama. Avui és un home aparentment més fràgil i també més lliure, i és que a la cinquantena si no ets capaç de mirar de cara les teves pors i fer de domador és que estàs perdut.

A veure, Toni, sobre el llibre, com diria el teu pare, no n’hi havia necessitat.

És una frase molt recurrent del llibre. Era l’argument del meu pare quan ens volia dir que no a alguna cosa. “D’això no n’hi ha cap necessitat” és una frase que resumeix molt el seu sentit pràctic, però també la seva inflexibilitat. Resumeix bastant el que era ell, un home d’idees molt fixes, educat en uns valors en què creia molt. Es produeix el joc de miralls perquè jo em trobo en l’edat en què ell es va posar malalt i el meu fill té l’edat que tenia jo quan el meu pare es va posar malalt, i això et porta a fantasiejar o rebobinar. Va ser el motor que em va fer posar-me a escriure això la primavera passada, i de manera molt ràpida. Vaig escriure a raig i va ser un procés molt plaent, gens dificultós.

Per tant, després de tants anys, potser sí que n’hi havia necessitat. Per què el vas escriure?

El detonant és veure’m reflectit. Jo sempre havia pensat que el meu pare era un senyor gran que es va posar malalt. No, era com jo, no era tan gran. 53 anys. Això és un detonant. Quan va passar tot allò, em vaig autoimposar que no m’afectés, cosa que és d’una candidesa enorme. El cas és que vaig posar la pantalla en negre perquè no m’afectés, i vaig obstruir el record de la malaltia, i a la vegada el record del pare. Tot anava incorporat.

Ho vas congelar.

Exactament. De sobte, he retrobat la figura del pare i a mi mateix com un adolescent que no té les eines per afrontar la mort d’un ésser proper. Això tard o d’hora sortirà en forma de depressió, alcoholisme o ho pagaré. Però van anar passant els anys i vaig veure que el dol s’havia anat escolant durant 30 anys. Al final, sempre és com un deute pendent. Cadascú ha d’esperar al moment que li ve més de gust i no has de forçar coses. Per a mi, el moment era ara i ja està.

Al llibre dius que el dol es torna líquid. Fas una metàfora.

Una mica patillera. A Terminator 2 apareixen uns robots de metall líquid. És indestructible, els engeguen un tret, exploten i el metall es torna a ajuntar i s’escola per les esquerdes. En el meu cas, el tumor del qual parlo metafòricament, no el cerebral que va acabar amb el meu pare sinó el tumor que m’autoimposo i que em bloqueja, es va filtrant i em va configurant. No sabré mai del tot fins a quin punt la mort del meu pare em va convertir en el tipus de persona que he acabat sent. Està bé preguntar-s’ho, l’alternativa és renunciar a conèixer-te i al record. I les dues coses són molt dolentes. Per tant, crec que és un bon exercici que cadascú ha de fer al seu ritme i quan vulgui. En el meu cas, ha sigut ara.

El llibre també és un retrat d’una família en què cadascú va viure el dol de manera diferent.

Jo vaig començar pensant que feia un llibre sobre el meu pare, després vaig pensar que era sobre la mort i després vaig veure que era sobre l’adolescència. És un llibre sobre una època, també. Sobre una família molt estàndard, sense estridències. Sí que és veritat que vam viure el dol de manera separada. La meva mare era viuda vestida de negre, viuda les 24 hores; era poeta i tota la seva poesia es va tornar elegíaca parlant del pare. I vist així sembla que el dol és cosa de la mare, i involuntàriament et senties apartat de tot allò. Senties que el pare se li havia mort sobretot a la mare. Ets allà fent un paper que no saps ben bé com assumir. La resposta més primària és dir que no ha de poder amb tu, que has de seguir sent tu, i llavors ve la negació. La negació l’acabes pagant d’alguna manera o altra.

Era una família benestant, com tantes, fruit de l’època, que té una sacsejada que la fa entrar en crisi.

Sí. Es pot dir així. No és una crisi de família, però és un moment en què tothom fa el dol a la seva manera i bastant per separat. El pare, en aquella època, era una figura molt central. La meva mare era una personalitat molt expansiva, però el meu pare era l’home de la casa i el referent moral. Qui em fotia bronques o algun bolet era la meva mare, quan era petit. Però el gran terror era decebre el pare, l’home recte. No dic que la meva mare fos una desviada en cap sentit, però era més flexible. El meu pare mai deia res feridor, però era molt d’idees fixes. Perdre’l a ell, amb 16 anys, em va deixar a mitges en moltes coses. Sempre m’he preguntat molt quina mena de relació hauríem tingut tots dos d’adults. Si hauríem anat a fer alguna copa tots dos junts, si hauríem parlat de relacions amoroses quan tingués més anys. El meu pare es va posar malalt quan tenia 12 anys, no en vam tenir oportunitat. I era un perfecte pare de família, i la imatge idealitzada d’ell era bonica però te n’apartaves. Potser hauria preferit saber que tenia una feblesa d’algun tipus, m’hi hauria sentit més identificat.

Creus que l’hi hauries arribat a poder descobrir? Ell també era d’una austeritat extrema.

Era una persona molt continguda, que odiava els excessos i era antiafectista. Antinumerets.

Tots els Soler sou una mica antinumerets. Us conec una mica, conec les germanes i són amigues extraordinàries, hi puc anar a la fi del món, però hi ha hagut poques abraçades. D’expressions, les justes.

Elles s’han estovat, amb l’edat. No els hi diguis, però. Amb mi són molt protectores, i ja ho eren llavors. No sé si et passava a tu, però a la meva època un “T’estimo” ens sonava a sèrie de televisió americana, no era natural per a nosaltres. Al meu pare especialment; ho manifestava d’una altra manera. Però si no estàs preparat per dir “T’estimo”, no estàs preparat per dir “Em moro”, o coses importants. Jo em vaig assabentar que el meu pare es moria quan estava en coma, no em vaig poder acomiadar d’ell. La protecció potser va ser excessiva, o no vaig voler saber-ho. Quan la mort ronda o tens por, quan estàs espantat, pots decidir inconscientment què saber i què no. Jo a vegades penso que no vaig estar prou al cas perquè no volia saber-ho. M’ho vaig perdre, vaig ser una mena de figurant en aquella obra.

Dius que no vas fer nosa.

Això sí. Podria haver sigut el típic fill que amb l’excusa que se li mor el pare s’esgarria, però vaig ser relativament bon fill.

¿Aquest llibre t’ha fet pensar com havies de fer de pare? O ho has fet com has pogut?

Ho he fet com he pogut. He intentat que hi hagi menys barreres, però hi són. Entre pares i fills sempre n’hi ha, i no només depèn de tu. Ho has d’intentar, però arribes on arribes. En tot cas, no ho he fet amb aquesta intenció. Ho he fet amb la intenció d’explicar-me a mi mateix i com a exercici literari. Ja t’he dit que va ser un llibre molt plaent. Al principi dubtava, perquè el meu pare va tenir una vida molt sense res rellevant. He llegit molts llibres de dol de fills que parlen de pares delinqüents, exnazis, maltractadors, famosos, superpares, escriptors. El mateix llibre de Sergi Pàmies sobre el Raimundo... El meu pare era una persona molt normaleta.

Un treballador de la banca.

Si no explicava bé la meva visió del meu pare no podia explicar el següent. L’única dificultat que vaig tenir va ser intentar mantenir l’atenció de la gent explicant una vida realment sense grans estridències. I no em va costar gaire. Va costar triar el títol. Als mateixos editors els feia cosa el títol, El tumor. Tenia clar que el doble tumor, el físic del meu pare i el metafòric meu, era el protagonista de la història. M’hi vaig mantenir ferm.

Ara que l’has extirpat, com et sents?

Em sento més despullat. Vaig fer la presentació en conversa amb la Gemma Nierga, que ens coneixem de fa molt de temps. Al cap de cinc minuts em vaig adonar com em sentia de despullat. Hi ha gent que m’ha dit que soc valent de fer el llibre, però em sembla un acte de covardia. El que és valent és dir-ho en veu alta davant de qui calgui. Escriure-ho és la solució discreta. Jo ho escric i tu t’ho llegiràs a casa. No vull veure’t la cara quan ho facis. A la presentació em vaig morir de vergonya de parlar de mi, de la relació amb el meu pare, de la família, de moments emotius davant de tanta gent.

¿Probablement parlaves per primer cop d’això amb amics?

Seguríssim. Les meves germanes van llegir el llibre abans que sortís i van assabentar-se de moltes coses sobre el que m’havia passat pel cap a mi en aquella època que no sospitaven. També ens ha anat bé per parlar-ne.

Les famílies, quants silencis tenen.

És cert. No sé si la meva recomanació és no fer com nosaltres, parleu i abraceu-vos més. Cada família és un món, i hi ha tanta motxilla del passat per darrere, que espero que els meus fills si es troben amb la mort de cara, o amb alguna cosa que els fa patir, no caiguin en el parany del tumor. Que acceptin ajuda, s’obrin i expressin el que senten. És un dèficit dels homes, sobretot. Hi ha excepcions, però crec que les relacions entre pares i fills homes són deficitàries. Per gust o rol, per les derivacions i danys col·laterals del nostre masclisme ens hem convertit en uns esguerradets emocionals a vegades, no hem sabut posar en paraules el que ens passava pel cap.

Pensàveu que éreu superhomes i sou esguerradets emocionals

Es pot ser les dues coses, també.

No n’estic convençuda.

Superman no explica mai com se sent.

Perquè si ho expliqués seria més fràgil. En el fons és acceptar la fragilitat.

I acceptar la por, parlar del que t’espanta. Això sí que és un bon exercici. Tot el que es verbalitza es desinfla immediatament. Com en el periodisme. El que era una gran nuvolada negra es converteix en un problema, que és molt diferent.

La mort d’algú molt important no et fa tan estrany. Al teu voltant hi ha gent que ha tingut pèrdues que la marquen per sempre perquè la mort és a tot arreu i tothom calla la seva, d’alguna manera.

De fet, vaig escriure 30 pàgines i l’hi vaig passar a l’Ester Pujol, la meva editora, i li vaig dir que tenia pàgines escrites que no anaven del Procés. Vaig demanar si a la gent li podia interessar, i em va dir que pares i fills és el gran tema. Tots tenim una història familiar per explicar, amb lliçons extrapolables. Una de les que hi pot haver és la vivència de la mort. Ara em passaré alguns mesos que em vindrà gent al carrer a parlar-me no del que faig a la tele, sinó de com han viscut la mort. Tant de bo sigui bo per a tothom.

Vosaltres esteu marcats per la relació idíl·lica dels vostres pares. ¿Era fruit de la capacitat poètica de la teva mare, o era extraordinària pel que havies vist?

Em costa, perquè el meu pare es va posar malalt als 12 anys, i en va viure tres i mig més. A partir d’aquell moment, els meus pares deixen de ser un matrimoni i passen a ser una parella de supervivents, de nàufrags agafats al bot salvavides, aterrits davant la perspectiva d’haver-se de separar per la mort. Crec que era una parella extraordinàriament unida. El fet fonamental de la vida del meu pare va ser el matrimoni, segur, i per a la meva mare també. No saps mai fins a quin punt t’influeix, és massa matemàtic pensar que si provens d’un matrimoni bo estaràs a favor de matrimonis estables. O no perquè els teus pares es divorciessin viuràs una vida sentimental més desordenada. Aquests automatismes no me’ls crec. No sé dir-te gaire en quin punt ens ha influït. Sí que ens va fer la vida més feliç, veure que els pares s’estimaven.

Després vas viure la mort de la mare.

La meva mare era explosiva. Hi estava més unit, hi parlava de tot. Quan va morir jo tenia 30-31 anys. I sí que hi vaig estar a primera línia i vivint el dol com déu mana. Fent broma, dic que el dol de la meva mare va convalidar el del meu pare. Evidentment les coses no funcionen així, però havia après la lliçó. No volia perdre-m’ho.

La mare tenia una gran personalitat.

Era una persona amb molt talent, molta sensibilitat, amb una sinceritat lleugerament excessiva. Deia el que pensava sempre, i això és fantàstic i a la vegada té els seus quès. Amb el meu pare era més fàcil de conviure-hi, i la meva mare més apassionada, però més flexible. Quina parella, un i altre!

Es complementaven, sembla.

Crec que sí. Ella era una persona molt viva i talentosa, però sempre projectava, tenia dubtes i pors respecte al futur. El meu pare sempre aplicava el sentit comú, no es preocupava del que no tocava. Intentava no ofendre i no era gens susceptible, no reclamava res que no li vingués donat dels amics.

Em sembla que has disfrutat més escrivint-lo que parlant-ne.

Parlar em costa déu i ajuda, no sé si faré gaires presentacions més, veient l’experiència de la primera. Escrivint m’ho he passat molt bé. I no necessito anar un mes a Poblet. Soc periodista de formació, m’he acostumat a escriure ràpid, amb soroll i a trossets. Molta part del llibre està escrita al meu camerino de TV3 mentre esperava per baixar a fer l’Està passant. Tinc el cap dissociat.

La mare t’advertia sobre la teva dedicació professional.

La meva mare era una persona amb estudis, carrera, escriptora, però de Figueres nascuda als anys 20. Era una generació que només volia que els fills fóssim llicenciats amb feina fixa. La seva dèria era això. Em deia que molt bé, però que amb 50 anys ningú em voldria veure fent el burro per la tele. En tinc 53 i encara vaig fent. No es va impressionar mai gaire per la meva faceta televisiva. El meu pare no sé què hauria pensat, ell va fer teatre. Potser li hauria fet més gràcia.

Què creus que pensaria del Toni de 53 anys?

No ho sé. Ara seríem dos desconeguts. Seria una situació violenta, no sabríem de què parlar. Faig una mica de ficció al llibre. El meu pare va morir l’any del Mundial del Naranjito, l’any 82. Abans que Felipe González guanyés les eleccions. Abans dels Jocs Olímpics, la caiguda del Mur de Berlín, internet, TV3. No havia ni nascut TV3. I jo he passat moltes coses, els meus fills no l’han conegut, ni a ell ni a ella. Hauria de començar pel principi, explicant qui soc, tornar a conèixer-nos.

A vegades quan es mor algú que et coneix molt, tens la sensació que ja ningú sap qui ets.

Quan es mor la mare et veus orfe, i fins i tot gent de més edat, com Almodóvar, deia que és com anar sense paraigua. Amb la meva mare hi havia una connexió emocional, de les supermares, que vaig pensar que ningú sabria com em sentia. Mentre hi havia la mare, ho sabia sempre.

Ho sabia tot.

Sabia com em sentia. I si no, ho investigava. Em trucava, o a les germanes. I, de sobte, aquesta sensació d’estar sol al món com a adult de veritat, de ser-hi només tu i prou.

El que no faci jo, no ho farà ningú.

Tens parella, fills, amics molt bons, germanes, però hi ha un punt en què estàs sol. Això em passa quan desapareix la mare. També és llei de vida. És una sensació molt forta.

Impacta, et fa gran.

De cop. Primer ve l’ensurt, i després et dius: “Benvingut al club de les persones adultes, responsables del que fan i que afronten les coses sabent que estan soles”. Has d’assumir això, que sempre hi ha un punt en què estàs sol, tot i que estiguis envoltat d’amics i gent que t’estima.