És un dels catalans que ha ocupat un càrrec global més important, el de secretari general de Metges sense Fronteres. Ara és director de polítiques de l’Institut de Salut Global de Barcelona, l’organització coneguda per la investigació de la malària de Pedro Alonso.

¿Ets un periodista que ha decidit arreglar el món en lloc de només explicar com va de malament?

Al món hi ha una gran disfunció. D’una banda, tenim realitats locals que tenen política però no tenen poder i, de l’altra, tenim realitats globals que tenen poder però no responen a cap tipus de política. Quan veus la distància que es produeix entre el que passa allà i les decisions que s’estan prenent aquí, dius: “Home, no podem fer-hi alguna cosa?” A Metges Sense Fronteres veia que molta gent s’estava morint per la sida i al nivell de Banc Mundial o el G-8 deien: “Econòmicament no ens interessa tractar la gent, el que ens interessa és prevenir”. I dius: “Però és que ja hi ha 50 milions de persones infectades que moriran!”

És molt bèstia que encara s’hagin de crear els ponts entre la realitat i els poders, entre el que passa i els que manen.

Si tota aquesta gent que estava morint allà s’estigués morint a les Rambles o a Manhattan, les decisions serien diferents, oi? Per què? Perquè ho veuríem.

Com a secretari general de Metges Sense Fronteres, eres un mediador?

Era un negociador en espais on impera la barbàrie, tot i que col·laboro amb organitzacions pacifistes. Jo no sóc pacifista, jo sóc humanitari. Humanitari vol dir entendre que la humanitat ha incorporat la violència al conflicte com una part intrínseca. El que passa és que dins d’això també hi ha lleis, hi ha marges en els quals la violència, tot i no estar justificada, té unes vies perquè no sigui criminal. És evident que si la jihad posa un ganivet al coll a periodistes o humanitaris comet un crim de guerra.

Dins el conflicte hi ha matisos.

Jo he negociat amb els talibans sobre la presència de dones. Vam ser l’única organització que va mantenir totes les infermeres i metges a l’Afganistan, quan ells volien expulsar totes les dones. Com? Els vam fer xantatge. És l’única manera amb gent que expressa una barbàrie que no ens entra al cap. Els vam dir que portàvem tots els camps de tuberculosos de l’Afganistan i que sense dones no ho podíem fer. Deixaríem més de 10.000 tuberculosos que anirien encomanant la malaltia i tindrien un problema de salut pública al qual no podrien fer front.

Aportes pragmatisme a l’idealisme.

En una organització humanitària, bàsicament el que fem és ficar els peus i les mans a la merda, no? Per tant, t’has de tacar moltes vegades, i això és així, t’has d’embrutar les mans, no hi hem de donar més voltes. I al revés. Una de les meves feines regulars era anar a contextos de forta càrrega política a despolititzar la nostra gent. És a dir, a no prendre un bàndol com el bo i l’altre com el dolent. Palestina i Israel és un cas claríssim. Cada sis mesos anàvem regularment a Cisjordània a dir a la nostra gent: “Podem jutjar el que són crims de guerra, però no som aquí per triar un bàndol o l’altre dins un conflicte que no és el nostre. Hem vingut a salvar vides. Cal una mirada freda que ens permeti que, quan fem una denúncia, sigui molt concreta en funció del que ha fet aquesta gent.

Curar també requereix política.

Organitzacions com Metges Sense Fronteres i d’altres el que fan és actuar en espais de buit polític. És a dir, actuen perquè hi ha algú que té la responsabilitat de fer-ho i no ho fa. Per tant, si tu no ets capaç d’entendre la mancança que tens davant teu, és molt probable que el que estiguis fent no tingui cap sentit. Per exemple, què has de fer amb una persona a qui estàs curant i que saps que després la torturaran?

I què has de fer?

Depèn de la situació. Has d’intentar per tots els mitjans que la teva acció no estigui vinculada a cap tipus de tortura. Has de fer tot el que calgui per evitar la tortura -denunciar-la i fins i tot intentar, si cal, segrestar el pacient perquè no sigui torturat-. Has de fer una denúncia general, pressionar, anar a l’opinió pública. Metges Sense Fronteres es va crear a França. Els anglesos sempre van a la diplomàcia silenciosa. La Revolució Francesa es va fer al carrer, i per tant la filosofia d’acció francesa és sacsejar l’opinió pública.

Ajudar i alhora fer soroll.

La força d’organitzacions així és que l’opinió pública estigui amb tu i que sigui la que digui que això ho hem de canviar. Si no fas el pont, és molt difícil que puguis canviar res. Si només anem atenent assistencialment la gent, mai no acabarem.

Peter Singer és un filòsof que defensa l’altruisme efectiu. Diu que a més de bona voluntat s’ha de ser eficient.

Hi estic d’acord. Hi ha molt altruisme de voluntat, però la voluntat al final no significa que tingui èxit. És important que la gent que confia en una causa s’informi i vegi què es fa i què no es fa. Aquí tenim un forat enorme amb la manera de regular totes les ONG. Quan vas a països com Bèlgica o els Països Baixos, el que regulen és la missió social. Aquí el que es fa és: “Vostè presenti’m els comptes i jo garanteixo que tot el que diu està fet”. Hem de dir el que fem i hem de ser molt clars amb el que no fem. Molta gent es pensa que l’Unicef pot aturar una guerra, i no és la seva funció. La funció és salvar el nombre més alt de vides possible dins un conflicte.

Haurien d’estar més controlades, les ONG?

D’una manera diferent. No té cap sentit la burocràcia que s’ha muntat al voltant de les ONG, només per controlar que els comptes diguin el que s’ha fet. També hi ha molt debat sobre si els diners arriben o no arriben. Quan estàs en conflictes hi ha una economia de guerra que influeix moltíssim en la manera que tens d’operar. Has de fer xantatge, utilitzar totes les eines de poder que tinguis, estàs tractant amb actors governamentals però també amb actors que viuen en un món B.

Fer arribar ajuda humanitària no sempre es pot fer dins de la llei.

¿Com pots entrar en un lloc com Somàlia, sense govern, administració ni ministeris, i que depèn només de la força del més fort? I on, a sobre, tens tota una població ostatge d’aquesta situació. Hi ha hagut moments molt durs de dir: “Bé, i com paguem aquí?” Com paguem els salaris, com contractem? No entres en una economia oficial i l’organització ha de prendre decisions en funció del nombre de vides que pot salvar.

Quina reflexió fas sobre si cal pagar o no els segrestos?

El segrest forma part de l’economia de guerra des de fa molts anys. No és una nova eina jihadista, és una eina que s’ha utilitzat, i jo n’he viscut casos a Colòmbia, al Congo, a Somàlia i a Txetxènia, en països de tot tipus i de tots els bàndols. El que hi ha ara mateix és una transformació de la violència. A Somàlia, a Colòmbia i a Txetxènia els segrestos servien per fer aprovisionament de fons i per fer fora testimonis del que estava passant. Ara tenim una tercera fórmula, que és per fer publicitat. És la utilització terrorista per fer publicitat i proselitisme.

Per crear terror.

És un aparador global. El jihadisme ha introduït aquesta tercera via, que és més arriscada perquè la situació de la gent segrestada és pitjor. Els altres segrestos acaben amb un intercanvi. Sempre. Hi ha molts pocs casos en què una operació de rescat hagi funcionat. El 90% no funcionen; per tant, sempre acabarà amb un intercanvi. Ja sigui polític, de diners, que ho faci directament una persona o ho facin més... Jo crec que és absurd tenir postures tancades. “Nosaltres no paguem mai”. Vostè això ho dirà, però en algun moment li posaran al davant el dilema “o paga o mato”.

Per tant, què s’ha de fer?

No hi ha una postura inamovible. El que no vull són màrtirs ni víctimes. En tot context de conflicte hi ha un vessant polític i aquest és, normalment, el que has d’utilitzar fins al final, fins a l’extenuació. Sempre hi ha un interès polític de la gent que segresta.

L’amenaça jihadista és diferent.

El jihadisme està utilitzant això com a aparador d’un cert desencant i com a mecanisme de reclutament. Els assassinats d’aquests dos periodistes busquen el mateix efecte que l’enfonsament de les dues torres de Nova York. És a dir, de cara a una sèrie de gent que se sent exclosa en els països i perifèries europees, o que se sent completament vulnerable en els països àrabs, el que està fent és reclutar i dir que tenen mecanismes per guanyar. La violència s’ha desestructurat completament. Amb aquestes guerrilles no es pot lluitar amb mecanismes clàssics, tot i que potser farà falta en algun moment aïllar-les, i això sí que pot tenir un petit vessant militar. La lluita s’ha de fer a internet, a la intel·ligència. I es fa no creant diferències identitàries, és a dir, no fent més ampli el gap identitari.

I això com s’aconsegueix?

Evitant d’entrada dir coses falses. És a dir: “És que un musulmà per naturalesa...” Un musulmà pot ser un empresari, pot ser un paleta, pot ser el que sigui, i a més a més pot tenir una família i té múltiples identitats com tenim qualsevol de nosaltres, no? Per tant, la batalla identitària l’hem de deixar de banda, però hem de ser més intel·ligents en la manera com estem agafant la informació, que aquí és on tenim les de perdre, ara per ara. Hem d’aïllar aquests bàrbars. ¿S’hauria d’haver aturat Hitler abans? Sí. ¿S’ha d’aturar aquesta gent abans? Sí. Com? Encara no tenim totes les cartes per poder-ho fer. És evident que militarment no, o, com a mínim, només militarment no.

Hi ha una batalla a les xarxes.

A nivell de propaganda, si aquesta és la batalla no hi ha cap dubte que la guanyarem. No sé quan, però la guanyarem. Però hi ha una batalla que va més enllà. La guerra la guanyes quan guanyes l’opinió pública. El que passa és que portem una sèrie d’errors. Hem obert fronts d’una manera tan equivocada que ara és difícil reconvertir tot això. Si la intervenció fos una solució, és molt fàcil canviar l’opinió pública, perquè el que està passant ara justificaria, si fos per acabar amb els terroristes de l’Estat Islàmic, una intervenció. El que no ho justificava era una mentida com les armes de destrucció massiva, que es va demostrar que era una mentida, i que va deixar l’Iraq com el va deixar.

Cal vigilar les complicitats que tenen.

¿Els segrestos es paguen en negre? ¿Com se segueix el rastre d’aquests diners? ¿Els despatxos d’advocats, ara que Cameron diu que mai pagarà un segrest, on són? Són a Londres. Qui és que negocia tot això? ¿Són directament els jihadistes o són estats com ara Qatar i l’Aràbia Saudita? Si no som capaços de definir quines són les regles per les quals funcionen les finances mundials, és difícil que aquests moviments no es produeixin.

Els Estats Units ja no són el gendarme del món.

El que passa és que al món ja no hi ha la divisió que els donava la legitimitat de dir: “Amb aquests que no ens hi entenem ja tenim un front i podem atacar”. Ara no, ara no hi ha fronts i per tant els costa més prendre decisions, i per tant ens estem regits per organismes que pertanyen a començaments del segle passat. Les Nacions Unides és un organisme esquizofrènic. Té al Consell de Seguretat els cinc principals productors d’armes del món, i al mateix temps té les agències que han de tractar les víctimes d’aquestes armes, els refugiats, els nens. I l’OTAN és un mecanisme enfocat a l’àmbit militar, i no al ciberespai, a la intel·ligència.

Què hauria de fer Europa?

Si hi hagués una fiscalitat equivalent a tota la Unió Europea, similar i homogènia, seríem un actor capaç de posar-se al nivell dels Estats Units i la Xina a nivell comercial, econòmic i per tant polític, perquè tindríem la capacitat d’intervenir en tots aquests fronts amb una veu única. Si tinguéssim una capacitat de defensa europea estaríem més preocupats per la informació i la intel·ligència. Veig difícil que el conflicte de les fronteres de l’Est acabi sent un conflicte armat de gran dimensió. I veig gairebé impossible que l’expansió del jihadisme tingui una solució només militar.

Europa ha de tenir més poder?

Si Europa estigués fiscalment homogeneïtzada, no tindríem Google cotitzant a Irlanda. O el tindríem cotitzant a Irlanda però distribuiríem els guanys entre tots aquells a qui convé. I no tindríem paradisos fiscals dins la Unió Europea, com ara Luxemburg, Malta o fins i tot Àustria, que té algunes condicions especials. Això vol dir que també tindríem una capacitat d’influir en el món d’una manera diferent. El nostre model no és perfecte, però la modernitat ha portat idees que són universals. La il·lustració, la igualtat, la llibertat, són idees que posen les persones al mateix nivell. No hem de fer colonialisme amb això, però les hem de defensar perquè creiem que són bones i universals.

¿Creus que Europa encara pot aportar solucions al món?

Més a nivell de model que no a nivell de capacitat i poder. Ens fixem molt en la llibertat dels mercats, però no ens fixem en les dificultats que això genera. Europa està patint les conseqüències d’un model que no és l’europeu amb la sanitat i amb l’educació, i això és un llast. Tenim un model, toca defensar-lo i millorar-lo. I si tenim poder, expandir-lo.

"Malaltia i pobresa van de bracet"

La salut i el desenvolupament estan molt vinculats.

Una persona que està malalta no treballa; per tant, malaltia i pobresa van de bracet. Si tu ets pobre i no tens salut, ets més pobre perquè no pots obtenir recursos. La salut pot equilibrar globalment el món. Si fem front a malalties que estan afectant la majoria de la població, el que tindrem és una capacitat de treball més gran. Els primers que es van adonar d’això van ser les companyies privades. Jo m’enrecordo de quan es deia: “Hem de tractar la gent malalta de sida a l’Àfrica”. Qui va ser el primer a reaccionar? Les companyies de begudes que tenien plantes a l’Àfrica. Perquè qui estava infectat? La gent d’entre 18 i 40 anys, la força de treball.

I si és tan obvi, com és que no ho arreglem?

El mercat mana sobre les decisions. No s’investiguen les malalties per a les quals no hi ha un mercat. La malària i la tuberculosi són un cas claríssim. I les malalties per a les quals hi ha mercat posen uns preus que no són accessibles per a la gent que és allà.

I estem en vies de resoldre-ho?

Ja no és un problema de països pobres i països rics. Aquí tenim el cas de l’hepatitis C, en què serem capaços de registrar un medicament que el nostre sistema de salut no vol comprar. Aquest és el dilema. Per primer cop hi ha un medicament que cura, fins ara eren tractaments per cronificar, però als Estats Units costa 80.000 dòlars. Aquí s’està pressionant per veure si s’aconsegueix a 25.000 euros, però deixarem la gent absolutament igual, o que ho pagui de la seva butxaca o que se’n vagi a l’estranger per poder curar-se la malaltia, que en el fons és una malaltia sobre la qual tenim molta responsabilitat perquè en bona part es va escampar a partir de transfusions i a partir d’injeccions no controlades als 70 i als 80.

A l’Institut Barcelona Global, de Pedro Alonso, investigueu la malària però també heu d’intentar que això arribi i per tant canviar les lleis. Tu ets el director de polítiques.

El que fem és incidir en l’agenda. Un cop els investigadors tenen una innovació, cal que es posi en mans de la gent que la necessiten; fan falta tota una sèrie d’esglaons de translació. Una anàlisi econòmica, social, antropològica... I uns recursos. Qui ho paga?

On hi ha més feina a fer?

El primer és posar més recursos perquè s’investiguin malalties. Dèiem fa deu anys que el 10% dels recursos mundials d’investigació i recerca es destinaven al 90% de la càrrega de malalties que hi havia al món. És a dir, per a les malalties dels pobres només el 10%, i en canvi el 90% per al 10% més ric. Abans hi havia laboratoris que fabricaven en funció de tenir un rendiment. Ara hi ha organitzacions que, sense ànim de lucre, s’han dedicat a desenvolupar medicaments. Però hi ha un altre vessant, i és que el sistema d’innovació, el que s’està creant, tampoc ens va bé a nosaltres. Aquest 90% es focalitza en el que genera més rendiment, no en el que genera més malaltia. Aquí tenim molts més medicaments per a la calvície i l’obesitat, coses per a les quals no fa falta tanta recerca i donen negoci, i en canvi no tenim antibiòtics o són ineficaços, i no hi ha ningú que vulgui investigar perquè no genera rendiment de mercat.

En els últims 20 anys has conegut molt món. L’has vist millorar?

Veurem que els països s’aproximen i que els mecanismes per mesurar que hi havia, és a dir, el PIB, no funcionaran perquè tindrem grans masses de pobres dins de països rics i tindrem rics dins de països pobres. Calen nous sistemes de governança. Per millorar globalment hi ha d’haver institucions que funcionin globalment. I, ara per ara, les que ho fan estan esquizofrèniques.

El perfil

Nascut a Barcelona el 1961, va estudiar ciències de la informació a la UAB i, després d'uns inicis dedicats a l'esport –a l'equip de comunicació dels Jocs de Barcelona i als d'Atlanta–, va entrar a Metges sense Fronteres el 1995.

S'hi va estar 12 anys, primer com a cap de comunicació a Espanya i després com a secretari general de l'ONG a nivell estatal i internacional.

Entre el 2006 i el 2011 va ser subdirector gerent del CCCB i ara fa tres anys que és el director del Laboratori d'Idees de l'Institut de Salut Global de Barcelona, que dirigeix Pedro Alonso, una entitat que treballa per disminuir les desigualtats en salut al món.