KNOCKOUT

La noia que comprava llibres a l’atzar

Qualsevol història, per intranscendent que sembli, ens pot descobrir un món i canviar-nos la vida

Fa una setmana moria de càncer Maryam Mirzakhani, la primera i única dona matemàtica a qui s’ha atorgat mai la Medalla Fields. És el màxim reconeixement que existeix en aquesta especialitat, que s’ha comparat amb el premi Nobel. Només tenia quaranta anys. Més enllà dels mèrits professionals que han reflectit els obituaris, és bonic recordar la manera com aquesta noia iraniana va arribar a les matemàtiques. De joveneta, la seva passió era la literatura i somiava a ser escriptora. A prop de la seva escola, a Teheran, hi havia un carrer ple de llibreries. A ella la fascinava aquell lloc i hi comprava llibres que devorava. I això que els botiguers no l’hi posaven fàcil. Estava prohibit fullejar els llibres, per tant, es veia obligada a triar-los a l’atzar. De mica en mica, aquesta limitació es va convertir en un al·licient més per a la lectura: tenia alguna cosa a veure amb el joc i la sort.

Les matemàtiques més aviat se li feien feixugues i no era precisament l’assignatura en què excel·lia. Però l’interès per aquesta assignatura li va venir de manera sobtada i casual a través d’una història. El seu germà gran, quan arribava a casa, sovint explicava alguna cosa que havia après a l’escola. Un dia va explicar el cas del matemàtic alemany Carl Friedrich Gauss. Quan Gauss era un nen, el seu mestre va proposar un exercici a la classe: que sumessin tots els números de l’1 fins al 100. Potser era amb la intenció de tenir entretinguts els alumnes una bona estona, però Gauss ho va resoldre en pocs minuts: sumaven 5.050. El professor, sorprès, li va preguntar com havia arribat al resultat correcte d’una manera tan ràpida. Gauss, demostrant ja el seu talent, li va desenvolupar l’operativa. Havia agrupat els números de dos en dos. El primer amb l’últim (1 + 100), el segon amb el penúltim (2 + 99), el tercer amb l’avantpenúltim (3 + 98) i així fins a fer-los tots. Era senzill: cada parella sempre sumava 101. Com que hi havia cinquanta parelles, només calia una senzilla multiplicació final: 50 x 101 = 5.050.

Maryam Mirzakhani, poc donada a parlar amb els mitjans i concedir entrevistes, va explicar una vegada que mai fins aleshores havia topat amb una solució tan bonica a una operació matemàtica, que sempre li havien semblat molt avorrides. A partir d’aquell dia va descobrir que les matemàtiques tenien una bellesa interna, una elegància, que la va fascinar per sempre més. Amb tot, entenia que no era una ciència apta per a tothom: “La bellesa de les matemàtiques només es mostra als ulls dels estudiants més pacients”. Segurament tenia raó: el talent per les xifres sembla reservat a uns escollits que saben veure el joc i el misteri en el càlcul.

Però el descobriment que va determinar la brillant trajectòria professional de Maryam Mirzakhani sí que serveix per a tothom. Cal no perdre mai la curiositat ni el do de saber escoltar, perquè qualsevol història, per intranscendent que sembli, ens pot descobrir un món i canviar-nos la vida.

Més continguts de

El + vist

El + comentat