T ot just s’havia deixat enrere el solstici d’hivern quan, el Nadal del 1965, la veu radiofònica d’Olof Palme va irrompre a totes les cases sueques: “Els prejudicis estan ben arrelats a la vida quotidiana. Creixen tant a la feina com al veïnat. Donen ales als nostres propis fracassos i decepcions”. Encara faltaven quatre anys perquè es convertís en primer ministre però, com deixava notar el seu discurs, el repte de la immigració i els recels que genera ja li preocupaven: “Abans que res, el prejudici és una expressió d’ignorància i por. Ignorància pel que fa a la singularitat d’altres persones. Por de perdre drets, una posició o un privilegi social. Per tant, el prejudici sempre sotja, fins i tot en una societat il·lustrada. I pot provocar ferides que no es curaran mai”. El seu missatge -tant en la forma com en el fons- encara ressona 55 anys més tard.

En aquell temps, i com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, Suècia -que fins llavors havia estat un país eminentment emigrant- es convertia lentament en un país receptor d’immigració. Durant el conflicte bèl·lic va acollir refugiats procedents d’altres països nòrdics veïns, de la mateixa Alemanya i dels països bàltics. A l’acabar la guerra, als que van decidir no tornar a la seva terra natal se’ls van sumar la immigració laboral de països com Grècia, Itàlia, Turquia o Iugoslàvia. Va ser precisament a finals dels 60 quan es va crear el Consell Suec de la Immigració (precursor de l’actual Agència Sueca de la Migració), per regular els fluxos migratoris al país i treballar per la integració. Aquest nou paradigma migrant de Suècia -més receptor que emissor- es va perpetuar durant les dècades posteriors i fins al moment actual.

Indiscutiblement, Suècia exerceix la política d’immigració més generosa i ambiciosa a Europa des de fa anys. I és que, proporcionalment a la seva població total (10,3 milions d’habitants), Suècia ha rebut més sol·licituds d’asil que qualsevol altre estat membre de la UE: 162.877 refugiats només l’any 2015, com a conseqüència de la guerra civil siriana. Va ser a més el primer estat membre que va atorgar, el 2013, un permís de residència a tots els refugiats sirians.

Això ha comportat que actualment fins a un 19,42% de les persones que viuen en territori suec (2 milions d’habitants) no hagin nascut al país. Només cal recórrer els freds i grisos carrers d’Estocolm -així com els seus centres comercials desconcertantment silenciosos- escrutant la fesomia dels vianants per comprovar-ho.

Com destaca Mikael Parkvall, professor del departament de lingüística de la Universitat d’Estocolm, això ha generat al seu torn una fita històrica pel que fa a l’idioma: “S’estima que el nombre d’araboparlants s’ha duplicat en l’última dècada i ja supera els 200.000”. Des que Suècia existeix com a nació, la seva població ha fet servir el finès com a segona llengua materna més comuna, però ja ha estat desbancada per l’àrab en els últims anys.

Ara bé, Suècia -igual que els seus veïns membres del Consell Nòrdic- no ha deixat d’ocupar mai un lloc privilegiat en el top 10 del World Happiness Report, fins i tot en els anys més nefastos de la crisi migratòria a Europa. L’informe -publicat anualment per les Nacions Unides- calcula l’índex global de felicitat de 156 països i genera un rànquing a partir de l’estudi de diferents factors com la corrupció, el suport social, la llibertat, la generositat, l’esperança de vida i els nivells de PIB.

Precisament aquest últim, l’àmbit econòmic i laboral, ha estat un dels principals temes de debat en el panorama polític suec de l’última dècada. I és lògic, perquè l’estat de benestar suec -la modèlica tercera via-és la pedra angular de tot país nòrdic. Un esforç col·lectiu de la societat que, irònicament, converteix l’individu en un ésser més autònom i independent. Una garantia de les necessitats bàsiques cobertes que, en definitiva, permet als suecs ser feliços “a l’escandinava”.

Immigrants a les cues de l’atur

Sopant una reconfortant fisksoppa a la nostra habitació d’hotel, després d’una dura jornada de visites a búnquers, vam decidir engegar el televisor i sintonitzar el noticiari. Després de celebrar l’existència de subtítols en anglès -i adonar-nos que fins i tot podem activar una veu en off àrab- guardem silenci per fer cas d’una dada que ens crida l’atenció: “L’any 2018 gairebé un 60% dels registrats al Servei Públic d’Ocupació eren estrangers”, explica la televisió pública sueca, Sveriges Television (SVT). “Des del 2010 (8,6%) la taxa d’atur a Suècia ha seguit una tendència clarament descendent, només amb alguns lleugers repunts el 2012 (8%) i el 2019 (6,8%)”. No obstant això, i malgrat aquesta perspectiva optimista, el mateix informatiu confirma que la bretxa en les oportunitats laborals (i per tant en la felicitat basada en el benestar) cada vegada és més gran: “A més d’aquesta sobrerepresentació, estudis elaborats per Statistics Sweden mostren que, després de vuit anys vivint en territori suec, un 50% dels immigrants segueixen sense trobar feina”.

L’any 2018, 466.000 refugiats i familiars de refugiats d’entre 20 i 64 anys van participar en la força laboral de Suècia, és a dir, estaven empleats o aturats. Pel que fa pròpiament a l’ocupació laboral, en el mateix any va ser del 60,1%, un 65,9% per a homes i un 52,7% per a dones. Així doncs, i respecte al 2010, la taxa d’ocupació va augmentar 4 punts percentuals entre els homes i 3,3 entre les dones. Ara bé, durant tot el període 2010-2018, aquesta taxa va ser considerablement més baixa entre els refugiats i els seus familiars, en comparació amb altres persones nascudes a l’estranger. En contrast, aquest últim col·lectiu va presentar una ocupació del 82,5% per als homes i del 73,4% per a les dones.

Cal destacar que els refugiats són un grup heterogeni amb diferents factors de fons, com l’edat, el nivell d’educació, la regió del món on van néixer i el temps que han viscut a Suècia. De mitjana, els nascuts a Europa o Amèrica del Sud presenten un nivell educatiu més alt que els d’origen asiàtic i africà, cosa que millora considerablement les seves possibilitats d’aprendre l’idioma, ingressar al mercat laboral, residir durant més temps al territori i integrar-se abans en el teixit social de país.

D’aquest complex context ple de clarobscurs, la ultradreta ha sabut treure’n rèdit i erigir-se com un corrent polític i social a considerar. Tant és així que en les últimes eleccions generals, el 2018, el partit Demòcrates de Suècia -autodeclarat “nacionalista i socialconservador”- va obtenir 62 diputats i es convertia així en la tercera força del Riksdag (Parlament suec). Aquest fenomen -que d’altra banda ha anat passant recentment en països de tot el món- s’alimenta dels prejudicis de què parlava Palme l’any 1965. Una por i una ignorància que poden florir fins i tot en societats il·lustrades com la sueca.

La ultradreta ja és la tercera força

Habitualment, tant els programes electorals com els discursos de l’extrema dreta són de caràcter conservador, populista, xenòfob, i de vegades contradictoris: ja sigui perquè els estrangers “envaeixen” la societat que els acull -prenent la feina als nadius- o bé perquè no treballen i per tant no aporten al conjunt, en qualsevol cas la immigració s’articula com a culpable de tots els problemes socioeconòmics. El partit liderat per Jimmie Åkesson no és una excepció. El seu lema “ Trygghet och tradition ” (seguretat i tradició) fa referència, precisament, a dos aspectes que suposadament amenacen aquells que no han nascut a Suècia.

Per als ultraconservadors, els barris perifèrics de Malmö representen a la perfecció el que ells consideren el fracàs absolut de les polítiques immigratòries sueques. Malmö és la tercera ciutat més gran de Suècia, i la que presenta un creixement demogràfic més ràpid. L’any 2019 van conviure-hi persones de 184 països diferents. Actualment, gairebé un terç dels residents de Malmö són nascuts en un altre país. Això ha provocat una marcada segregació urbana i socioeconòmica, que al seu torn està fortament relacionada amb una segregació ètnica i cultural.

El fort xoc que sovint pateixen les persones acollides -procedents de cultures molt diverses, i habitualment contraposades a la nòrdica- provoca greus desigualtats i fins i tot exclusió social, sobretot quan no passen per un procés d’adaptació adequat.

En aquesta línia, la teoria de la tensió social formulada per Robert Agnew -sociòleg i expresident de la Societat Americana de Criminologia- defensa que la frustració ocasionada per la incapacitat d’assolir de manera legítima els seus objectius vitals és el que porta l’individu a cometre actes delictius com a via alternativa per aconseguir satisfer les seves necessitats bàsiques. No es tracta, doncs, que la cultura o l’estil de vida propi dels estrangers indueixi més fàcilment a incórrer en conductes criminals, sinó que la majoria de vegades la manca d’oportunitats o la privació de drets i béns que una persona aspira a tenir de manera legal i legítima l’empeny a cometre actes desviats del camí socialment i legalment establert, per salvar aquests obstacles. Com destaca Save the Children, més del 50% dels nens a Rosengård (un dels barris immigrants més mediàtics de Malmö) viuen en situació de pobresa.

El gener del 2020 es va publicar el primer estudi integral fet els últims 15 anys sobre l’hipotètic vincle entre immigració i delinqüència a Suècia. Aquesta investigació científica -purament descriptiva del període entre 2002 i 2017- la van fer el sociòleg Göran Adamson i l’economista Tino Sanandaji. Analitzava fins a set categories delictives diferents, així com set països d’origen. Les seves conclusions diuen que el 58 per cent dels sospitosos de delictes totals per motius raonables són migrants. Pel que fa a l’assassinat, l’homicidi i la temptativa d’homicidi, les xifres són del 73%, mentre que la proporció de robatoris és del 70%. A més, els immigrants no registrats estan vinculats a aproximadament un 13 per cent del total de delictes.

Una realitat incòmoda per a l’esquerra

Aquestes dades són, en efecte, la “veritat incòmoda” a la qual es refereix el periodista britànic Michael Booth en el seu llibre Gent gairebé perfecta. Una realitat inquietant tant per a l’esquerra com per a la dreta, ja que en el fons el causant involuntari del problema no és cap altre que l’estat de benestar. Un sistema que, com afirma Booth, va ser dissenyat per i per als escandinaus, i mai tenint al cap immigrants no occidentals.

Com ja defensava un informe publicat per l’Agència Sueca de Prevenció del Crim l’any 2005, “en el cas que, certament, alguns grups de migrants es trobin sobrerepresentats en les estadístiques criminals, els problemes no desapareixeran només perquè ens neguem a parlar-ne”. Aquest silenci autocomplaent -molt propi d’una cultura propensa a defugir el conflicte- és probablement l’enemic més important a què ha de fer front la societat sueca.

Per descomptat, no contribueix a la causa que, segons un informe de la Policia Nacional de Suècia publicat el 2019, hi hagi en tot el país 22 zones “especialment vulnerables”, diverses de les quals a Malmö. Es refereix concretament als barris de Rosengård (al sud del carrer Amiralsgatan), Södra Sofielund, Nydala, Hermodsdal i Lindängen.

En aquest últim hi resideix Din Mohammad, nascut a l’Afganistan el 1987. Va abandonar el seu país l’any 2015 i va emprendre un viatge de tres mesos que el va portar a recórrer l’Iran, Turquia, Grècia, Macedònia, Àustria i Alemanya per finalment arribar a Suècia i instal·lar-se a l’extraradi de Malmö. Van passar tres anys fins que va poder completar la reagrupació familiar al país d’acollida amb la seva dona i els seus tres fills. Al seu país natal el Din era pagès, de manera que quan en va tenir oportunitat es va acollir al projecte d’inclusió de l’Agència Forestal Sueca, per a la qual treballa des del 2018. És una tasca física molt dura, supervisada i dirigida a més per una dona jove, cosa amb la qual no tots els seus companys -procedents també de països àrabs- estan familiaritzats. En paral·lel, la seva dona aprèn la llengua sueca i es prepara per treballar d’auxiliar d’infermeria. Suècia ofereix una nova vida a aquestes persones -així com oportunitats laborals, escasses o inexistents en els seus països d’origen- si són capaços de canviar de mentalitat i sobreposar-se a l’inevitable xoc cultural.

Així doncs, allà on l’oposició ha detectat amenaces i problemes insalvables, el govern socialdemòcrata hi ha vist nous reptes i oportunitats. Les zones rurals de Suècia porten dècades perdent població gradualment, fruit de la inexorable urbanització global que pateix el planeta. Les previsions més optimistes indiquen que el 2050 fins a dos terços de la població mundial viurà en grans ciutats. Per posar-hi remei, els últims anys la Xarxa Rural Sueca -com altres institucions governamentals- ha promogut iniciatives per facilitar la inclusió laboral i social de refugiats i immigrants en l’àmbit rural.

Resulta sarcàstic i mordaç, doncs, que la majoria de votants dels Demòcrates de Suècia provinguin d’àrees rurals, tenint en compte que són els vinguts de fora els que ara estan cridats a revitalitzar aquestes zones en vies de despoblament. No obstant això, els rols que han començat a ocupar els immigrants i refugiats no es limiten únicament a treballar la terra o el camp, sinó també a millorar la vida de les persones que hi viuen. La solitud autosuficient que promou l’estat de benestar suec fa que els lligams familiars i interpersonals es vegin reduïts a la mínima expressió. Per aquest motiu, aquells que provenen de societats i cultures en què l’eix familiar regeix les seves vides, porten a terme -amb facilitat i naturalitat- feines que no interessen al suec mitjà.

Un clar exemple d’això és l’Amani, una dona refugiada dedicada a la cura de gent gran al petit poble d’Åsensbruk, un municipi amb menys de 500 habitants. Quan l’edat fa estralls, inevitablement els autosuficients suecs deixen de poder valer-se per si mateixos. Molts ni tan sols poden comptar amb ningú del seu entorn, que per norma general és feble o inexistent. En aquest context, són precisament els estrangers els que complementen les seves mancances afectives i tenen cura de les seves necessitats en l’etapa final de la vida.

Xarxes de suport mutu

En el nostre viatge per la Suècia rural vam tenir la sort de conèixer altres persones que també es preocupen pel proïsme. Ny på Landet (que es podria traduir com “novells al camp”) és una associació creada per ajudar els joves immigrants -d’entre 16 i 25 anys- a integrar-se en la societat a través de la natura i l’aprenentatge a l’aire lliure. El seu objectiu és augmentar la comprensió del món rural i de les normes socials sueques, així com millorar la consciència, el coneixement i l’accés dels joves immigrants a les àrees rurals. El projecte està liderat per un grup de joves però veterans immigrants, cosa que els permet guiar els nouvinguts a través de la seva pròpia experiència.

Zaker Ibrahimi és un jove afganès -i un dels membres més antics d’aquesta associació- que viu actualment a Mjölby, a la província d’Östergötland. Va arribar a Suècia com a menor no acompanyat, pertanyent a la segona onada de refugiats que van fugir de la guerra. Llavors dedicava tot el seu temps a aprendre l’idioma, fins al moment que va estar en disposició d’incorporar-se al mercat laboral. Des de llavors s’ha bolcat en la feina, la comunitat i una absoluta dedicació al seu físic. Actualment compagina l’ofici de mecànic de camions amb l’afició al body building i, després de cinc anys dedicats a estalviar sense descans, ha pogut comprar-se un habitatge. Sota el seu sostre ha donat aixopluc a altres joves refugiats com ell, que estan en uns llimbs legals a l’espera de possibles deportacions o eterns processos de regularització. L’alternativa per a molts d’ells són els carrers, on algunes màfies es dediquen a captar immigrants vulnerables per utilitzar-los com a peons en diferents activitats de naturalesa criminal, com ara la venda de drogues.

L’any 2016, i amb l’eslògan “ Det nya landet” (el nou país), el govern suec va llançar una campanya viral que afirmava que no hi havia marxa enrere, que Suècia ja no tornarà a ser el que havia estat. Per tant, pregaven que fos preceptiu acceptar la realitat i integrar els anomenats “nous suecs” per construir un nou futur junts. No obstant això, per aconseguir aquest idil·li, abans caldrà trencar tabús i parlar obertament dels problemes existents a la societat. Procurar que ningú es quedi enrere presa del silenci.