La nova vida de Jon Hamm

L’actor que es va fer famós fent de Don Draper a ‘Mad men’ ha iniciat una etapa vital en què s’ha reinventat després de passar per un centre de rehabilitació i reenfocar la seva carrera cap al cinema

Només tenia dues o tres preguntes per a Jon Hamm. Volia saber si la fama l’havia aclaparat. Volia saber si, més de dos anys després del capítol final de Mad men, ja havia concebut el guió d’una nova vida que estigués a l’altura del seu talent. Volia saber si encara volia ser una estrella.

Havíem quedat que ens veuríem al Central Park a les onze en punt i faríem un volt. Però es va posar a ploure, de manera que vam traslladar la trobada a Pearl Studios, un centre amb sales d’assaig situat al Midtown novaiorquès on fan audicions d’actors i ballarins per a espectacles de Broadway, gires de companyies i feines en creuers.

Si quan penses en Hamm encara t’imagines Don Draper, se’t pot fer estrany veure’l sortir d’un taxi groc Nissan NV200, que té un aspecte quadrat que contrasta vivament amb l’univers elegant de mitjans de segle XX de Mad men.

D’ençà que va deixar de treballar a la producció que el va catapultar a la fama, Hamm ha passat per difícils circumstàncies en la seva vida personal mentre intentava tirar endavant la seva carrera cinematogràfica. El 2015 va passar un mes en tractament per alcoholisme en un centre de rehabilitació. Uns mesos després Hamm i la que havia sigut la seva parella durant 18 anys, l’escriptora, directora i actriu Jennifer Westfeld, van anunciar que havien trencat. Les pel·lícules sortien l’una rere l’altra: Million dollar arm, en què Hamm interpreta un agent esportiu que acaba tenint sentiments gràcies a una descarada metge resident (Lake Bell); Les aparences enganyen [ Keeping up with the Joneses ], una comèdia d’acció de Zach Galifianakis en què Hamm i una Gal Gadot pre Wonder Woman encarnen dos espies, i Baby driver, un film policíac fantasiós en què Hamm interpreta un paper secundari, el d’un personatge un pèl pertorbat.

Despres de 'Mad Men', s'ha separat, ha deixat l'alcohol i no ha parat de fer pel·lícules

“Sempre dic que faig pel·lícules sobre les quals la gent diu: «Ostres, no l’havia vista, però quan finalment la vaig veure em va encantar»” -comenta-. Ara bé, la gent sí que va anar a veure Baby driver, cosa que em va alegrar”.

La seva pel·lícula més recent, la melancòlica Marjorie Prime, és una adaptació d’una obra de teatre de Jordan Harrison dirigida per Michael Almereyda amb bones crítiques i una molt comentada interpretació de Lois Smith. “Vaig mirar les pel·lícules de Michael Almereyda, vaig llegir el guió i vaig pensar: «M’agraden les pel·lícules que fa, m’agrada aquest guió i, si ajuntem aquesta xocolata amb aquesta mantega de cacauet, a veure si en surt una pasta de mantega de cacauet i xocolata com les de Reese’s»”, diu Hamm, en referència a un dolç força popular. “No sabia què acabaria sortint de la pel·lícula, però després la vaig veure just abans del Sundance i em va emocionar”. Jo li comento que l’última escena, que se centra en la relació especial entre un personatge i un gos, toca la fibra sense caure en el sentimentalisme. “No me’n parlis -diu Hamm-. Tot just ahir vaig perdre la meva gossa”, diu referint-se a la Cora, un encreuament de pastors que havia adquirit amb Westfeld al principi de la seva relació. “La Cora era la millor -assegura-. Tenia un vol que estava previst que aterrés a les 8 del matí i va morir just abans que jo arribés. Han sigut 24 hores molt dures tant per a mi com per a la Jen”. Un llarg silenci. “Tenia disset anys. M’ha aportat molt d’amor i bons moments, a mi, a altra gent i a la Jen, i sempre en guardaré un record molt entranyable al cor. Podria parlar de la Cora tres hores seguides, però no ho faré perquè em desmuntaria”.

Fa un glop. “¿D’on és aquest cafè, del Grumpy? És el de Girls, oi?”, demana Hamm, que examina el logotip que representa una cara malhumorada a la tassa de cartró. “Soc molt aficionat als gossos. Són el millor. Fan la vida millor, tot i que són difícils de tractar. Però, de fet, les complicacions de la vida són el que la fa divertida. Si avui no plogués, saps, en fi... M’alegro que plogui. I com més gent coneguis... Jo he tingut la increïble fortuna de conèixer persones fantàstiques, de vegades per pura sort, però principalment per ser famós durant deu minuts a la tele. Podria passar-me cent anys escoltant Lorne Michaels explicar històries. I a ell no se li acabarien. Mike Nichols. Diane Sawyer. Marlo Thomas. Patti LuPone. Meryl Streep. I també amics meus”.

En aquesta categoria menciona els actors i humoristes Jon Stewart i Hannibal Buress, a qui havia vist actuar la nit abans a l’espectacle d’actuacions de Dave Chappelle al Radio City Music Hall. També destaca els seus companys de Mad men Elisabeth Moss (“la Lizzie”) i John Slattery (“l’Slatty”), els directors Greg Mottola i Edgar Wright, i Rosamund Pike (“la Roz”), amb qui coprotagonitza High wire act , un thriller escrit per Tony Gilroy que encara no s’ha estrenat.

“Que com és que som amics? -diu-. Com vaig arribar a ser amic seu? Soc d’un poblet de mala mort de Missouri, però des de petit em van inculcar: per què no tu? El fet que siguis l’x, y, z d’un lloc perdut no vol pas dir que no siguis ningú”.

La indústria de l’espectacle està plena de guapos i guapes. Els que deixen empremta tenen profunditat emocional. En el cas de Hamm, és probable que el misteri, el carisma, la sensació que transmet als espectadors de ser més que una mandíbula poderosa, tinguin alguna cosa a veure amb la seva infantesa. Els seus pares es van divorciar quan tenia dos anys i se’n va anar a viure amb la seva mare en un bloc de pisos. Ella va morir quan Hamm tenia deu anys. De vegades, quan era petit, el seu pare, un home sociable que va treballar al negoci de transports de la família la major part de la seva vida laboral, el deixava davant del programa Saturday night live a les festes. De petit, va acabar passant molt de temps a casa de dos amics. Les seves mares se’n van cuidar mentre va anar a escola, on era un adolescent insòlit perquè destacava en esports i teatre (va interpretar Judas a Godspell ), i també més endavant, després de la mort del seu pare, quan Hamm tenia vint anys. “De petit, no estàs preparat per afrontar algunes de les coses que la vida et fa afrontar -diu-. Per això tens pares. I si no en tens, val més que hi hagi algú que cobreixi el buit o aniràs sense rumb durant un temps”.

Trec el tema de la temporada que va passar al centre de rehabilitació. ¿Li va donar l’oportunitat de tornar a començar amb energies renovades? Respon gairebé xiuxiuejant: “Recalibrar. Reavaluar. D’alguna manera, replantejar-te on ets. Surts d’uns cavallets de fira que van a 15.000 quilòmetres per hora i hi ha moltes coses que s’han desajustat”. “Si penses en la navegació [quan navegues], intentes mirar a un punt fix. Quan navegues en alguna cosa que fa voltes, és difícil. Tot plegat és una experiència d’aprenentatge. Tot és qüestió de madurar i de ser millor a l’hora de viure. I espero haver-ho aconseguit”.

S’aixeca i camina per la sala. “Aquest any m’he trencat molt. Als 46 anys. Pel motiu que sigui, és l’any que el meu cos ha caigut a trossos”. Riu. “Jugo a bàsquet, a softbol, a tenis. Aquestes articulacions suporten molt d’estrès i molts esforços. Tinc els ulls malament. Em vaig fer un esquinç en un lligament del colze. «Però què ha passat?», em pregunto”.

Es torna a asseure. Surt el tema de Donald Trump, a qui va veure breument en una festa de Saturday night live celebrada a Midtown després del capítol que va presentar Trump durant la campanya per a les eleccions presidencials. “Estava amb el Bill O’Reilly”, diu Hamm. “Tots dos són alts. I jo també. I tots dos fan això que fem els alts de mirar d’intimidar-te. Amb mi, això no funciona. Jo penso: «Soc tan alfa com tu. Au va, no em clavaràs pas un cop de pit». Va ser una nit molt estranya”.

Diu que té molt bones expectatives pel que fa a l’èxit de High wire act, “tot i que ja no se’n fan, de pel·lícules així, perquè no es basa en un còmic ni en un viatge en una atracció de parc temàtic”. Fins i tot Michael Clayton, una pel·lícula del 2007 escrita pel mateix guionista, Gilroy, és poc habitual avui en dia. “Recordo sortir de veure Michael Clayton i dir: «Vull sortir en aquesta pel·lícula»”, comenta Hamm.

Potser és bon senyal que es reunís amb Gilroy per parlar del guió al Cafe Luxembourg, el mateix restaurant de l’Upper West Side on Matthew Weiner, el creador de Mad men, va portar a sopar Hamm per celebrar que li havien donat el paper de Don Draper. ¿Encara està tan motivat com llavors? “Encara més”, diu.

Abans de sortir de la sala, Hamm diu: “Espero no haver estat massa melangiós o trist”, i m’ensenya una foto al mòbil: la Cora. “Era bona gossa”, diu. “Era molt bona gossa”.

Etiquetes

Més continguts de