Som on som no pas per un brot febril. Tampoc per alguna ocurrència d’última hora. En deien suflé, però no hi ha metàfora culinària que pugui fer-li justícia. Fa dècades, com a mínim dècades, que aquest país s’esforça per aprofundir en la democràcia i en les llibertats, en l’autogovern i en l’exercici de la seva sobirania. Som on som perquè molts altres, abans que nosaltres, han picat pedra. Alguns, coneguts, amb nom i cognoms. Milers, una multitud, no pas anònims, sinó entregats a unes causes de les quals se sentien dipositaris i testimoni. Òmnium en va fer campanya, amb un lema destil·lat: Lluites compartides. Amb el moment de recompte de forces, arriba l’hora del reconeixement.

En les cròniques d’aquestes jornades intenses al Parlament, sempre s’esmenten les sales dels passos perduts: l’espai dels temps desvagats i dels parèntesis, de l’espera i, de vegades, les curioses complicitats. Molt a prop, hi ha una cruïlla de passadissos, per on tothom passa, de la qual, estranyament, no s’ha parlat, aquests dies. Hi ha penjada una pintura d’Antoni Tàpies, no excessivament coneguda, tot i que es tracta d’una obra fabulosa. Va ser una donació al Parlament, on es va instal·lar l’any 2005, quan Pasqual Maragall era president de la Generalitat, i Ernest Benach, president del Parlament. La gent i les càmeres acostumen a passar-hi per davant, sense aturar-s’hi. Es titula 7 de novembre.

Com és fàcil d’endevinar, l’obra arrossega amb ella, encriptada en la data, la càrrega simbòlica d’una jornada particular. Es refereix als fets del 7 de novembre del 1971, quan gairebé tres-centes persones es van reunir, clandestinament, a l’església de Sant Agustí Vell de Barcelona amb la voluntat de constituir l’Assemblea de Catalunya, el gran moviment de moviments del final del franquisme. L’Assemblea aplegava, com és sabut, bona part de les entitats en lluita contra la dictadura, des de partits i sindicats fins a associacions i grups diversos, i no només a Barcelona, sinó per tot el país. Era una iniciativa insòlita i sense precedents per la seva magnitud, i es convertiria de seguida en l’espai transversal de referència en favor de la democràcia, de les llibertats i de l’autogovern i la sobirania de Catalunya.

Tàpies va pintar l’obra només alguns mesos després, quan tenia 48 anys. Pretenia retre homenatge a aquelles persones que es van tancar a l’església, esclar, i de manera ben explícita, però també a totes aquelles altres que representaven: la multitud fora dels murs, ja aleshores treballant per tot allò que allà es defensava. Tàpies, sense paraules, amb la força visual de la imatge construïda per convertir en memorable l’esdeveniment, manifestava també el seu propi compromís amb els objectius i les estratègies de l’Assemblea. L’obra, a més, s’editaria com a litografia, de manera que els beneficis de la venda van servir llavors per sufragar les multes imposades pel règim.

Som on som, dèiem, perquè la història no va començar ahir, i perquè milers de persones, la gran majoria calladament i desinteressadament, amb generositat, han lluitat perquè avui siguem on som. Som on som, sobretot, perquè milers van convertir el seu inconformisme i la seva indignació en força política creativa, perquè van entendre que només hi ha una cosa que fa de la vida pròpia més que una sola vida: l’entrega a la vida dels altres i la passió pel cos col·lectiu del qual es pot formar part sense dissoldre-s’hi i deixar de ser el que un és. Va encertar de ple Muriel Casals quan va dir, el 14 de juny del 2010, que “ningú no podrà frenar aquest impuls de llibertat”.

Bona Diada!