É s impressionant la quantitat de persones que veus pel carrer amb tota mena d’apòsits als peus: tiretes, esparadrap de roba, esparadrap de paper, pedaços de silicona... És fàcil detectar-ho si van amb sandàlies. Els pegats redecoren el peu. Amb sabates més tancades, si t’hi fixes bé, a l’altura del turmell, sovint sobresurt una tireta arrugada i estovada per la calor i el moviment. És obvi que el propòsit és protegir-se del terrible mal de les butllofes, una lesió intranscendent que pot obligar l’home més resistent del món a abandonar l’Ultra Trail més cobejada. El mal de les sabates i les consegüents ferides al peu, tothom l’ha conegut. És un martiri que et pot esguerrar el passeig més meravellós per la ciutat que anheles descobrir, pot convertir en un suplici un relaxant bany de mar per la coïssor de la salabror i treure tot l’encant a una trobada romàntica, perquè el dolor insuportable t’obliga a caminar coixa.

En una farmàcia a prop de La Pedrera m’expliquen que ja tenen una cadira per deixar seure el munt de persones que cada dia entren a comprar tiretes per als peus i demanen posar-se-les allà mateix. Ben a prop d’aquest racó de la botiga hi ha un mostrador allargat amb tota mena d’apòsits plasticosos amb una varietat immensa de formes i finalitats: uns de més amples per a les butllofes al taló, uns de més estrets per a les butllofes als dits, uns altres de més grans per a les butllofes de la planta del peu, coixinets per als galindons, protectors per a l’ull de poll... Al costat hi ha una paperera plena dels paperets que retires de l’adhesiu. Només són les dues del migdia i ja han passat un bon grapat de persones a curar-se els peus, tenint en compte la quantitat de restes d’apòsits que hi ha a les deixalles. La dependenta m’explica que la gran majoria de turistes que entren amb el desig desesperat de protegir-se del mal de les sabates són dones.

En el treball de camp estiuenc per saber més sobre el martiri de les butllofes pregunto a un sabater. Fa més de vint anys que es dedica a arreglar tota mena de calçat. M’explica que, sobretot a l’estiu, té una gran demanda per estovar la pell de les sandàlies que fan mal: “M’han arribat a portar sabates tacades de sang per efecte de la ferida”. Admet, també, que la majoria de peticions per solucionar el mal que fa el calçat són dones.

Aquest estiu la model Nieves Álvarez escrivia en un article a La Vanguardia la meravellosa sensació de Ventafocs que va experimentar en rebre el premi a la dona més ben calçada del 2017, un guardó que organitza la indústria sabatera d’Alacant. La model ens informava que la retribució d’aquest honor era “el somni de tota dona”: vint-i-dos parells de sabates.

Més enllà de l’agosarada generalització sobre el que somien les dones, és inevitable pensar que, per a moltes dones, vint-i-dos parells de sabates noves de trinca podrien convertir-se en un malson, només de pensar a estrenar-les totes. No hi ha diners per a tanta tireta. Sens dubte, segur que Nieves Álvarez pertany al privilegiat grup de persones amb una genètica prodigiosa que li permet caminar hores i hores amb sabates de taló d’agulla per terrenys abruptes sense patir cap dolor. Des d’aquí la meva admiració. Però em temo que, en qüestió de sabates, el somni de tota dona és trobar-ne unes que no li facin mal. 