KNOCKOUT

L’obrecartes de Charles Dickens

"Persones del meu entorn més proper tenen gats, i sempre m’ha cridat l’atenció com algunes de les seves debilitats personals s’expressen a través de la seva manera d’estimar-los i conviure-hi"

C ada dia del món, un home gran passeja el seu gat per la plaça Lluís Millet de Sant Cugat, just en un racó que queda al costat del parc infantil. Sempre, al voltant de dos quarts d’onze, l’home deixa que el gat inspeccioni el terreny amb la seguretat que la generosa corretja no permetrà que s’escapi. El felí està sempre tranquil i el seu lloc predilecte, em diu l’amo, és el parterre elevat que separa la plaça de l’andana dels Ferrocarrils de la Generalitat. La bèstia marca territori des de fa nou anys enmig dels arbustos. Va començar a fer aquests passejos al costat de l’amo després del primer any de vida. “ Yo no la quiero sacar. Es ella la que me obliga a mi ”, em diu l’home entre divertit i resignat. M’explica que la gata no parava d’insistir-li per sortir de casa i ell es va rendir als seus desitjos. No van pas gaire lluny. L’home m’ensenya el portal de l’edifici on viu: a cinc metres del racó on passeja la gata. Mentre parlo amb el seu amo, la gata m’observa amb altivesa. L’estona d’esbarjo sembla que els va bé a tots dos. Transmeten una gran calma vital i molta tendresa. I és una postal bonica de la plaça, tot i que també hi ha una pàtina de tristesa en l’escena que no sabria ben bé a què atribuir. Segurament, la corretja indica una por a la pèrdua. I expressa una certa fragilitat de qui la sosté. I l’etern desig de domesticar un esperit salvatge.

Persones del meu entorn més proper tenen gats, i sempre m’ha cridat l’atenció com algunes de les seves debilitats personals s’expressen a través de la seva manera d’estimar-los i conviure-hi. L’amor pels gats és singular i se n’ha fet molta literatura: Patricia Highsmith, Ernest Hemingway, T.S. Eliot, Mark Twain, William S. Burroughs, Jack Kerouac, Raymond Chandler, Jean Cocteau... han explicat com la companyia dels gats els va ser reconfortant en el seu procés creatiu.

Charles Dickens vivia envoltat d’aquests felins. L’escriptor, però, sentia debilitat per un d’ells, en Bob, un gat sord que reclamava sovint la seva atenció apagant-li l’espelma que tenia sempre encesa a l’escriptori on treballava.

Quan en Bob es va morir, Dickens va sentir-se devastat per la pèrdua. No sabia com apaivagar la seva absència. Aterrat per la manca d’aquella companyia per sempre, l’autor d’ Oliver Twist va prendre una determinació que segurament hauria semblat aterradora si l’hagués dut a terme qualsevol dels seus personatges literaris. Dickens va fer dissecar una de les potes d’en Bob. I un cop el taxidermista va haver fet la seva feina amb un rigor exquisit (la pota del gat continua, cent cinquanta-cinc anys després, en aparent bon estat), va demanar que li incrustessin la pota fent la funció de mànec en un obrecartes d’ivori. El blanc del pelatge, amb alguna petita taca marronosa, combinava amb el grogós del marfil. A la fulla de l’obrecartes hi va fer posar les seves inicials (C.D.) i la següent llegenda: In memory of Bob. 1862, que és l’any del decés de la pobra bèstia.

L’obrecartes forma part de l’arxiu de la biblioteca pública de Nova York. L’escriptor va viure encara vuit anys més utilitzant aquell objecte cada dia, notant a la mà l’esponjositat de la peülla del seu enyorat amic Bob. Dickens no va intentar el fútil desig de domesticar-lo amb una corretja. Va fer el desesperat gest de retenir-lo més enllà de la seva existència.

Etiquetes

Més continguts de