É s difícil que les paraules d’un llibre siguin capaces de despertar sensacions olfactives, auditives i tàctils. No un llibre, que és fàcil que ho faci, i que provoca legítima admiració entre els devoradors habituals d’aquest estrany objecte, sinó les paraules. Perquè les paraules, en primera instància, acostumen a interpel·lar, de manera prioritària, la intel·ligència. Però no pas, o no és gens habitual, l’olfacte, l’oïda i el tacte. Quan passa, però, és fàcil sentir un lleuger estremiment, una reacció gairebé primària, ancestral, fins i tot podria dir-se que instintiva.

Ho acabo de sentir llegint el primer capítol d’un llibre admirable i emocionant, que porta un títol que podria ser un manifest, Pensar y no caer (Acantilado), escrit per una de les persones més sàvies d’aquest país, Ramón Andrés. Parla del pa. Un pa que olorem llegint-lo, que el sentim cruixir i que ens omple les puntes dels dits de la sensació, inoblidable, d’acariciar-lo mentre passem les pàgines. I són només vint. Però s’hi concentra, essencialment, tot un tractat moral, necessari en aquests temps d’una inquietant indigència. Ens recorda l’arrel indoeuropea pā i el seu sentit de nodriment i, també, de protecció. Ens recorda alguns pintors, morts de gana, que van pintar l’esplendor radiant del pa, com la imatge de la cosa que sempre ens manca. Ens recorda el seu destí, ser compartit, que encara ressona en l’atmosfera de la paraula company ( cum panis ). Ens recorda el Llibre de Samuel, i la mítica escena de David, al temple, mentint per menjar el pa consagrat reservat a Déu i els sacerdots, i repartint-lo entre els que, com ell, el necessiten, en una acció que, tanmateix, no mereix cap càstig, perquè és provocada per la justícia. Ens recorda, esclar, Kropotkin i La conquesta del pa. I ens recorda, i fa mal!, els tres milions de tones de pa que els països de la UE llencen cada any, igual que els 89 milions de tones anuals d’aliments malbaratats, quan encara servem la memòria dels pares llescant pa sec per posar-lo al plat de sopa aigualida per donar-li consistència.

He pensat, llegint-lo, en uns versos de Cesare Pavese, al seu llibre Lavorare stanca, que no he pogut oblidar des del primer cop que els vaig llegir, colpit per la força que els travessa: “L’uomo solo -che è stato in prigione- ritorna in prigione / ogni volta che morde in un pezzo di pane ” (“Només l’home -que ha estat a la presó- retorna a la presó / cada cop que mossega un bocí de pa”). El pa, record del més elemental que cal per viure, el que en resta quan manca tot, perquè la vida, fins i tot en condicions extremes, sigui possible. El pa, sobre la taula d’Aquil·les, que convida Príam, després d’haver-li matat tots els fills, per retornar-li el gust per la vida, indissociable de la crueltat, en una escena memorable, fundacional, de la cultura europea.

El pa, la primera paraula de la cultura, la transformació del cru en cuit, que de manera tan eloqüent va expressar Claude Lévi-Strauss, l’inici de la transformació de la naturalesa en cultura, les primeres passes d’una sociabilitat que aviat esdevindria propietat, riquesa, voracitat, rapinya, quan la producció ja no estaria al servei de satisfer la gana, sinó de tenir més (que els altres, esclar).

Cal retornar a les experiències primàries. El pa llescat a mà. El pa llepat per l’infant, encara sense dents, que el converteix en pasta digerible. El pa passejat per la boca del vell que l’humiteja de saliva, quan ja no pot mossegar res. El pa, de mà en mà, compartit, que cadascú pren sense quedar-se’l, sinó per passar-lo. El pa, la taula. El pa, la gana de justícia.