“E spanyols?”, pregunta el Fernando a una parella que acaba d’entrar al seu negoci. “No, catalans”, contesta la noia. “Ah, perdó, perdó…!”, es disculpa aixecant les mans i ensenyant els palmells en so de pau. Mentre el company de la noia contesta que no passa res amb to conciliador, rere el taulell un senyor de bigotis singulars remena alguna cosa. Suca un segell a la tinta d’un tampó, es dirigeix cap a la noia i a la mà li estampa la paraula Catalunya. “Arreglat”, diu mentre marca un cor al costat. La cara de sorpresa i alegria de la noia parla per si sola. Carlos Delorenzo s’ha ficat aquesta parella de catalans a la butxaca en un tres i no res.

Són a la Unitat Postal de la Fi del Món, un racó molt especial que Delorenzo, l’home dels bigotis, va fundar fa 20 anys. Ell i el seu fill Fernando atenen els centenars de visitants que hi desembarquen cada dia, sobretot entre els mesos de desembre i març, durant l’estiu austral. És una de les parades del tour que desenes d’autocars fan des d’Ushuaia (Argentina), l’anomenada ciutat de la fi del món, fins al Parc Nacional Terra del Foc, on hi ha aquesta particular oficina de correus. Hi arriben abans o després de fer alguna de les caminades espectaculars de la zona. Un lloc envoltat de muntanyes nevades gairebé tot l’any, de boscos humits i d’arbres que es reflecteixen al canal de Beagle quan no hi bufa el vent gèlid del pol Sud. Concretament, són allà on mor el continent americà. L’última parada abans de l’Antàrtida.

La parella catalana ha decidit visitar aquest indret perquè no els ha encaixat que enmig de tanta bellesa natural hi hagués una caseta de xapa alçada sobre el mar amb pilones de fusta. “De fora és una mica rudimentària, però quan poses els peus a dins t’adones que és un d’aquells llocs amb ànima”, comenten entre si. En un racó hi ha desenes de postals amb les imatges més significatives de la zona, com el far Les Éclaireurs, la badia d’Ushuaia i la caseta de xapa. Ella ja ha començat a remenar-les per triar quines enviarà. Ell es fixa més en les parets, que estan folrades de fotos de persones que han passat per aquí, i són recurrents les imatges del Che Guevara i d’Evita, personatges revolucionaris que al Carlos li encanten. Hi ha penjats artefactes estranys vinculats al món mariner, maquetes de vaixells i cartes de navegació antigues. Més que una oficina de correus, sembla una botiga antiga. “Un cop van venir dues dones preguntant si era un museu”, recorda el Fernando. “Les vam veure tan emocionades que no vam saber dir-los que no”, afegeix el Carlos. “Van fer-hi una volta i van marxar-ne felices pensant que havien visitat el Museu de la Fi del Món”, segueix el Fernando. “Tant és! Som a Llatinoamèrica i aquí tothom diu i fa el que li dona la gana”. No només els bigotis del Carlos són singulars. Tot ell és un personatge.

De professor a carter de la fi del món

Arriba un grup de turistes, ara sí, espanyols. La noia catalana comença a col·locar bé les postals que remenava i deixa pas a la munió de visitants que van entrant a la minúscula oficina. Mentre el Carlos torna darrere el taulell, li diu: “Aquests catalans sempre teniu els colzes posats”. La noia sobreentén que li diu treballadora i somriu. En un tres i no res el negoci s’ha omplert de gom a gom. La gent agafa postals i fa cua perquè el Carlos els posi el desitjat segell de la fi del món. Una dona li demana immortalitzar el moment, perquè ha vingut expressament a conèixer el carter de la fi del món. “Senyora, s’ha confós, no soc Leo Messi”. L’home del darrere comenta al Carlos que ja és el segon cop que el visita i en tenia molt bon record. “Sí, abans el meu aspecte era molt millor”, torna a bromejar el Carlos.

El primer cop que el carter va trepitjar Ushuaia va ser l’any 1971 com a agent turístic. Hi va arribar amb un vaixell que recollia informació de tota la costa patagònica. Després va fugir de Buenos Aires durant l’època del govern militar i el 1979 li va sortir l’oportunitat de treballar a l’Instituto Fueguino de Turismo i es va instal·lar a Ushuaia definitivament, amb la dona, dos fills i un encara per arribar. Durant gairebé 20 anys va estar combinant la feina a l’institut amb la de professor a la universitat. El 1997 va obrir un petit negoci turístic en una illa al mig del canal de Beagle. “Era un lloc complicat, però en tenia moltes ganes”, explica. El Carlos és un gran defensor dels moviments revolucionaris i de la lluita per les causes justes, i ell creia que Ushuaia mereixia un turisme alternatiu. Potser li ve de família, és net de bascos i catalans i besnet de sicilians; tres cultures ben lluitadores.

De carter a primer ministre d’un país

No només aquest tarannà revolucionari i el fet de ser el carter de la fi del món fan el Carlos tan particular. També s’ha inventat un país. Aquesta illa enmig del canal de Beagle on va obrir el seu petit negoci turístic es diu Isla Redonda. Durant anys, va ser l’únic argentí amb adreça oficial a l’illa (ara també hi ha empadronats dos fills seus). És un trosset de terra just davant la badia Ensenada Zaratiegui, l’indret on ara hi ha la famosa Unitat Postal de la Fi del Món.

A l’estiu, quan el clima ho permet, el carter s’instal·la a l’Isla Redonda i de casa a la feina tarda 10 minuts de navegació. Però l’any 1997 no s’havia de moure de l’illa per anar a treballar, perquè aquest petit negoci que hi tenia era precisament l’oficina de correus, l’original. “No arribaven ni un 10% dels turistes que ho fan ara i vaig decidir obrir-ne una ambaixada en terra ferma”. Reclama que l’Isla Redonda és un país i com que era l’únic habitant se’n va autoproclamar primer ministre.

Els joves catalans se’n fan creus i ell treu una cartolina de la mida d’una quartilla doblegada per la meitat. A la portada, a dalt, hi diu: “País de Isla Redonda. Passport ”. Al mig hi ha el dibuix d’un vaixell navegant, i al peu hi posa: “Canal Beagle, Ushuaia”. A dins, un text acredita el propietari d’aquest passaport “ser ciutadà del principat, sense abdicar de la seva primera condició”, i explica que com a habitant de l’Isla Redona es compromet a viure sense drets ni obligacions, en llibertat fent el que li vingui de gust. El text acaba dient que “es viurà sense màquines ni globalització que el condicionin, estimant els espais naturals i els valors humans”. Quan la parella ho ha llegit, el Carlos torna a remenar entre els segells i estampa el logotip de l’oficina de correus a l’interior del passaport.

Enviar una postal, imprescindible

Un altre grup, aquest cop de Xile, torna a interrompre la conversa entre els joves catalans i el carter de la fi del món i el seu fill. I es repeteix la mateixa escena. En dos minuts l’oficina s’omple a vessar i es forma una cua perquè el Carlos i el seu fill posin el mata-segells de la fi del món a desenes de postals.

Quan la caseta es buida de nou, el Fernando explica als nois que l’Isla Redonda es pot visitar entre novembre i abril. Hi ha un refugi on ofereixen menjar i dormir. També s’hi pot fer una visita de dia per caminar-la de banda a banda (fa un quilòmetre) i observar, des dels seus miradors, la part xilena del canal de Beagle. “El 1971 l’Argentina i Xile es van disputar l’illa”, explica el Fernando. “Nosaltres continuem lluitant perquè el govern argentí la reconegui com a país”, afegeix el Carlos mentre se li escapa el riure per sota el nas.

No se n’han adonat i, entre broma i broma, els catalans ja fa dues hores que han entrat a l’univers del Carlos. “A les 5 tanquem”. Els nois no poden anar-se’n d’aquí sense unes postals de record amb el mata-segells de la fi del món. Però se’ls gira feina. El Carlos els deixa entrar al despatx on amaga més de 200 segells amb dibuixos de pingüins, balenes, noms de països de tot el món, cases històriques d’Ushuaia i, fins i tot, emoticones. “Sempre aconsello el cor si la postal és per a una noia i el somriure si és per a un noi”. Aquest home és una capsa de sorpreses!