Un país d’ateneus

La febre de creació d’aquestes societats va començar a mitjans del segle XIX i durant la Segona República n’hi havia uns 200. Avui es calcula que n’hi ha 400 en funcionament

DARRERAMENT S’HA TORNAT A PARLAR DELS ATENEUS, ARRAN DE LA CAMPANYA INICIADA FA UN PARELL DE MESOS PER DOTAR D’UN LOCAL DIGNE L’ATENEU ENCICLOPÈDIC POPULAR. L’ateneu és una institució que neix durant la segona meitat del segle XVIII, vinculada a la prestigiosa acadèmia de l’Athenaeum, situada dins del temple dedicat a la deessa Atenea, a la ciutat d’Atenes. El prestigi de la cultura clàssica va concebre aquells nous establiments impulsats per l’esperit de la Il·lustració com a llocs on els savis poguessin compartir coneixements. Així, a finals d’aquella centúria, es fundaven a la capital francesa l’Athenée de París i l’Athenée des Arts, que van servir de prototip per a la seva extensió a la resta del continent.

A casa nostra, desproveïda de tota estructura cultural, aquestes iniciatives privades van pal·liar moltes mancances. Durant la primera meitat del segle XIX seran un espai lliure per a debats, dotat de biblioteques i escenaris per fer-hi teatre o vetllades musicals, i on s’impartien cursos diversos. La sala principal era el cafè, on es reunien els associats a xerrar de política, veritable llar de molts homes que només passaven per casa a dormir. En un món anterior al solipsisme televisiu i informàtic, eren llocs d’esbarjo i formació alhora. Com a fenomen prioritàriament urbà, els ateneus s’expandeixen gràcies a la Revolució Industrial, al mateix temps que altres tipus de societats com els casinos, els clubs o les cooperatives. L’impacte de la industrialització en les estructures socials provoca aquestes noves formes d’associació, aviat absorbides al nostre país per cercles catòlics conservadors i propers a la burgesia.

El model pels primers ateneus catalans va ser l’Ateneo Científico y Literario de Madrid, obert des del 1820. Tot va ser molt lent entre la fundació del Casino de la Pobla de Segur el 1828, i la del Casino de Vic el 1848. Però a partir del 1850 comencen a aparèixer ateneus per tot arreu, i de tots els signes polítics. Entre els pioners trobem entitats catòliques com la Pía Unión de Jóvenes Devotos de San Luís Gonzaga, fundada a Gràcia l’any 1851 i promotora de societats com els Lluïsos de Gràcia o els Lluïsos d’Horta. Així com la tasca de l’obrerisme catòlic, iniciat pels Cercles d’Obrers Catòlics, amb institucions com l’Ateneu de Sant Lluís Gonçaga de Sant Andreu, o l’Ateneu Gracienc.

Entre els ateneus burgesos destaca l’Ateneu Mataroní, fundat el 1854 com a Societat d’Amics de la Instrucció de Mataró. A Barcelona feia temps que se’n volia crear un, fins i tot es va anunciar l’aparició de l’Ateneo Catalán al Diario de Barcelona, l’abril del 1836. Però no va ser fins al 1872 quan es va crear l’actual Ateneu Barcelonès del carrer Canuda, que representava els sectors més dinàmics de la burgesia conservadora lligats a la Renaixença. Aquest gegant de la cultura barcelonina, amb una de les biblioteques més sòlides de la ciutat, va marcar el ritme cultural de la capital catalana durant bona part del segle XX, en competència amb els ateneus obrers fins a la Guerra Civil, i quasi en solitari durant el franquisme, amb socis com Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra i Eugeni d’Ors. D’una escissió per l’esquerra de l’Ateneu Barcelonès es va crear l’Ateneu Lliure de Catalunya el 1878, en un saló des del qual es va mostrar per primera vegada a Barcelona el fonògraf d’Edison.

L’historiador Pere Solà estableix que en els darrers trenta anys del segle XIX es van fundar 22 ateneus, fins al 1914, 43 més, i fins a la Guerra Civil 60 més. Per a les forces progressistes eren la resposta a l’exigència de democratitzar la cultura, seguint el criteri que la formació de les classes subsidiàries els permetria sortir de la misèria. El primer serà l’Ateneu Català de la Classe Obrera, fundat al convent de Sant Felip Neri l’any 1861 i obert fins al 1874, quan va ser clausurat pel cop d’estat del general Pavía. Aquí es va desenvolupar un sistema educatiu de gran repercussió en els ateneus posteriors, gràcies a pedagogs com Ot Fonoll i Esteban Paluzie. Mentrestant, el 1863 s’havia creat l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, on entre les classes que es donaven s’incloïa el dibuix i la música. Del mateix període són l’Ateneu Manresà de la Classe Obrera, l’Ateneu Obrer de Sant Martí de Provençals, l’Ateneu Lliure Instructiu de Terrassa, el Foment Martinenc o l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera.

INSTITUCIONS EDUCATIVES OBRERES

El successor de l’Ateneu Català de la Classe Obrera va ser l’Ateneu Obrer de Barcelona, en funcionament des del 1882 i que va agrupar diverses societats de treballadors com la Societat de Teixidors de Seda o les Tres Classes de Vapor, els membres de les quals podien enviar els seus fills a l’escola de franc. A finals de segle, la província de Barcelona era de tot l’Estat la que tenia la xifra més alta de societats de tota mena (més de 600), seguida de Tarragona i Girona. Just abans d’integrar-se a la capital l’any 1897, en diversos municipis fins llavors independents es van crear noves institucions com l’Ateneu de Sants, el de les Corts o l’Institut Obrer Gracienc. Aquell mateix any es va crear a València l’Associació General Femenina, ateneu pioner d’ideologia feminista presidit per la periodista republicana Belén Sagarra, que posteriorment va fundar la Societat Progressiva a Barcelona.

El punt d’inflexió per a aquest moviment tindrà lloc coincidint amb la gran vaga general a Barcelona del 1902, que desferma en els obrers la necessitat de crear institucions educatives pròpies. La resposta és la fundació aquell mateix any de l’Ateneu Enciclopèdic Popular -promogut per Josep Tubau, Eladi Gardo i un jove Francesc Layret-, que des de la seva seu del carrer del Carme va ser l’alternativa proletària a l’Ateneu Barcelonès. Reunia l’esquerra democràtica i laica, amb socis com Salvador Seguí, Lluís Companys, Joan Amades i Joan Salvat-Papasseit. Aquest va ser un dels organismes pioners en la difusió de l’esport a Catalunya (també del muntanyisme o del nudisme). En el seu millor moment va arribar a tenir 25.000 associats, quan el FC Barcelona només en tenia uns 3.000.

Les societats obreres van ser centres de formació molt influenciats per l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, i per corrents pedagògics laics com el representat per Bertomeu Gabarró. Amb l’inici del segle XX hi va haver una florida d’ateneus populars, sobretot al Penedès, al Maresme i al Garraf, i a quasi tots els barris de Barcelona. L’any 1903 es va crear el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) a la rambla de Santa Mònica, que patrocinava les Escoles Mercantils Catalanes, on s’impartien classes de comptabilitat, idiomes i taquigrafia. Obrien l’Ateneu Obrer Martinenc, la Fraternitat Republicana Instructiva El Pueblo, la Joventut Republicana del Districte IX, el Centre Instructiu de Vallcarca, l’Ateneu Republicà del Districte Setè, o la Unió Sagrerenca. Eren tants que es va qüestionar la qualitat de la seva oferta educativa, cosa que va provocar la creació el 1905 de la Federació d’Ateneus Obrers, que va organitzar els congressos del 1911 a Reus, i del 1912 a Vilanova i la Geltrú.

Mentre el món vivia els horrors de la Gran Guerra, a la neutral Catalunya van sorgir tota mena de societats que van ajudar a crear el mite de l’associacionisme català, des de societats recreatives i esportives a clubs esperantistes o folkloristes. Un cas especial va ser l’Ateneu Empordanès de Barcelona, al carrer del Pi, des d’on es va promoure la sardana o costums tradicionals com el cagatió. En el seu local s’hi van celebrar assemblees de la Unió Catalanista, del FC Barcelona o del Sindicat de Metges, i va estar obert fins al final de la Guerra Civil, quan va ser confiscat per la Falange.

El moment de màxima esplendor dels ateneus a casa nostra va coincidir amb l’etapa de la Segona República (a Catalunya n’hi havia uns 200). En aquells anys era molt popular l’Ateneu Polytechnicum del carrer Sant Pere més Alt, que allotjava l’Associació Obrera de Concerts que dirigia Pau Casals. L’excursionisme i l’esport van tenir una de les seves seus al Cercle Obrer Intel·lectual de Catalunya, al passatge del Crèdit. El 1931 obria la Federació Obrera Cultural, la famosa Agrupació Cultural Faros del carrer Sant Gil, i l’Ateneu Llibertari del Clot, que allotjava l’Escola Natura, dirigida per Joan Puig Elias. També s’inaugurava l’Ateneu Popular del Poblenou i la Institució Cultural Pedagogium del carrer Balmes, coneguda per les conferències que organitzava. Arrencaven l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, l’Ateneu Popular de Gràcia i l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant de Sants, obert l’any 1933 i confiscat posteriorment per les falangistes de la Sección Femenina.

DE LA CREMA A LA REFUNDACIÓ

Tot aquell moviment es va acabar amb l’ocupació franquista, la mateixa tarda del 26 de gener del 1939 es va fer una gran foguera a la Rambla amb els llibres i arxius de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Un dels pocs a sobreviure va ser l’Ateneu Obrer de Barcelona del carrer Montcada, controlat des del 1915 per sectors catòlics i dempeus fins a l’any 1964. Fins a la mort del general Franco no es va poder articular novament una xarxa d’ateneus populars, que va tenir la seva màxima expressió en la refundació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, el 1977. O en la creació el 1978 de La Farinera del Clot i de La Flor de Maig al Poblenou (aquest darrer agafava el nom d’una famosa cooperativa en funcionament fins als primers anys de la postguerra).

D’aquells nous ateneus nascuts de reivindicacions veïnals destaca l’Ateneu Popular de Nou Barris, que va ser resultat de l’ocupació d’una antiga fàbrica. És el cas també dels ateneus llibertaris que van entroncar amb moviments com el punk o l’okupa, i es van transformar en centres socials d’ideologia àcrata o independentista. Malgrat haver-hi una federació fundada el 1983, menys de la meitat dels 400 ateneus que segueixen funcionant avui en dia hi estan afiliats, cosa que posa en relleu la gran varietat de projectes i d’iniciatives que conformen el fenomen encara viu dels ateneus catalans.

Més continguts de

El + vist

El + comentat