KNOCKOUT

Els pantalons de la Kate

Es va negar a comportar-se com la resta de grans actrius. No es va voler adaptar a les normes. Ella va fer que Hollywood acceptés les seves

A hir va fer setze anys que va morir l’actriu Katherine Hepburn, la dona que va marcar un estil a Hollywood, no només en el seu vestuari sinó en la manera de popularitzar una nova feminitat a contracorrent de la que s’imposava a les dones de l’època. Els seus pares la van educar a ella i als seus cinc germans en la importància de mantenir unes conviccions pròpies i lluitar pels seus ideals. A la llar de foc de la casa familiar s’hi llegia el lema “Escolta la cançó de la vida”. “Vaig néixer en el moment perfecte: quan les dones podien portar pantalons i sabates planes i podien no tenir pèls a la llengua”. Però Hollywood no sempre ho va entendre així. Va passar algunes temporades que la indústria va creure que la seva estrella s’apagava. Només hi havia tres grans actrius que fora de la pantalla continuaven portant pantalons a tota hora i no quan el personatge ho exigia: Greta Garbo, Marlene Dietrich i Katherine Hepburn i en algun moment les va assenyalar per això. Hepburn ho va saber gestionar malgrat tot: va ser una de les deesses del cinema durant els anys trenta, quaranta, cinquanta, seixanta i setanta. Va rebutjar la idea del matrimoni i la maternitat com un estereotip, es va declarar feminista, es va involucrar en els processos de producció quan les actrius només havien d’obeir els directors. Es va negar a comportar-se com la resta de grans actrius. No es va voler adaptar a les normes. Ella va fer que Hollywood acceptés les seves. Mai va anar a recollir cap dels quatre Oscars que va guanyar. En aquella rebel·lia hi havia també el temor de perdre. Katherine Hepburn va esdevenir especial per la seva personalitat forta i bel·ligerant i Hollywood la va acceptar perquè mai va semblar invulnerable.

La seva relació amb Spencer Tracy, el seu company de rodatge i de vida, la va fer patir malgrat tot. Ell estava casat i tenia dos fills i, com a catòlic convençut, mai es va voler divorciar de la seva esposa. Va preferir mantenir una doble vida que no va satisfer ningú. Els càrrecs de consciència i un notable egoisme van acabar confinant Tracy a llargues temporades solitàries begut en un hotel. Diuen que Hepburn dormia de tant en tant estirada al passadís, davant la porta de la seva habitació, per si ell en algun moment necessitava ajuda. Els amics lamenten que durant massa temps la relació que van tenir va ser la de pacient i infermera. “Em resulta molt fàcil complaure’l perquè l’estimo”. Segurament, la llibertat i la independència de Hepburn podien resultar contradictòries amb acceptar, durant tants anys, una relació que la va turmentar en excés.

“Quan estic sòbria crec que soc absolutament fascinant”, deia ella en una entrevista. Quan tot just començava a despuntar en la indústria cinematogràfica es va presentar als estudis lluint uns pantalons de peto. Els responsables de la companyia li van desaconsellar aquella imatge, que van considerar excessiva. Van insistir tant perquè es canviés de roba que Katherine Hepburn se’ls va treure sense admetre cap alternativa. Es va passejar mig nua pels estudis fins que, sense més remei, es van veure obligats a tornar-li els pantalons que ella volia. “Si obeeixes sempre les regles, et perds el més divertit”, deia l’actriu. Quan va morir, amb noranta-sis anys, va acceptar el moment de mala gana: “Suposo que aquesta vegada he perdut. És hora d’anar-se’n”. Per sort va viure escoltant la cançó de la vida.

Més continguts de