COMPANYS DE VIATGE

La paraula precisa per a la idea exacta

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

H a sigut un dels escriptors que s’ha exigit més precisió: la recerca de la paraula exacta; la construcció de l’argument com a engranatge de rellotgeria; una documentació exhaustiva per preparar els textos. Gustave Flaubert és extremadament rigorós en el moment de concebre la creació literària. Vol que l’autor quedi amagat darrere de la seva obra a través d’una expressió que sigui la més objectiva, rebutjant, per tant, la identificació romàntica entre l’escriptor i els seus herois de ficció. Això no li impedeix, al final dels seus dies, confessar que Madame Bovary, la seva heroïna més famosa, és ell mateix.

La grandesa de Flaubert rau, precisament, en el seu talent únic per combinar una arquitectura meticulosa, gèlida en aparença, amb l’estudi exhaustiu dels caràcters psicològics. Això, que és evident a Madame Bovary, s’estén a tractaments argumentals especialment ardus, com el de Salambó. M’agrada molt d’aquest llibre que sigui una novel·la històrica sense cap de les servituds de les novel·les històriques. Flaubert es va documentar diversos anys abans d’escriure-la, però la seva detalladíssima informació s’esvaeix magistralment en la perfecció de la trama i en la vívida naturalitat dels seus personatges. Una clau essencial del comportament creatiu de Flaubert es pot endevinar en les dues versions de L’educació sentimental, on ja apareix aquesta obsessió seva de camuflar les subjectivitats en un món aparentment objectiu, tret definitori de la futura novel·la europea.

En qualsevol cas, sent extraordinari el seu llegat, m’hauria encantat que Flaubert hagués tingut el temps necessari per ultimar Bouvard i Pécuchet, el llibre que considerava que seria la seva obra mestra. Ningú, com ell, estava en condicions de traçar un atles de l’estupidesa humana com el que es proposa en aquest text. La ironia flaubertiana és lúcida, mordaç, atenta als nous trets de l’estupidesa que se sumen a les atemporals i insuperables herències del passat. Tota una radiografia en què la nostra època es reconeix fàcilment.