Les paraules del clarobscur

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

PROBABLEMENT, NO HI HA UNA ANÀLISI MÉS EXHAUSTIVA de la condició humana que la que es va fer, fa 2.500 anys, en la tragèdia grega. És difícil trobar un àmbit del nostre comportament que no fos portat a escena durant el cicle prodigiós que va d’Èsquil a Eurípides. Si hem de fer cas de les propostes dels poetes tràgics, la llum adequada a la representació de les coses humanes no és ni la claror del dia ni la tenebra de la nit sinó el clarobscur. Els herois es mouen en un espai de lluminositat ambigua, obliqua. I, consegüentment, les paraules que regeixen els seus actes també són obliqües, ambigües. Les proclames i els crits són espectaculars però secundaris; les accions decisives transcorren en veu baixa: rumors, murmuracions, confidències.

També en això la tragèdia grega tenia raó si ens fixem en el paper determinant que tenen les paraules del clarobscur en la història humana. Els rumors són més poderosos que els fets; les murmuracions són més malignes que les accions; les confidències són més efectives que els pronunciaments. La literatura ha mirat de capturar aquesta música de l’obliqüitat encara que depèn massa de la nitidesa dels mots. La pintura, en canvi, des del seu silenci, ha sigut l’art idoni per a la insinuació. I sovint els pintors han convertit la insinuació en el tema de la seva pintura.

Notable mostra de pintura de la insinuació és l’oli pintat cap al 1570 pel pintor renaixentista francès François Clouet, La carta amorosa, un exemple de subtilesa d’un artista molt preocupat per estudiar, sobretot a través del dibuix, l’expressivitat humana. Clouet va pintar un trio perfecte d’insinuacions: el somriure maliciós de la vella i la mirada ansiosa del cavaller troben la resposta idònia en la ironia dels ulls de la noia, dirigits cap a l’espectador. Res és el que sembla. La comèdia continua.

Més continguts de