Les paraules no se les emporta el vent

Que les paraules poden ferir i fer mal és una experiència tan quotidiana i habitual que no sembla, per això, que calgui ni tan sols posar exemples. I la ferida o el mal que provoquen guarda segurament una relació proporcional, en principi, a la proximitat o la distància que defineix la relació entre les persones que se les diuen. Com més propera és una persona, més mal poden fer les seves paraules. I al contrari: com més distància hi ha entre les persones que s’adrecen paraules que fereixen, menys dany tenen capacitat de provocar. Aquests principis genèrics potser podrien definir l’abast i l’efecte de les paraules que fan mal en les relacions interpersonals, entre algú que li diu alguna cosa a algú altre, i un altre que escolta i rep allò que un li ha dit.

Nathalie Sarraute, en una obra de teatre justament cèlebre, i ben coneguda entre nosaltres, Per un sí o per un no, va posar en escena la situació generada entre dos amics per unes paraules que, en principi, podria pensar-se que eren irrellevants. Però no n’hi ha, mai, de paraules irrellevants. “Escolta -diu un dels personatges de l’obra a l’altre protagonista-, voldria preguntar-te... És una mica per això que he vingut... voldria saber... què va passar? Què tens en contra de mi?” I l’altre li contesta: “Però res... Per què?” Eren només paraules dites, en un moment, que només van provocar, al principi, l’efecte d’una certa distància, però que, amb el pas del temps, van obrir un abisme i, al capdavall, van provocar un autèntic cataclisme. És una situació habitual: poden ser paraules o silencis, potser una simple entonació. Una sola paraula, de vegades, pot arrossegar tota la violència del món, concentrada i destil·lada en només un mot.

Estereotip

Hi ha, també, més enllà de les relacions interpersonals, en què els interlocutors estan perfectament identificats, paraules abocades a l’esfera pública que s’adrecen, indiscriminadament, contra tot un col·lectiu, sense poder singularitzar-se en un destinatari concret. Això passa quan s’acusa tot un col·lectiu o quan s’acusa algú, en concret, individualment, que representa el col·lectiu. I això, llavors, planteja un enorme problema. Perquè les paraules adreçades a un col·lectiu són, gairebé sempre, inexactes, perquè és difícil que l’atribució d’un qualificatiu pugui valdre, sense excepcions, per a tots els membres d’un col·lectiu. I el problema és doble. En primer lloc, aquestes paraules que acusen indiscriminadament un col·lectiu generen, per si soles, un estereotip i, per això, són en la base del mecanisme conceptual de tota mena de racisme (judeofòbia, islamofòbia, homofòbia o xenofòbia, tant és: el mecanisme mental del racisme a partir de l’estereotip és sempre el mateix). I sobretot, en segon lloc, aleshores, les paraules són l’únic que no poden ser, de cap manera ni amb cap justificació possible: injustes.

Però, poden les paraules ser injustes? I tant! I, quan ho són, cal denunciar-les, sense reserves ni tebiesa. Aristòtil, a l’ Ètica nicomaquea (Obrador Edèndum), al llibre cinquè, dedicat íntegrament a la justícia, escriu: “Cometre una injustícia consisteix simplement a danyar algú voluntàriament -i voluntàriament significa sabent a qui, amb què i com es comet el dany-”. La paraula grega és inequívoca, βλάΠτειν: fer mal, danyar, fer malbé, espatllar. La formulació aristotèlica és inequívoca: utilitzar la paraula per fer mal a algú, voluntàriament, és cometre injustícia. Igual que deixar passar paraules injustes, sense denunciar-les per ser-ho, ja que les paraules mai no se les emporta el vent, és fer-se’n còmplice. És simple. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat