Publicitat
Publicitat

Entrevista

“El passat és absolutament fonamental, però també absolutament superable”

Isidoro Valcárcel Medina presenta al Cercle Artístic de Sant Lluc una exposició d’una delicadesa i una profunditat conceptual sorprenents

Isidoro Valcárcel Medina és un artista peculiar. Molt. Ha mantingut una coherència envejable al llarg d’una trajectòria de més de 50 anys que només en els últims temps li ha donat reconeixement, especialment entre una generació jove, i també premis, com el Velázquez d’Arts Plàstiques que va rebre el 2015. D’una educació i cordialitat exquisides, s’agafa cada projecte amb una seriositat extrema, i no necessita gaires mitjans per fer-ho. Ara presenta al Cercle Artístic de Sant Lluc una exposició d’una delicadesa i una profunditat conceptual sorprenents.

La direcció del centre, que encapçala Josep Parera, li va escriure per oferir-li la medalla de l’entitat, ja que ara fa 50 anys hi havia fet una exposició, també sorprenent tenint en compte el context més aviat clàssic del centre, en què explorava les construccions geomètriques a l’espai. La va titular Secuencias i era el que avui en diríem una instal·lació, tot i que ell prefereix dir-ne instal·lacció. El cas és que no només va acceptar el reconeixement encantat, sinó que s’hi va presentar amb una exposició sota el braç. 50 grans cartolines blanques, retoladors i la proposta que el públic l’ajudés a fer una obra que ha titulat Los últimos cincuenta años. Fins a l’11 de novembre encara es pot veure, i s’hi pot participar. Cal fer petits punts sobre una plantilla preparada per l’artista amb un patró en què per cada any ha variat el dibuix. Ja està molt avançada, però no en dic res més. Parlem un dia en què a Barcelona ha caigut un xàfec espectacular, que l’ha mullat de dalt a baix. La conversa amb Isidoro Valcárcel Medina és una mena d’oasi enmig d’un ambient de gran emocionalitat política i social. Un respir per tornar a recordar que, com comenta ell citant Robert Filliou, “l’art és el que fa que la vida sigui més interessant que l’art”.

¿Com va ser que l’any 1968 va fer una exposició al Cercle Artístic de Sant Lluc, una institució que fins fa poc tenia fama de clàssica?

La veritat és que no recordo com vaig anar al Sant Lluc. Evidentment, algú que em coneixia m’hi devia convidar. Sí que sé que es va fer, i va anar molt bé.

L’any 1968 passaven moltes coses. On era vostè?

A Madrid. He viscut gairebé sempre allà. Sé a què et refereixes amb les coses del 68, però allà no hi repercutien massa. Ho llegia, sabia què passava, però no era una cosa extraordinària. En aquella època vaig fer algun viatge on hi havia l’efervescència del 68. Però no ho vaig viure.

Va néixer a Múrcia. ¿En una família de classe mitjana?

Sí, classe mitjana. Vaig tenir un avi que va ser un pintor il·lustre a Múrcia, consagrat, i hi havia la sensació que jo podria ser pintor. I vaig començar de pintor, fins que aviat ho vaig deixar i la il·lusió de l’avi es va difuminar. La meva mare també pintava, no era una cosa fora de lloc a la família.

Va començar belles arts, però no va acabar ni el primer any. Va començar arquitectura i tampoc va seguir. Per què?

Crec que els dos dies que vaig sortir d’allà van ser dos dels grans encerts de la meva vida. Senzillament, intuïa que no em serviria per progressar. Estic encantat d’haver-ho abandonat.

Un dubte. No va acabar les carreres però ¿va poder treballar mai d’artista?

Mai, mai. Ara una mica, potser. Feia el que se’m posava al davant. M’agrada molt com a resposta, aplicada també a l’art i a la feina de manutenció. Fer el que es presenta. D’altra banda, com que l’arquitectura m’agradava moltíssim, seguia estudiant-ne, i he treballat molts anys de restaurador d’edificis i decorador; coses així que tenien a veure amb la construcció.

Va tenir una primera etapa informalista. Com va anar?

Als 15 o 16 anys era un pintor realista, feia retrats i paisatges. En el moment en què em vaig deslligar de la família vaig descobrir que es podia pintar informalment. Però era una febre, tothom feia el mateix. També va influir que vivia en una pensió, i pintava a l’habitació on dormia, i l’olor d’aiguarràs em molestava moltíssim. A poc a poc ho vaig deixar, i ja pintava sense oli, amb llapis o pintura sintètica. En aquell moment l’informalisme era una allau, com tota la gent al voltant del grup El Paso, que semblava que no acabés mai, i vaig pensar que calia canviar.

Hi havia un ambient artístic que l’atreia?

En aquell moment no, va venir després, quan vaig poder contactar amb gent amb qui estàvem en la mateixa ona. Em va passar a Nova York. Primer vaig anar a París, com fa tothom, i després a Nova York, també com tothom. No hi vaig anar a viure, però. Allà vaig descobrir que hi havia la pintura postinformalista. Geomètrica. I vaig veure que el que jo feia també es feia. Sense cap informació vaig acabar en el mateix, pintant el que em donés la gana, i endavant.

Quant temps va estar a Nova York?

Un mes escàs, només per veure-ho. Hi havia artistes espanyols que em deien que m’hi quedés, però no em posaria a aprendre anglès... Quin rotllo. Vaig tornar, i encantat.

Moviments com el ‘minimal’ o el conceptual, ¿fins a quin punt marquen el seu treball? ¿Com assimila el passat en el seu art?

Qualsevol mena d’art és conceptual. Si no transmet un concepte no és art, així que deixem a part el conceptualisme. Crec que en relació amb els moviments del passat cal tenir en compte que depèn del moment. Hi ha moviments o moments en la història en què t’atures, ho mires, i et poden servir com a aliment per continuar endavant, però sense quedar-t’hi per sempre. Hi ha una frase d’Azorín que em sembla fonamental en la història de la pintura: “Un autor clàssic és el reflex de la nostra sensibilitat moderna”. Així que jo m’aturo en el passat perquè segueixo caminant. El passat és absolutament fonamental, però també absolutament superable.

Tornant a la primera exposició del Sant Lluc, va començar a fer una cosa que avui en dia es diria ‘instal·lació’.

Sí. Jo sempre ho he anomenat instal·lacció. M’agrada que a la instal·lació hi intervingui també l’espectador, que no sigui passiu. Que s’hagi de fer un moviment per passar, alguna cosa. La instal·lacció pot ser, per exemple, que qui la visiti hagi d’apartar una taula, perquè si no no es pot veure bé.

En aquest punt, fa el salt a un altre àmbit, el que es considera art conceptual, amb les ‘performances’ i els ‘happenings’. Va ser perquè era el moment?

No m’agrada la paraula performance, la detesto, tot i que és l’establerta. Llavors se’n deia acció. Vaig començar de manera intuïtiva a pensar per què no es podia fer una acció enmig del carrer; posar-se per exemple a gratar-se el cap de manera que els que passin es preguntessin coses. Aquell tipus de coses em van agradar, i m’hi vaig embarcar suaument, no d’una manera professional. Quan van arribar els Encuentros de Pamplona, on vaig fer una instal·lacció monumental, ja hi estava absolutament ficat. M’hi van convidar perquè ja pertanyia a l’òrbita del que podem anomenar aquella avantguarda, per dir-ho d’alguna manera. Érem 8 o 10.

Els 'Encuentros de Pamplona', del 1972, han entrat a la història com una de les grans fites de l’art contemporani espanyol. Tan importants varen ser?

Absolutament. Segueixo pensant que és l’únic realment important que s’ha fet a Espanya, n’estic convençut. Tots els que ho van viure i amb els que en parlo em diuen el mateix. No hi ha res comparable. En primer lloc, vam conèixer una gran quantitat de gent, que en molts casos no sabíem ni que existia, i ens va bocabadar la quantitat de coses meravelloses que feien. Vam aprendre una barbaritat de coses. Vaig fer un muntatge monumental que em va ensenyar tot el que vaig fer posteriorment. Aquell muntatge el va destruir la gent del carrer, i vaig aprendre que no has d’ocupar l’espai dels altres. No tens dret a ocupar el passeig central de la ciutat per posar qualsevol bestiesa que se t’hagi acudit. El primer és l’altre, i després fer la teva. Sent fidel a tu mateix, però respectant la resta de ciutadans.

Què va passar?

Havia fet un muntatge amb tubs de ferro, una cosa descomunal, al passeig de Sarasate. I a la nit la gent hi anava i el desmuntava. Quan vam inaugurar, la gent hi saltava per sobre. No podien treure-ho, perquè era una bestiesa immensa de tubs de ferro. Però després em va comportar un gran càrrec de consciència. Cal ser imbècil per muntar una cosa que t’interessa a tu però que a la resta no els interessa, i a més al seu passeig.

Però sí que ha fet intervencions a l’espai públic.

Moltíssimes. Però sempre amb l’apriorisme que vull que se’m vegi intervenir, però també que el ciutadà que hi és sempre tingui la llibertat de participar-hi o no. En aquest sentit, una cosa que he fet moltíssim són els contactes, les entrevistes, les enquestes al carrer. Aturar un ciutadà d’una manera que no es pugui queixar: “Perdoni que el molesti, voldria saber si...”

En aquell moment hi va haver molta crítica amb el mercat de l’art, però després gran part de l’art conceptual s’ha mercantilitzat, a través dels documents, de les fotografies, etc. Com va ser en el seu cas? Quina relació tenia amb el mercat?

Cap. Tal com sona. Em fa llàstima haver-te de donar la raó amb el que has dit: s’ha mercantilitzat. Sempre dic que les accions no s’han de documentar. Documentar-les per explotar la documentació, amb gent que no ha estat present en l’essència de l’acte em sembla indecent. Cal documentar-se molt per fer alguna cosa, però no cal documentar el que un fa.

Té moltíssimes obres efímeres que han desaparegut, doncs.

Sí.

No li sap greu que no n’hi hagi un registre?

A vegades m’agradaria veure-ho, i a vegades veig alguna foto d’alguna cosa que no recordava en absolut. Cosa que també demostra el poc interès que poso en la perdurabilitat del succés. És possible que en algun cas m’agradés tenir-ho. M’agradaria tenir alguna foto de l’exposició aquesta del Sant Lluc avui i de l’últim dia. Però no cal que hi vagi un fotògraf. Si ho tinc, bé, i si no, no passa res.

I per què? Per què creu que l’art pot ser efímer?

El gran risc és que es transcendentalitzi la duració, la permanència. Si és efímer, aquell a qui li toca li toca, i es grava més. Per això estic força en contra de les performances amb data i hora. Em sembla una cosa contradictòria amb l’esperit de la intervenció física de l’autor. Prefereixo que s’oblidi. La naturalesa de l’acte és prescindible i efímera, també en ella mateixa. Però no deixen de ser opinions.

En certa manera és una opinió que en aquests moments és revolucionària. Estem contínuament gravant-ho tot. No veient les coses, sinó fent fotos. Veient el món a través de pantalles i documentació.

Absolutament. Fa temps que dic que he de fer alguna cosa sobre la fotografia del carrer, que sembla que s’hagi inventat ara. ¿El segle passat no existia la fotografia? El concepte d’ara no té res a veure amb el de llavors. Abans es feia amb un perquè, amb una transcendència i per transmetre un missatge. Ara es fa per la simple qüestió que es digui que s’és en un lloc. És molt avorrit anar al carrer i que la gent t’aturi per demanar que els facis fotos als monuments. Les vegades que algun turista m’ho ha demanat, he dit que no, que si vol li puc fer una visita turística per la ciutat sencera, però que una foto no. Perquè si no recordaran que han estat allà només si tenen la foto, i així, ¿quin interès tenen en el lloc on van? Soc molt radical en això.

Però en aquests moments crec que és important aquesta visió. Defensar un art efímer que desapareix i només queda en el record de la gent que ha estat allà va contra de tot el que ara ens rodeja.

Tinc uns motius que exposo sempre. Si no t’enrecordaràs de mi si no et fas una foto amb mi, ¿llavors què significo jo per a tu? Res en absolut. Faig aquestes coses perquè ho penso, però no vol dir que sigui la veritat.

Com és el procés? Quan treballa en alguna acció o obra, com ho fa?

El primer és que m’ha d’agradar el tema, si no, no m’hi embarco. Si necessito documentació, busco, remeno, i quan la tinc la faig servir. També és possible que no la necessiti, sinó que sigui una cosa que sorgeixi al carrer. Treballes sobre la realitat, però sense fer coses grandioses. Però també pot ser el contrari. Una vegada em van proposar fer una cosa a la caixa forta de l’Institut Cervantes. És un lloc impressionant. Hi ha 1.500 caixes fortes allà, en un soterrani. Era més gran que res del que pogués fer, però la temptació era massa gran, era una novetat inesperada completament per a mi. No m’ho podia perdre, encara que no sabia què fer-hi. Allà no vaig necessitar documentació, m’importava un rave com s’havia construït i qui hi guardava els seus tresors. Vaig veure el caràcter físic que tenia, i m’havia d’inventar alguna cosa que no es perdés en aquell volum immens. Alguna cosa molt petita perquè no es fongués amb l’espai. I anar avançant.

Què va fer?

Una espècie d’aforismes enganxats darrere cada porta. Obries la porta i llegies una frase, però la cambra cuirassada estava intacta. Entraves a la cambra i no veies res, però a poc a poc anaves descobrint textos. Primer un, després un altre, i fins a 1.500.

Abans ens hem quedat als setanta. Com va evolucionar després dels Encuentros de Pamplona? Va tenir més activitat i exposicions?

Després dels Encuentros ja estava classificat. Fins i tot hi havia gent que m’oferia fer exposicions. A Barcelona, per exemple, en vaig fer una a la sala Vinçon el 1975. Coses així. Vaig tenir més accessibilitat, però va seguir sent enigmàtic per a la crítica, i per als museus encara més.

L’ambient de llavors, com era? ¿Estava implicat políticament?

Políticament no he estat mai manifestament implicat, encara que hagi tingut les meves idees. No he fet mai manifestacions expresses. Però crec que no és possible fer res aliè a una expressió política. Manifestava alguna cosa que llegint entre línies pogués transmetre alguna inclinació ideològica. Però mai manifestar-ho obertament.

Sembla que després de les trobades, als anys 80, es va aturar. I que a partir del 2000 hi ha hagut un ressorgiment de l’interès per la seva obra. Durant aquest període què va passar?

Els 80 els vaig dedicar a l’arquitectura, a fer projectes del que en dic “arquitectura prematura”. Eren senzillament projectes que no sortien de casa, amb edificis possibles de fer però no probables. Com torres per a suïcides. Hi havia molt poca sortida, primer perquè jo no era arquitecte, i perquè no era una cosa d’interès. Ara em diuen de fer una antologia de les arquitectures prematures, però ja va passar el moment.

I als 90?

Ja va ser la glòria. Totes aquelles coses s’havien superat. Aquella espècie d’aïllacionisme, que no era malintencionat sinó que no interessava el que feia, es va acabar. Als 90 va començar a interessar, i amb més freqüència podia fer coses de cara al públic, a la vista, contribuir en exposicions col·lectives. No vull dir que el panorama millorés en línies generals: va millorar per a mi perquè tenia més facilitats de difusió. Si als 80 el ressorgiment de la pintura d’una manera mostrenca no m’agradava, no vol dir que els 90 fossin la glòria. L’ambient general havia millorat, però el que jo feia seguia sense tenir ni pare ni mare. A vegades hi ha coses que cauen en gràcia, res més.

¿I com va viure després el reconeixement de gent de diferents generacions i dels premis?

Els premis són per una qüestió d’edat, crec. Deuen dir: “Aquest tio porta temps fotent el conyàs, i caldrà reconeixe’l”. Jo, encantat. El seguiment dels joves m’entusiasma. Aquesta nit se m’ha acostat una noia que m’ha dit que em va trucar per telèfon, i jo no m’enrecordava, perquè estava fent un treball i si la podia ajudar. Immediatament li he dit que m’escrigui amb la informació, i per descomptat que estic disposat a contribuir-hi. Que una persona de 18 o 20 anys em vingui, parlant-me de vostè, i em digui que fa un treball sobre la nostàlgia, que si vull contribuir-hi, jo no soc capaç de dir que no. Fins i tot si el tema no m’interessés. Això és plaent. Encantadíssim. I els reconeixements oficials bé, benvinguts. No els detesto. Tampoc són tants!

Ha rebut els dos principals premis que hi ha a Espanya.

Els que creuen que em coneixen deien matemàticament que no els acceptaria perquè jo no sé què. Doncs sí que els accepto. I més si porten diners inclosos, encara els accepto més. Ja m’ocuparé que a partir de llavors aquell premi no coarti la meva expressió, que no condicioni el que faré. Jo el rebo, i bé. Ahir em van donar una medalla, i la vaig rebre encantadíssim, però no em lligarà de mans. La tinc, moltes gràcies, i seguiré fent el que em doni la gana. Aquesta és la qüestió. Aquells integristes que diuen allò són pocs, i es creuen que cal ser un heroi sempre. I no, un heroi només quan m’interessi. Quan no m’interessi ser-ho, no ho seré.

Ha renunciat mai a la llibertat creativa?

Crec que no he fet mai una obra amb condicionants previs. Bé, condicionants espacials sí, com el que t’he explicat de les caixes fortes. Però mai res més enllà d’això. No he acceptat mai una cosa per parlar amb un sentit determinat o per defensar una teoria determinada. No. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT