Recorrent els carrers de l’antic Palerm, quan arribava a una placeta envoltada d’edificis tan deteriorats que semblaven afectats per un sisme recent, vaig trobar una pintada que em va cridar l’atenció: “ Infame Chiesa. W Giordano Bruno!” Vaig pensar que gairebé cinc segles després de la seva mort Giordano Bruno continuava despertant entusiasme. Almenys en alguns. I vaig pensar en l’entusiasme que a mi mateix em van suscitar els seus textos, llegits per primera vegada. ¿Com hi vaig arribar, a Bruno? Crec que de tant passar, quan estudiava a Roma, per davant de la seva estàtua, erigida a Campo de’ Fiori, al mateix lloc on va ser cremat per la Inquisició.

Vaig llegir, en italià, un gruixut volum que contenia diverses obres del filòsof, entre les quals l’enlluernadora Els heroics furors. En la llarga introducció em vaig informar d’alguns aspectes d’una vida llegendària: el nomadisme de Giordano Bruno per universitats de tot Europa, la seva apassionada defensa de la llibertat de pensament, l’escàndol que l’acompanyava sovint, la persecució a què va ser sotmès, el judici, l’execució pública amb ànim d’exemplaritat. Els heroics furors té un estil una mica arcaic i repetitiu, però atreu perquè té una força interior única. Destronat el geocentrisme i derrocades les jerarquies medievals, l’ésser humà és elevat a protagonista d’un viatge èpic cap a l’infinit.

En un món de cautela moralista i sequedat espiritual com el nostre no deixa de sorprendre la desbocada llibertat d’un home com Bruno. És cert que, en general, tot l’humanisme renaixentista transmet una frescor intel·lectual envejable. Així i tot, probablement Giordano Bruno és el cas extrem.

La seva escriptura i la seva vida sembla que palpitin al mateix ritme, que és frenètic, indòmit, portador d’una música que vol abastar l’univers. No és estrany que encara avui algú, una mà anònima, en una nit siciliana, vulgui deixar constància d’un nom, Bruno, que evoca la pura rebel·lió. 