En diversos llocs del continent se celebren actes commemoratius del centenari de la Gran Guerra, iniciada el 1914. Però les generacions que hi participen ja no estan acostumades a la guerra. De fet, fora dels Balcans, a Europa no hi ha guerres des del 1945. Aquest és possiblement el període de pau més llarg de la història europea. Potser per això quan, arran dels esdeveniments d’Ucraïna, es parla de riscos bèl·lics, a penes coneixem el significat autèntic de la tempesta. Alguns hem viscut únicament l’anomenada Guerra Freda; d’altres ni tan sols van créixer sota aquest inquietant paraigua.

Hem arribat a creure que la pau és la regla i la guerra l’excepció. En realitat és al revés. L’art, des dels seus inicis, ha recollit la intimitat absoluta entre l’home i la guerra. Aquesta relació ha estat esculpida i pintada amb tots els estils, amb tots els llenguatges. A mesura que augmentava la tecnologia de la destrucció, les representacions es feien més essencialistes. L’experiència de la Segona Guerra Mundial va sembrar una experiència límit, i així ho va entendre Max Ernst en pintar un planeta fossilitzat, gairebé una abstracció més enllà de la vida.

Nosaltres acumulem dècades de pau aparent. Hem estat afortunats. Ja hem oblidat el que era Europa sota la pluja. Ja no recordem com les tempestes esclaten inesperadament. I aquest és el perill.