EL VIATGE

Les pedres d’Ortígia

Siracusa, a Sicília, és una ciutat amb la història escrita a les pedres. Va ser capital de la Magna Grècia i encara avui conserva els rastres de la seva esplendor clàssica, a la qual s’ha anat superposant l’empremta dels àrabs, els bizantins, els catalans i els italians

Les pedres d’Ortígia

siracusa -avui una ciutat tranquil·la i acollidora a la costa oriental de Sicília- va desfermar grans passions en temps remots. D’arguments no en faltaven: la seva posició enmig de la Mediterrània, els rierols d’aigua dolça, els ports naturals, les terres fèrtils...

Seduïts per aquesta reputació, els grecs de Corint van creuar el mar i van fundar-hi una colònia molt pròspera al segle VII aC. Primer es van establir a Ortígia, una petita illa molt a prop de la costa, fàcil de fortificar i defensar. Per salvar aquesta distància es va construir un pont. Malgrat que avui dia l’extensió urbana de l’altre costat del pont és molt més gran, el centre de Siracusa segueix sent l’antiga àgora d’Ortígia, convertida en Piazza del Duomo. Al seu voltant prospera l’Església de Santa Llúcia amb el seu Caravaggio, així com insignes palaus barrocs i la mítica font d’Aretusa.

Grecs de diversos llocs van seguir l’exemple dels corintis i van fundar altres ciutats magnífiques a les costes sicilianes; Siracusa presidia aquesta poderosa xarxa, que va incloure també diverses colònies gregues escampades pel sud de la península Itàlica. Un món llegendari per la seva bellesa i riquesa que després els romans van anomenar amb deferència Magna Grècia.

A la Siracusa de l’antiguitat hi havia un públic de teatre summament refinat, només comparable en el món clàssic amb el d’Atenes i Alexandria. El seu gran teatre esculpit a la pedra es va construir a Neàpoli, un dels barris que van créixer davant d’Ortígia, prop d’unes extenses pedreres de lúgubre reputació, les latomies. Èsquil, convidat pel tirà de Siracusa, va escriure aquí Els perses en una de les seves llargues estades, però la gran passió dels siracusans va ser Eurípides. La llegenda diu que dels presoners forçats a treballar a les pedreres només se salvaven els que sabien recitar Eurípides. I de presoners n’hi va haver molts, sobretot al final del segle IV aC, després de la infortunada expedició que van emprendre els atenesos amb la finalitat de conquerir Siracusa.

El poderós exèrcit va trobar una resistència inesperada, així que van optar per instal·lar-se als voltants i imposar un setge de llarga durada. Aprofitant la pròrroga, Dionís, el tirà de Siracusa, va ordenar reforçar les muralles d’Ortígia i d’altres punts estratègics. Quan per fi van decidir atacar, els atenesos van ser derrotats estrepitosament: va ser “la massacre d’Epípoles” -un barri al costat de Neàpoli-, una de les grans hecatombes de l’antiguitat. Els supervivents, uns 7.000 presoners, van acabar les seves vides a les latomies.

Gairebé 2.000 anys després, el 1608, Caravaggio va arribar a Siracusa i va visitar les pedreres -ja abandonades feia molt de temps- acompanyat per l’erudit arquitecte local Vincenzo Mirabella. Li va preguntar per la forma estranya d’una d’aquestes latomies, una gruta de més de 50 metres d’altura, estreta i ovalada en secció. Al saber que, segons la llegenda, al tirà li agradava escoltar des de fora què deien els condemnats i que aquesta forma transmetia el so dels murmuris, Caravaggio l’anomenà Orella de Dionís, un nom que es va imposar per sempre. Impressionat pel lloc, el pintor va situar en aquesta gruta l’escenari d’una obra sorprenent: Il seppellimento di santa Lucia, pintura de grans dimensions, commovedora, que resplendeix a l’interior barroc de l’església de Santa Llúcia, patrona de la ciutat.

L’església és en un extrem de l’allargada Piazza del Duomo, reordenada d’una manera brillant per Vincenzo Mirabella, que -seguint l’esperit de Rafael- va començar a col·leccionar i mostrar a la seva residència d’Ortígia peces significatives de l’antiguitat. La seva col·lecció ha sigut la base del futur Museu Arqueològic.

Tornant als temps de Dionís, Plató va venir a veure’l en dues ocasions -el tirà deia que es considerava el seu deixeble- i gairebé acaba a les latomies per alguna discrepància. A Siracusa hi va viure també Arquímedes, que cap al 280 aC va aconseguir cremar amb lents del seu disseny més d’un vaixell romà dels que els atacaven...

Tot Sicília es va convertir més tard en província romana. Segles després van ser els francs els que van conquerir l’illa. El cristianisme es va desenvolupar progressivament a la caiguda de l’Imperi Romà; per poc temps, al segle VII Siracusa va ser fins i tot capital de l’Imperi d’Orient. Al final del segle IX els àrabs es van apoderar de tot Sicília; van establir la capital a Palerm, petit port en aquella època, sense cap passat “clàssic”. Una pèrdua de preeminència que Siracusa mai va recuperar.

La reconquesta bizantina de la ciutat va ocórrer a l’inici del segle XI, sota el comandament de Maniace, capità grec que va fer construir un castell espectacular a la punta d’Ortígia. Els normands van conquerir l’illa al final del mateix segle, cosa que va obrir el camí per a Frederic II, l’emperador arquitecte que va imposar unes pautes precises en el desenvolupament de la cultura a Sicília i en moltes parts del Mezzogiorno. Després es van imposar els francesos -la casa d’Anjou- fins al 1282, quan l’illa va ser conquerida per la Corona d’Aragó, que la va administrar diversos segles seguits; li va afegir més tard el regnat de Nàpols, formant així el regnat de les Dues Sicílies. Al final del segle XVII, els Borbó de Madrid es van apoderar de “les Sicílies” durants 150 anys més, fins a la constitució de l’estat italià: una època de cert declivi, accentuat en aquesta part de l’illa pel terrible terratrèmol del 1693.

El Gòtic català és molt present a Ortígia: sobretot al segle XIV es van construir moltes residències palacials per als nobles que van venir aquí -els Moncada, Gargallo o Cabrera- per reforçar la presència catalana al Parlament local. La llengua oficial era el sicilià vernacle barrejat amb toscà; el Parlament escollia un virrei, que actuava en nom de la Corona d’Aragó. En moltes façanes trobem els escuts de quatre barres, així com molts baixos relleus amb santa Eulària i sant Jordi.

El prestigiós Palazzo Bellomo és un brillant exemple de Gòtic català. La seva escalinata i la galeria del piano nobile fan pensar en les millors cases senyorials medievals de Catalunya. Entre les peces que s’hi exposen -pintures del Prerenaixement, una Anunciació d’Antonello da Messina, obres rares de cartografia, làpides en hebreu...- hi ha un baix relleu commovedor de Francesco Laurana, la làpida funerària d’un templer català, el “Cavaller mossèn Johan Cabastida de la ciutat de Barcelona”.

Sens dubte, la construcció més fascinant de Siracusa és el seu Duomo; en realitat, un temple dòric dedicat a Atenea, del segle V aC, que es pot percebre perfectament a través dels “vestits” afegits després. Dominant la sumptuosa àgora d’Ortígia, tenia com a veí un temple iònic arcaic, i no gaire lluny un gran temple dòric d’Apol·lo... Al segle VII dC, el temple d’Atenes, ben conservat, es va convertir en església bizantina: es van construir murs entre les enormes columnes i poca cosa més. Va travessar els segles amb elegància, ja com a catedral, fins al terratrèmol del 1693: aprofitant les obres de restauració, es va reordenar l’interior de la basílica i se li va construir una façana barroco-neoclàssica. Avui es deixa veure com a catedral i temple grec simultàniament.

Amb la constitució de la nova Itàlia, tot el que quedava dels antics privilegis marítims de l’illa va anar desapareixent i l’Església va perdre també molt del seu poder: el món feudal va deixar de funcionar, sense que els nous mecanismes econòmics proporcionessin prosperitat, com va passar en altres parts del país. Molts joves van començar a emigrar per buscar feina; després de la Segona Guerra Mundial, aquest moviment es va accelerar. Entre el 1960 i el 1985, a Siracusa barris sencers es van desertitzar, Ortígia entre ells.

Les coses van començar a millorar a finals dels anys 80, quan es van dedicar fons importants, nacionals i europeus, a la restauració dels monuments històrics de Siracusa i de tots els entorns que fan d’Ortígia un lloc tan especial. L’Estatut de Patrimoni Protegit també hi va ajudar: el nombre de visitants va créixer sobtadament, una infinitat de restaurants i de petits comerços van aflorar, el port es va tornar a animar. L’extens Parc Arqueològic de Neàpolis s’ha reorganitzat per poder acollir fluxos importants de caminants-exploradors, de l’amfiteatre romà al teatre grec, passant per l’Orella de Dionís i les altres latomies -un paisatge surrealista-; el Museu Arqueològic és ara ben a prop, ple de meravelles de totes les èpoques. Amb Ortígia a l’altra banda del pont, laberint sempre encantador.

Més continguts de

El + vist

El + comentat