EL GRAN CARNAVAL

La pena del telenotícies, sistema podrit

"Tots estem sotmesos a la nostra visceralitat, a la rauxa que ens neix de l’estómac i que tan sovint, i en molts àmbits de la vida, ens costa tant de controlar"

N i per negligència meva, ni per incidència d’algú altre, ni per error meu o seu, en cap cas voldria ara mateix sotmetre’m a l’escrutini ni al criteri de la justícia. No voldria trepitjar ni en somnis un tribunal, vaja. Als factors de dubte que els últims esdeveniments polítics han injectat en l’opinió pública -i als quals no em referiré o com a mínim no explícitament-, s’hi afegeixen uns altres paràmetres molt més transversals que sí que voldria posar en consideració. Per anar al gra: el cas que coneixem com “ la manada ”, els cinc acusats de violació durant els Sanfermines de l’any passat, està sub iudice en aquests moments i posa per enèsim cop damunt la taula l’etern i enquistat concepte de judici mediàtic. Tant se valen els debats que s’esdevinguin, tant se valen els laments que cada vegada exclamem. Cada vegada que un cas transcendeix un estadi de notorietat diguem-ne discret, ja tenim el sidral organitzat. Sempre acostumen a ser casos luctuosos, atemptats contra la integritat humana, amb resultat de mort, desaparició o, en aquest cas, violació. El de “ la manada ”ocupa portades, magazins, seccions de crònica negra i, sobretot, tafaneries. El criteri que domina no és parlar-ne perquè així es proposa alguna mena de benefici o criteri exemplificant, sinó -dient-ho de manera una mica vulgar- perquè remoure la merda dona audiència.

Controlar les xarxes socials és avui una feina impossible. Castrar de soca-rel a Facebook i Twitter consideracions morals, insults, lapidacions, judicis més o menys precipitats i difusió de fotos dels acusats no és viable, ni tan sols factible. En aquest cas, per cert, la ira del respectable compta amb l’ajuda inestimable dels mateixos acusats, que en missatges de WhatsApp entre ells s’autoinculpaven de manera evident i molt barroera. Em sembla raonable plantejar que convé separar amb una línia ferma i clara el que són inevitables actituds arrauxades a les xarxes socials amb la protecció legal que qualsevol acusat mereix mentre no s’hagi emès cap sentència judicial en ferm.

Vivim en un sistema corcat. Perquè corcat i malalt és un sistema que permet allò que popularment coneixem com la pena del telenotícies, o sigui, la difusió massiva i indiscriminada de les imatges dels acusats. ¿Algú troba lògic que es difonguin imatges de l’interior de les sales de judici en què distingim clarament cares i veus? ¿Us sembla acceptable veure passejar els acusats amb les manilles posades i custodiats per la policia? A mi no. I no entenc que algú opini el contrari. És obvi que un judici ha de ser enregistrat perquè es desenvolupi amb les màximes garanties d’imparcialitat i les mínimes d’arbitrarietat. Però, ¿per què es filtren aquestes imatges als mitjans de comunicació? Qui ho permet? ¿El sistema, així en general? Doncs si el sistema permet això, em sembla, repeteixo, un sistema podrit.

Què passarà si es demostra que aquests acusats són innocents? Què passarà si, com expliquen films com La caza (2012) i Expiació (2007) -per posar-ne només dos exemples-, els acusats de pederàstia i violació es demostra que són innocents? Qui repararà el mal causat? No és de sentit comú, això? La gran pel·lícula Dotze homes sense pietat (1957), de Sidney Lumet, adapta la famosa obra de teatre de Reginald Rose que ens explica la reunió d’un jurat per decidir si condemnen o absolen un noi acusat d’assassinat. D’entrada, només un d’ells el considera innocent i s’enfronta als onze restants per mirar de convèncer-los de la seva opinió. És un film extraordinari i addictiu que fa pensar llargament en la responsabilitat dels judicis justos i sobre els mecanismes de dialèctica, convenciment i persuasió de què disposem les persones.

Tots estem sotmesos a la nostra visceralitat, a la rauxa que ens neix de l’estómac i que tan sovint, i en molts àmbits de la vida, ens costa tant de controlar. Vivim en un món en què són possibles realitats tan surrealistes com la que viu l’actor Kevin Spacey, a qui han esborrat digitalment de l’última pel·lícula de Ridley Scott i ha vist com cancel·laven la sèrie House of cards. El motiu? Les acusacions d’assetjament sexual que ha rebut de diverses veus. La reacció seva va ser un pèl estranya: va demanar perdó preventivament -deia que no recordava els casos- i va sortir de l’armari. Si algú prova que és culpable, que s’esdevingui el càstig oportú. Mentrestant, és preocupant i ridícul que se l’esborri d’una pel·lícula. 

Més continguts de