23/07/2017

El pensament del cos que camina

3 min
El pensament del Cos que camina

Hi ha paraules que, alguns cops, tenen tanta força i lucidesa que desborden, per excés i sobreabundància, la conjuntura concreta per a la qual van ser pensades. Passa poques vegades, però és com si es beneficiessin d’una estranya generositat, aquella que fa dir a les paraules més del que estrictament, literalment, diuen. En aquests casos, les paraules rebenten el seu ús merament instrumental i esdevenen, en cert sentit, oraculars, perquè són capaces d’endevinar alguna cosa molt profunda de les inquietuds humanes. Els grans poetes ho saben bé, però, entre els assagistes i teòrics, passa molt rarament. Aleshores, quan passa, descobrim en les paraules, més que el seu sentit, un horitzó tenyit per la llum de l’albada.

Fixeu-vos, per exemple, en aquesta meravella: “No ens és indiferent la direcció en la qual caminem. N’hi ha una de bona; però som molt propensos, perquè perdem el cap o perquè som estúpids, a agafar la dolenta. Ja ens agradaria agafar aquell camí que no hem agafat mai encara en aquest món, que simbolitza de manera exacta el camí que ens agradaria fer en el nostre món interior i ideal; però moltes vegades, sens dubte, ens costa molt triar l’orientació, perquè encara no existeix de manera clara dins del cap”.

Henry David Thoreau, de qui aquests dies es commemoraven els dos-cents anys del seu naixement, les va escriure per a una conferència l’any 1851. I van ser paraules que va repetir, en diversos llocs i durant nou anys, fins al 1860, cada cop que va fer -i en van ser molts!- la mateixa conferència. El text complet no va ser publicat fins al 1862, amb el títol de Walking ( Caminar, en la meravellosa traducció al català de Marina Espasa, a Angle Editorial), poc després de la seva mort, que li va arribar quan només tenia quaranta-cinc anys. Es tracta d’un text aparentment, però només aparentment, menor, en el qual, partint de la idea que l’ésser humà és un habitant o una part essencial de la Naturalesa, intentava esbossar el que considerava “una declaració radical” sobre “l’art de caminar, és a dir, l’art de fer camí”.

És un text de butxaca (o, si es vol, de motxilla), no per les seves reduïdes dimensions sinó per la seva voluntat de companyia, ja que està pensat per acompanyar-nos abans, durant o després dels nostres passejos, a propòsit de les nostres meditacions caminades i peripatètiques. Rousseau havia fet alguna cosa semblant, abans que Thoreau i amb un sentit diferent, quan va escriure les seves Rêveries du promeneur solitaire. Perquè hi ha una meditació pròpia del cos quan camina, sobre el terreny, en la solitud de les planúries o els boscos, de les valls o les muntanyes, quan es deixa enrere la vida urbana i s’entra en territoris no disciplinats encara pel treball humà sobre el paisatge. El pensament segueix un ritme sobre l’asfalt i un altre sobre el terra; un sobre els carrers o avingudes i un altre sobre els camins més intuïts que fressats o dibuixats. Hi ha un deixar-se anar del cos en el caminar per la naturalesa, a la muntanya o a la vora del riu o la platja, que genera el seu propi moviment del pensament, paradoxalment més lliure. Potser, com suggeria Thoreau, perquè “el paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir d’una certa llibertat”.

No és estrany que la literatura europea estigui plena de moments meravellosos quan els caminants s’enfronten a la passejada sense orientació predeterminada. Caminar no és donar un tomb per acabar sent el mateix, sinó que és recórrer un espai travessant-lo i alhora, sobretot, deixant-se travessar per ell, permetent que sigui el paisatge el que defineixi, també, el nostre món interior.

stats