Publicitat
Publicitat

La pèrdua del paradís

Els homes, en totes les mitologies, han tractat d’explicar-se el perquè de les seves adversitats. Substancialment la definició de la fragilitat humana ha coincidit: el pas del temps, la mort, la malaltia, el dolor, el treball, la misèria. Tot allò que el pare del príncep Siddharta volia que el seu fill, el futur Buda, pogués evitar en recloure’l al Palau Daurat. Els grecs s’ho van plantejar en termes temporals. Hesíode a Treballs i dies narra la pèrdua de l’Edat d’Or i la progressiva caiguda de la humanitat. Els antics hebreus, a la Bíblia, ho van plantejar en termes territorials rememorant el paradís perdut per Adam i Eva.

El cristianisme, en assumir la idea d’un pecat original que explicava tots els mals, va acceptar el relat bíblic i el va convertir en un dels seus eixos centrals. En conseqüència, l’art europeu va reflectir molt sovint la història d’Adam i Eva. Fins al Barroc la presència de la primera parella humana, segons el Gènesi bíblic, va ser constant. No obstant això, hi ha un lloc especial on aquesta història es converteix en una lliçó sobre la revolució artística del Renaixement. Es tracta de la capella Brancacci, situada a Santa Maria del Carmine de Florència. Allà el comerciant de sedes Felice Brancacci va encarregar a dos destacats artistes del moment, Masolino da Panicale i Masaccio, uns frescos sobre sant Pere que incloïen el tractament del tema de la pèrdua del paradís.

Hi són confrontats, per tant, dos artistes, dues escenes, dos estils. Masolino, amb un llenguatge entre tardogòtic i renaixentista, escull el moment de la temptació. La serp diabòlica -amb cap humà, per cert- apareix per marcar el funest destí d’Eva i Adam. Masaccio escull el moment de l’expulsió. I ho fa amb la manca de prejudicis del que està convençut del seu estil revolucionari. A la petita capella Brancacci s’expressa la pèrdua del paradís i brota el cabal més potent del Renaixement.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT