Els petits naufragis quotidians

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Baudelaire admirava molt Honoré Daumier. De fet, el considerava no només el millor caricaturista francès de l’època, sinó un dels principals representants del que ell considerava l’art de la modernitat. També posteriorment Cezánne, Picasso i Francis Bacon, entre d’altres, van veure en Daumier un avantguardista. Com a caricaturista Daumier va jugar un paper paral·lel a Balzac, tots dos crítics radicals de la societat de la seva època. De la mateixa manera que el novel·lista de La comèdia humana, el pintor i dibuixant va dedicar milers de caricatures a denunciar el puritanisme moral i els valors burgesos. Daumier era ferotge i les seves crítiques demolidores es poden veure com l’origen de la caricatura periodística que madurarà al segle XX.

El Daumier caricaturista conviu amb un pintor de gran categoria, malgrat que potser aquest vessant és menys conegut. Els seus olis, emparentats en certa manera amb els del seu contemporani Courbet, són poderosos i, també, implacables. Daumier estava incondicionalment al costat d’aquells a qui Victor Hugo va anomenar misérables i volia que la seva obra traduís el seu món. En conseqüència, els seus colors són foscos, i la seva figuració, expressionista, abans que existís el moviment expressionista.

Aquests dies en què els petits naufragis quotidians al Mediterrani ens parlen també de misérables i escenifiquen la vergonya d’Europa m’ha vingut a la memòria un impressionant oli de Daumier que és a Hamburg. És un quadre de grans proporcions, pintat el 1870. És dur, tenebrós, compassiu. Justifica l’estimació de Baudelaire per Daumier, ja que és, com ha de ser l’art, transcendent: fuig de la seva època i és un mirall de la nostra.

Més continguts de

El + vist

El + comentat