De sobte, a la pantalla del mòbil t’apareix un nou grup de WhatsApp. Un sopar, un partit de futbol sala, una excursió, una tarda de cine amb la canalla, una cosinada, una calçotada, una farra nocturna d’aquelles que fa temps que no fas... Et ve de gust: la gent i el pla. Però comença la subhasta de la data perquè la proposada no va bé a tothom. Impossible quadrar les agendes d’una desena (més o menys) de persones. A tothom no li va bé la data proposada i comença el sorteig d’alternatives. L’oferta de dies es converteix, al final, en un esbudellament de l’agenda personal, en què alguns convidats se senten amb l’obligació de justificar per què aquell dia no poden. Altres, perquè no sembli que són poc participatius, més que proposar dies acaben traient a subhasta setmanes senceres de la seva vida perquè els altres disposin a conveniència del seu temps i l’organitzin com els sembli, tot sigui per facilitar les coses. També hi ha els qui no cedeixen. Són els únics a qui no els va bé una data, però el pànic d’una suposada exclusió social crònica i irreversible els fa incapaços de teclejar un “Quedeu vosaltres i a la pròxima ja vindré”. I tancar la cita es converteix en un exercici esgotador que t’obliga a fer enginyeria pura amb el calendari i et deixa psicològicament exhaust. Posar-se d’acord amb el dia pot implicar setanta-dues hores de whatsapps.

I allò que et venia de gust fer cinc dies més tard acaba posposat a sis setmanes vista. I com que les facilitats del WhatsApp fomenten les relacions socials i la situació es repeteix amb diversos grups, t’adones amb angoixa com se’t comencen a omplir caps de setmana de la primavera quan encara som a principis d’hivern. El desig d’una trobada immediata i inesperada es dilueix en un pla a llarg termini que queda anotat a l’agenda. El desig es converteix en compromís. L’espontaneïtat passa a ser una activitat prevista i organitzada. L’ímpetu divertit i intranscendent de la reunió agafa ínfules d’acte social d’una importància crucial. L’esforç per trobar el dia i les setmanes d’espera per dur-la a terme modifiquen l’essència de la trobada. Un aperitiu amb amics agafa la transcendència d’un casament.

I setmanes més tard arriba el dia. O els dies. Perquè aquestes cites programades per mòbil es van acumulant. I l’aproximació immediata de la data implica, també, enfrontar-se a la insostenible lleugeresa de l’ésser humà: les cancel·lacions. Comencen les baixes. Perquè, sovint, la urgència passa davant de la importància. Perquè la il·lusió, tan planificada, pactada, votada, canviada de dia i endarrerida sistemàticament, es dissipa. I el dia a dia, la quotidianitat, les noves il·lusions, devoren les anotacions més velles del calendari.

Renunciar a les trobades per WhatsApp és més fàcil perquè per missatge no t’has d’enfrontar a les mirades de frustració o a la veu de la decepció. I perquè, siguem sincers, la dictadura social de la missatgeria instantània i col·lectiva ens ha abocat a una nova sensació: l’enorme satisfacció de cancel·lar els plans. Cada vegada més angoixats per uns calendaris plens d’avisos, superats per la quotidianitat, experimentem, de sobte, l’immens desig de no fer res.