MÉS DE 3.000 PERSONES HAN MORT aquest any al fons del mar Mediterrani mentre provaven d’arribar a Europa des de l’Àfrica, segons l’Organització Mundial per a les Migracions (OIM). Més de 3.000 morts és també, i per ara, el balanç que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha presentat aquesta setmana de l’epidèmia d’Ebola que afecta l’Àfrica occidental.

Aquestes xifres horribles, probablement molt inferiors a les reals perquè es basen només en els morts registrats, es produeixen en un moment de gran desorientació política mundial, en què els èxits de la globalització dels mercats són inversament proporcionals a la solidesa política dels estats i de les institucions internacionals, i les ideologies humanistes que haurien de sustentar les democràcies s’esmicolen sense convicció, desorientades, atemorides, entregades a la piconadora sense rostre ni ànima de l’interès particular i de les grans corporacions econòmiques.

Així, aquesta sangonera provocada per una epidèmia que el món podria aturar sense gaire esforç -disposem de recursos i coneixements més que suficients-, i aquesta mortalitat insuportable que ens arriba dels refugiats de les guerres i de la pobresa provocades per el desordre global, són no només una conseqüència d’aquest desordre sinó també un senyal, un símptoma, d’una època que navega sense un pilotatge identificable, fora de control; un món on els humans som cada vegada més incapaços d’avançar-nos als problemes que ens amenacen, malgrat l’espectacular i sorprenent progrés tecnològic, que, desgraciadament, està demostrant ser més útil com a instrument al servei de la rapinya que no pas del benestar col·lectiu, com hauria de ser.

Les últimes dades sobre l’Ebola ens indiquen que el creixement de l’epidèmia es multiplica exponencialment per dos més o menys cada mes. El 40% de les noves víctimes i els nous infectats (estimats en més de 6.000) s’han produït durant les tres últimes setmanes. Com m’explicava el president de Metges Sense Fronteres (MSF), José Antonio Bastos, durant els primers mesos de l’epidèmia es va passar de 300 a 1.500 casos. Però en menys d’un mes i mig ja s’ha passat de 1.500 afectats a més de 6.000. Si no es frena les xifres s’aniran multiplicant exponencialment; les prediccions més pessimistes parlen de centenars de milers d’infectats abans de Nadal.

Si l’epidèmia s’hagués agafat a temps probablement ara no se’n parlaria, com ha passat altres vegades amb aquesta i altres malalties oblidades. Si l’Ebola, d’altra banda, arriba als països occidentals, el perill és nul: tenim prou estructures sanitàries i recursos per aïllar-lo amb gran eficàcia i rapidesa. El rebombori del primer cas en territori dels EUA forma part de l’espectacle mediàtic que ens alimenta, pura novel·la. Però a l’Àfrica no. Als països més afectats (Libèria i Sierra Leone) l’Ebola ha trinxat el sistema de salut. Els millors metges i infermeres han mort. No només hi ha problemes per als malalts d’Ebola, també la resta de malalts comencen a morir-se. Gairebé no queden cirurgians disposats a treballar. Segons MSF, ja no es poden practicar, per exemple, cesàries en els parts complicats a Libèria. I els nens es moren. I es moren també els nens amb malària. I tots els malalts que necessiten cirurgia o que no poden ser atesos de la resta de malalties. L’epidèmia avança i no només es destrueix el sistema sanitari, sinó que també s’estanca l’economia. Amenaça la fam. I el pitjor és que ja se sent el rumor de la violència futura. Libèria i Sierra Leone, per exemple, són països que han sortit fa poc de guerres terribles. Tot això, esclar, es podria evitar: però s’ha de fer amb la voluntat i la convicció que és una catàstrofe, una mena de terratrèmol que necessita una gran mobilització (res comparable, val a dir, amb la costosíssima mobilització internacional per la Guerra de l’Iraq). La llavor que la indiferència occidental deixarà un cop més al continent africà, abandonat a la seva sort en la seva desgràcia, no així en la seva rapinya, tindrà uns resultats difícils de preveure, sigui entre els mateixos africans, sigui entre nosaltres mateixos.

S’ha de dir el mateix dels milers de morts al Mediterrani. Els nostres governs acostumen a reduir-ho a un tema de seguretat, de pressió migratòria per motius econòmics: gent que ve a prendre’ns la feina i a desestabilitzar una societat prou castigada per la crisi econòmica. És una manera criminal, feixista, d’introduir la por i fomentar les conductes agressives, en lloc de fomentar el noble sentiment de col·laboració que sol tenir la gent senzilla, l’única manera de construir un espai col·lectiu dedicat al bé comú. Si observem d’on ve tota aquesta massa que s’ofega al Mediterrani, veurem que un percentatge elevadíssim fugen de les guerres. De Síria, l’Iraq, Somàlia, el Sudan... Són, doncs, també responsabilitat del nostre desordre polític sense rumb. Amb la seva mort s’emporten unes quantes engrunes més de la poca humanitat que ens va quedant.