COMPANYS DE VIATGE

El poeta agitador

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Va morir, crec recordar, quan assistia, camuflat, a l’estrena de la pel·lícula Escopiré sobre les vostres tombes, una adaptació de la seva novel·la del mateix nom. Boris Vian havia treballat en el projecte i en l’escriptura del guió però, després d’una baralla amb el productor, va haver d’abandonar l’empresa. Va morir, camuflat entre el públic, el dia de l’estrena, un símbol definitiu de la vida de camuflatge que va portar Vian a lluitar en els més diversos fronts: enginyer, músic de jazz, novel·lista, poeta de cançons d’amor i de cançons insofribles per al poder. Entre aquestes últimes, Le déserteur, una crida a la deserció que va irritar en gran manera l’estat francès i va encantar els joves que no tenien cap voluntat de servir la pàtria en la Guerra d’Algèria.

Cantat per Georges Moustaki o Serge Reggiani, Vian es va convertir en un abanderat dels existencialismes dels cinquanta i les agitacions dels seixanta del segle passat. No obstant això, les intempestivitats i camuflatges de Boris Vian van tenir un ampli espectre. Va irritar la crítica literària quan es va descobrir que, en realitat, era Vian qui, com a Vernon Sullivan, havia escrit impactants relats de gènere negre. Va irritar els acadèmics i maîtres à penser com a insigne membre del Col·legi de Patafísica, una de les més mordaces institucions concebudes per mofar-se del mandarinat cultural.

Més enllà de totes aquestes circumstàncies, que van submergir la seva curta vida en un sofisticat Carnestoltes, Boris Vian va ser un escriptor d’enorme talent, un jugador del llenguatge i un elegant poeta líric. L’escuma dels dies, una de les seves novel·les més criticades i celebrades, mereix un lloc a banda en la literatura contemporània. Filla del dadaisme i el surrealisme, anticipa també, amb humor negre i a ritme de jazz, un món que és ja el nostre món. Els laberints del poder són tan intricats que la rebel·lió de les consciències recorre a una imaginació superdotada i a un lirisme estripat. En Boris Vian l’alegria és tan desconcertant com el futur.

Més continguts de

El + vist

El + comentat