El destí del geni és el precipici. Aquesta, en poques paraules, seria la fórmula que definiria l’artista maleït, una de les figures protagonistes a l’escenari de la modernitat. Ara que la moral burgesa ha impregnat tots els racons, allò “rabiosament antiburgès” sembla haver quedat fora d’escena o, sovint, és un simulacre que dissimula penoses paròdies creatives. Tanmateix, no era així quan Paul Verlaine va escriure la sèrie d’assaigs Els poetes maleïts, dedicada a diversos dels seus amics-enemics poetes, i, en especial, a Arthur Rimbaud i a ell mateix, la parella que simbolitza el maleïdisme als mitjans literaris francesos.

Arthur Rimbaud encara és el poeta maleït par excellence, potser perquè va saber com ningú cremar les etapes de la seva vida: gran poeta als 21 anys, a l’any següent va deixar completament la poesia, va desaparèixer, va ser un fracassat comerciant a Abissínia i va morir en l’oblit. Malgrat tot, potser sigui el seu íntim company -íntim fins i tot en l’odi- Paul Verlaine el que millor representi tota la complexitat i totes les contradiccions de l’artista maleït. Verlaine, inspirat en Baudelaire, va voler aplicar d’una manera antidogmàtica la tasca revolucionària de l’art i va viure dolorosament el joc d’antagonismes que això comportava.

Va ser conservador i rebel, aspirant a l’ordre i encarnació del caos, descregut i convers d’un misticisme fulminant. I va viure la gran paradoxa: com més i més s’enfonsava al precipici més gran es feia la seva figura als ulls dels seus contemporanis. En algunes de les seves grans obres, com Poemes saturnians o Romances sense paraules la poesia deixa de ser poesia per ser pura música. Però el llibre que més recordo és Els poetes maleïts,perquè va arribar a les meves mans en el moment just i perquè cada una de les seves pàgines em va semblar dinamita per a l’esperit.