El poeta i el pastor

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Diuen que Petrarca s’estimava més un text original grec que havia comprat a un comerciant bizantí que no pas tota la seva poesia. Si aquesta preferència fos certa -cosa que no sabrem mai-, atorgaria una humilitat extraordinària al poeta que, almenys durant dos o tres segles, tindria més influència en la cultura europea: a principis del segle XVII Shakespeare continuava sent petrarquià. El que no es pot dubtar és que Petrarca va tenir una passió sense límits per l’antiguitat clàssica i va ser un dels primers exploradors del que després se’n diria humanisme, que, més que una escola filosòfica, va ser una sensibilitat i una actitud caracteritzades per la voluntat de construir una civilització nova sota el patrocini del passat clàssic.

En aquesta perspectiva Petrarca és una mena de Janus bifront, amb un ull clavat en el futur i un altre en el món antic. Gràcies a aquesta doble percepció eludeix la pura enyorança i apunta cap a la humanitat nova que proclamarà el Renaixement. Aquesta bifrontalitat també es posa de manifest en l’ús conjunt del llatí i de la llengua vulgar. La seva construcció literària més excel·lent, el Cançoner, juntament amb la bellesa excepcional de la forma poètica, culminada en el sonet, ens ofereix una completa cosmovisió al voltant de la mitificada Laura, l’eix al voltant del qual gira el món de Petrarca. És evident que l’elecció de la llengua vulgar, en lloc del llatí, va decidir la fortuna posterior del poeta.

Poques obres literàries superen els sonets petrarquians. Durant una època vaig ser-ne un lector assidu. Tanmateix, ara, quan penso en Petrarca, no em venen tant al cap els poemes o les reflexions humanístiques com la carta que va escriure per descriure el seu ascens al Mont Ventoux, a la Provença. I d’aquesta carta tampoc recordo tant l’al·lusió que fa a les Confessions de sant Agustí com l’anècdota amb el pastor que es troba a mig camí i que s’estranya de l’escalada de Petrarca cap al cim. El pastor diu al poeta que dalt del cim no hi ha res. El poeta, en canvi, espera, gairebé, trobar-s’hi a si mateix. I hi ha dies que té raó el poeta i d’altres el pastor.