Eren temps de grans esperances, ningú s’ho volia perdre. Va ser com un curt festeig, adolescent i lliure, amb el món somiat. Tota una ciutat al carrer, alleujada després de la mort del general Franco, que vivia un esclat d’emocions retrobades. Barcelona era una festa, o almenys ens ho semblava. Ignoro com va arribar a les meves mans un llibret de poemes que duia per títol Algunos poetas en Barcelona, de l’editorial La Cloaca. Ara mateix l’estic fullejant: a la primera pàgina encara hi figura el preu (225 pessetes), i la data de quan el vaig comprar (juny del 1979). Llavors, aquestes petites edicions s’havien de caçar. Si tenies sort i contactes, les podies trobar en bars de nit o en botigues de moda, com si fossin objectes de contraban. Va haver-hi un moment que els versos d’aquella mena eren troballes reservades a iniciats. Aquest volum en concret és una antologia informal dedicada a setze poetes que residien a Barcelona, a finals dels anys setanta. Un llibre estrany, la instantània d’un instant en la vida d’un grapat de joves com Jaume Cuadreny, Imma Marcos i Xavier Sabater que, al mateix temps, n’era l’editor.

La Rambla era un brogit d’activitat, un espectacle sense aturador, una nit d’estiu que no volia acabar mai. Els vells personatges del passeig, com el Sheriff i la Maria de la Rambla, convivien amb els titellaires, els mims, els poetes i els filòsofs de l’absurd, que ocupaven una calçada central sense turistes. Allà vaig conèixer el poeta argentí Eduardo Mazo, un bohemi que va ser-hi més de vint anys amb uns panells de fusta i cartró, sobre els quals escrivia versos com a reclam per vendre els seus llibrets autoeditats. Ell organitzava vetllades al passeig, festivals mig improvisats oberts a tothom. Vivia al carrer Tallers, uns números més enllà d’on vivia en Roberto Bolaño. Aquest era molt amic d’en Bruno Montané, un altre poeta xilè amb qui formava part del moviment infrarealista. I d’Antoni García Porta, amb qui va escriure Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Tots tres, Bolaño, Montané i Porta, surten a l’antologia que la casualitat ha fet aparèixer d’una lleixa, juntament amb el seu admirat Carlos Edmundo de Ory, el creador del postisme, que en signava el pròleg.

Una dècada més tard, mentre formàvem el duet Poliphonética Dinámica, en Xavier Sabater me’n parlava sovint d’aquells anys. Bolaño vivia al portal del costat del bar Cèntric, on actualment es pot veure una placa que ho recorda. Aquell local era un dels seus preferits, com la Granja Parisien del mateix carrer Tallers, el bar Elisabets, l’antiga Bodega Fortuny (ara el Caravelle) i el bar Estudiantil de la plaça Universitat. Com tants autors joves, Bolaño i els seus amics freqüentaven llibreries de segona mà com la Canuda, i anaven sovint al cinema. Just al damunt del Capsa hi havia la redacció de l’editorial La Cloaca, on mantenien una animada tertúlia literària. Per amistat, Bolaño va escriure el pròleg d’ Oscuros silencios de bronce, un poemari d’en Sabater que el xilè emparentava amb Allen Ginsberg, John Giorno i Frank Lima. Les passejades, Rambla amunt i Rambla avall, amb parades als bars del Raval per jugar una partida de pinball, completaven la geografia quotidiana d’aquella generació.

A Bolaño me’l va presentar en Sabater anys més tard, en un bar de Gràcia anomenat Marcapasos. Llavors ja vivia a Blanes, però encara volia ser un poeta avantguardista. Li vam explicar tot allò de la polipoesia i no va acabar-li de fer el pes. El recordo com un tipus tímid que fumava molt, atrinxerat darrere unes ulleres. Un de tants poetes que corrien per Barcelona en aquells temps.