Abans de ser diputat, escriptor o periodista, Antonio Baños va ser músic. Tot va començar quan els seus pares li van regalar una bateria de joguina que el futur diputat va estar apallissant durant mesos. L’interès d’un joveníssim Antonio provoca que el seu pare li compri un piano elèctric, bàsic, de fusta. “Als meus pares tota la part que al nen li agradés la música els semblava molt bé, però es van oblidar de buscar-li al nen un mestre. Va ser un raonament en la línia de «si el nen vol pescar tu dóna-li una canya, que els peixos ja arribaran»”. En aquella època no estaven tan esteses les extraescolars i no hi havia tutorials de YouTube, així que va aprendre a tocar d’oïda i explica que el seu gran somni era tenir en un futur un casset de doble platina per fer cançons. “Gravar primer la melodia de piano i després, mentre sonava de fons, enregistrar també la veu... una revolució”, somriu.

La cara més política: "Això de fer el ridícul ho considero una bona arma política"“Durant el BUP la meva dieta musical era Radio 3 a totes hores: des del pop de Juan de Pablos fins al new age de Ramon Trecet, programes de música brasilera, el minimalisme repetitiu de Michael Nyman o Philip Glass i molt pop-rock espanyol i post-punk britànic als programes de la nit”. En aquells anys, als primers vuitanta, l’Antonio gravava en cintes els seus temes preferits quan sonaven a la ràdio, un dels quals era New England de Willy Bracke (en realitat era Billy Bragg). Encara conserva aquella cinta amb la transcripció fonètica del nom de qui seria un dels seus grans referents musicals i de lluita. I l’hi va ensenyar al mateix bard d’Essex el dia que Los Carradine, la banda de Baños des del 1989, va tocar amb el seu ídol al Primavera Sound del 2007. Però no avancem esdeveniments. Als 17 anys l’Antonio compra la seva primera guitarra elèctrica per la mòdica suma de deu mil pessetes, encoratjat per un reportatge a la tele pública sobre la gènesi del mític Tubular Bells de Mike Oldfield.

NO VEIA L’ENDOLL DE LA GUITARRA

“Quan vaig arribar a casa estava convençut que m’havien enredat perquè no veia per enlloc l’endoll de la guitarra”. Riem una estona pensant en un ja bigotudet Antonio buscant l’endoll del seu nou instrument. “Pensava que era com un assecador, o com el piano, que només endollant-lo ja havia de sonar...” De seguida va tenir el primer ampli, i aviat va aprendre a tocar els acords bàsics del rock’n’roll. No en sabia el nom, però sí com sonava cadascun quan posava els ditets així o aixà.

Fem un salt endavant en el temps, però no gaire lluny, als daurats anys universitaris, a les primeres experiències de Baños amb dues bandes: Marta y Las Grifos i Los Mentirosos. “Jo pensava que no sabia tocar gens, però vaig descobrir que gairebé tots sabíem els mateixos quatre o cinc acords”.

Marta y Las Grifos va tenir una vida curta (“Vam assajar cinc vegades i vam tocar en tres concerts, un bon balanç com a banda”) i amb Los Mentirosos va començar com l’amic fan que feia vídeos dels seus concerts (l’Antonio volia ser càmera de televisió) i al cap d’un temps estava tocant amb ells. En aquesta banda hi tocaven els seus amics Nacho Gil, Rafa Tapounet i Xavi Martín, entre d’altres, però hi va durar molt poc perquè tots quatre van marxar junts per muntar un nou projecte, que, després de complexes deliberacions assembleàries, es va acabar dient Los Carradine: “Tot i que vam valorar seriosament Porteros Delanteros i Los Bigotillos, i encara estic convençut que hauríem triomfat més amb aquell últim nom”, riu.

També van ser Los Lost Paraguayos. La dedicació dels quatre Carradine a la música va anar fluctuant en intensitat entre el 1989 i el 2008 al ritme de les vides dels seus components (criar fills, treballar, la maduresa, aquestes coses). Fins i tot durant un temps van ser tres i es van dir Motocross, però sempre ha estat molt present a la vida de l’Antonio. Los Carradine van publicar tres maquetes i dos discos, Sospechoso tren de vida (Sones, 2007) i Academia Rocanrol (Blisstopic-Bobo integral, 2015), un llibre-disc il·lustrat per nens, i tenen un cançoner boníssim, en català i castellà, amb temes imprescindibles com Billy Bragg, La clase obrera, La vida de Brian, Siempre hay sitio o Vietnam sentimental. Amb les cançons que encara no han vist la llum es podrien omplir diverses prestatgeries de la Biblioteca Nacional.

La ideologia política sempre ha estat present a la música de l’Antonio, però de jove era més antiprogre (“Una guitarra espanyola era el mal, en aquella època”, afirma). L’influeixen The Clash, The Jam, Billy Bragg... “I tota aquella ràbia anti-Thatcher de què ens vam amarar durant els vuitanta gràcies a la tele, amb la Guerra de les Malvines o les vagues dels miners. Això marca bastant”, però també les històries que li explica el seu avi matern.

Tot i ser periodista, ell és més músic de melodies que no pas de lletres. “De melodies en tinc milers, de lletres, no tantes. Només quan crec molt que una música pot funcionar li poso lletra”. Fora de Los Carradine, i mentre escrivia els seus dos llibres d’economia ( La economía no existe i Posteconomía ), Baños inventa Boncompain, el seu projecte personal, per al qual crea el personatge d’un cantautor ridícul. “Volia intentar fer riure i pensar amb una figura musical que no té gaire gràcia per a un públic indie que es pren massa seriosament. Em semblava molt punk un tío de 40 anys sortint amb un ninot disfressat de Johnny Rotten, fent un xou de ventríloc, davant d’un públic hipster ”, com es va poder veure a l’Heliogàbal o al Centre d’Art Santa Mònica el 2009.

El cançoner de Boncompain s’ha anat polint amb el temps i s’ha fet més explícitament polític. Ha dedicat cançons als desnonaments, a Felip Puig o a Ester Quintana. Un cap de setmana poc després de les eleccions del 27 de setembre va enregistrar cinc temes amb el reputadíssim productor ganxó Santi García i la veterana banda de Vilanova i la Geltrú Biscuit. Està pendent d’enllestir-los. Una cosa que poca gent sap és que Antonio Baños el primer que veu al matí quan obre els ulls a casa seva és el seu petit estudi domèstic amb tot d’instruments (low cost alguns, “cedits” per amics d’altres): sintetitzador, bateria elèctrica (“Comprada en una botiga de segona mà tirada de preu”) i un ordinador amb Cubase (“Poc o molt el domino gràcies a les classes del mestre Marcel Sabater”).

LA CONTRATROIKA, VIGÍLIA DEL 27-S

Antonio Baños va fer un únic concert de petit format amb David Caño i David Fernàndez de la CUP sota el nom de Contratroika la nit prèvia al 27 de setembre a la sala Be Cool de Barcelona. Caño i Fernàndez toquen material de Montllor com a Ovidi3 al costat de Borja Penalba. A la CUP senten predilecció pel poeta, actor i músic alcoià, però també s’emmirallen en la gran època del rock radical basc. “Per descomptat, es tracta d’un ideal de «podia haver sigut però ens ho van arrabassar»”. Una revolució segrestada. Euskadi va ser l’últim bastió de la resistència rock: era potent, era contundent. D’altra banda, Junts pel Sí va fer una cançó per a la seva campanya, Junts anirem més lluny, inspirada en el bonrotllisme del rock català dels noranta, una escena molt domesticada i teledirigida, segons Baños.

Si alguna vegada Antonio Baños ha utilitzat la música per esperonar consciències, és sens dubte durant el festival Primera Persona de l’any 2013, en què, convidat a parlar i cantar sobre el seu llibre La rebel·lió catalana, es va disfressar de guerriller Black Panther. Va fer versions dels Beastie Boys, dels Public Enemy i fins i tot del Harlem Shacke i, alçant el puny, va cridar “La independència és el nou rock’n’roll!” davant d’un públic que de ben segur que encara no lluïa una estelada al balcó. Els va fer cantar i els va fer ballar.

Li agrada citar Emma Goldman quan va dir “Si no puc ballar la teva revolució no m’interessa”. Si es proclama la República Catalana potser hauríem de renovar els cànons i començar a tenir una cultura pròpia d’aquesta revolució, que no sigui hereva d’altres revolucions; una de completament nova, popular i moderna. “Aquest tema em preocupa molt; si hi ha una República, aquesta ha de ser una revolució en tots els aspectes, inclòs el cultural i musical. Penso que amb la formació de la nova República, amb la inèrcia, sorgirà una nova cultura amb uns paràmetres diferents. I no dic que hagi de ser només una nova cultura política, sinó general, la d’un nou país”.

Baños no té un reproductor de música pròpiament dit, sinó un rònec Nokia C1-02 amb una targeta SD plena a vessar de tota la música que li agrada, incloses les seves preferides d’Eurovisió. “Sóc eurofan. Estic contra la Comunitat Econòmica Europea però a favor d’Eurovisió. Crec fermament que la veritable Europa és a Eurovisió i no a Brusel·les. Sobretot ara que cada vegada és més irònic i alguns països hi envien els seus representants més friquis. No Espanya, que es pren molt seriosament i hi envia el millor tema possible (encara que sigui horrorós), amb el millor intèrpret que tingui”. Recordem, però, Chikilicuatre: “Va ser un invent d’una productora televisiva catalana, com Josmar. De debò, un dia m’agradaria fer un llibre sobre Eurovisió”.

Baños, que sempre que pot escolta el seu particular “ipot”, m’explica que un dia van sonar seguides tres cançons sobre la fi del món i va ser un molt mal dia. Ara ja no se la juga. Intenta que el tema sigui com més positiu millor i va pitjant el botó de següent fins que troba la cançó perfecta. Corre la brama que un dia va entrar al Parlament cantussejant i fins i tot ballant (mentre els mossos es quadraven) al ritme de La revolución sexual, de La Casa Azul. El Parlament ja és passat, però divendres, a La2 de l’Apolo, Los Carradine es reincorporen a la història.