KNOCKOUT

La posta de sol

De posta de sol, si vols, n’hi ha una cada dia

Un centenar de persones es congreguen al costat d’un far amb l’esperança de veure una posta de sol magnífica. La gent va arribant de mica en mica quan l’astre encara és groc i està força amunt. Segons les previsions del telèfon mòbil que tothom consulta, encara falta una hora i mitja ben bona. El gran moment s’espera per a les nou en punt del capvespre. Uns procuren agafar llocs privilegiats a primera línia de mar, sobre les roques que fan límit amb el mar. D’altres es reserven una perspectiva més distant, on la gent que tenen al davant semblen miniatures ennegrides pel contrallum. Les siluetes es dibuixen perfectes i veus que hi ha jovent que fa posturetes per penjar les fotografies a l’Instagram. És fàcil escoltar les converses dels altres, que es distreuen parlant de tot i de res.

Al cap d’una estona, el tema de conversa s’unifica. Tothom pateix per un núvol que entorpirà el trajecte del sol en el seu camí a l’horitzó. És un núvol llarg i estret de color gris fosc i la preocupació principal és que tapi l’astre vermellós just en el moment que es fica dins el mar. Per a alguns, això suposa un suspens que estimula l’arribada del moment. Per a d’altres, és motiu de desànim. L’aparició del núvol sembla accelerar la velocitat del sol. Va més de pressa del que ens ha semblat fins ara. Quan la moneda brillant i vermella es comença a amagar darrere del núvol, aquest agafa un color vermellós i lila. El cel ja és rosa i el reflex sobre l’aigua, d’un color coure preciós. El mar, en calma, sembla de metall. Alguns dels espectadors que porten més d’una hora esperant desisteixen per culpa del núvol i marxen. Millor. Els optimistes persistim tot i alguns moments d’incertesa. La gent fa broma. Esperen que la seva fidelitat sigui recompensada. I sí. Per fi, el sol deixa veure la seva base per sota del núvol. Sospirs col·lectius d’alleujament. I de cop, l’astre sembla que torni a agafar velocitat. Abandona completament l’amagatall i torna a aparèixer més vermell que mai just sobre l’horitzó. Com si sabés que tothom l’estava esperant per al seu gran moment, es deixa veure sencer, d’un ataronjat rosa molt intens. El cel li copia el color i l’aigua del mar s’hi adapta, gronxant el reflex llarg i estret que arriba fins a les roques. I arriben els instants decisius. El sol comença a amagar-se en l’horitzó. Algú s’enfot dels que han marxat. S’ho han perdut. Per fi, el silenci. Tothom contempla embadalit l’espectacle fascinant. El sol vermell penetrant dins l’aigua. La pau la trenca una senyora que assegura, als amics que l’acompanyen, que quan va ser al Vietnam fa molts anys va veure una posta de sol exactament igual. Ella no s’ho creu i ho repeteix. “És que era exactament igual. Però exactament igual que aquesta!” Ningú no li contesta. No la volen decebre explicant-li que, encara que sembli un moment únic, aquell és el mateix sol que va veure fa anys a l’altra punta de món. No es pot perdre el temps. La bola roent es va amagant molt de pressa a l’horitzó. Ara en queda la meitat. Després un terç. Només el barret. Una línia fina. Un puntet minúscul de llum. I res. La gent, com si s’hagués posat d’acord, aplaudeix feliç pel que acaba de veure. Rialles i felicitat. Tot són lloances per un espectacle pel qual, a sobre, no s’ha hagut de pagar entrada. La gent ara marxa corrents per trobar taula en algun restaurant i comenta entusiasmada el que ha vist. Hi ha l’alegria i l’orgull de qui aconsegueix veure una cosa inaudita. Sense pensar que, en realitat, de posta de sol, si vols, n’hi ha una cada dia. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat