CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Yasmina Reza: "De promoció dic frases que es transformen en titulars de diaris i que són tot el contrari de mi"

L'escriptora i actriu francesa és autora d'èxits teatrals com Art, Un déu salvatge, i llibres com L'alba, el capvespre o la nit. Ara ha presentat a Barcelona Feliços els feliços

Si admires Yasmina Reza, t'agrada fer entrevistes i assumeixes l'alt risc d'entrevistar algú a qui admires (amb altes possibilitats de decepció), és una sort no ser francès. L’escriptora no dóna entrevistes a França, les evita tant com pot. Fora del seu país en concedeix algunes amb comptagotes, a petició dels seus editors, per ajudar a la promoció. Així va ser com vaig conèixer Reza, fa dos anys, quan va venir a unes Converses a la Pedrera. Aquell dia l’entrevista va començar tensa, ai, ai, ai, i va acabar bé. Molt bé. Tant, que al final li vaig admetre que la fama de persona esquerpa era injustificada. “D’acord, però no ho facis córrer, no ho espatllis, no diguis que he sigut agradable perquè engegaràs a rodar la meva fama”. Reza ha tornat a Barcelona, a promocionar un llibre deliciós, divertit, de vegades cruel, Feliços els feliços (Anagrama), i feliçment aconsegueixo una segona cita. Seran trenta minuts d’entrevista a la terrassa de l’Hotel Condes de Barcelona. Quan m’hi acosto tinc un mal pressentiment i penso que potser no calia haver temptat la sort per segon cop. Quan hi arribo la veig mirant-se els retalls de diari de la roda de premsa del dia anterior, amb cara de desaprovació, i llavors ja em temo el pitjor. Ens presenten i ella em diu. “¿Tu no ets el que em va entrevistar a la Pedrera l’altra vegada?” La frase, sigui real o idea d’algú, fa que em passin els nervis de cop i l’escena comenci just allà on es va acabar fa mesos: just quan li suggeria que visqués l’entrevista com un gènere gairebé teatral, en què tothom fa el seu paper, i que es relaxés. I en què podem parlar de tot, també, o sobretot de la seva fòbia a les entrevistes.

Conec la teva preocupació quan estàs de promoció. Per què estàs tan aterrida?

Doncs perquè la promoció afebleix el llibre. Els editors pensen que enforteix el llibre, però jo penso el contrari, tot el que es diu és més feble per a mi i per al llibre. En el llibre tot és contradictori, no hi ha cap veritat, no hi ha cap posició ferma. Quan estic de promoció, em trobo que dic frases que semblen posicions fermes, que després es transformen en titulars de diaris i són tot el contrari de mi. Jo normalment no afirmo mai res. De vegades ens veiem obligats a dir coses que després, isolades, no tenen sentit.

No t’agrada semblar una sociòloga.

Ni una psicòloga.

El periodisme té les seves regles, i també les seves contradiccions.

Sí, exactament. La premsa fa la seva feina i jo, malauradament, també faig la meva.

Noto que tens la necessitat de dir a cada frase “Jo crec que...”

Sí, exacte. No suporto els titulars amb grans afirmacions. Una vegada a França van titular un text sobre el meu llibre amb una frase meva entre cometes: “Detesto les parelles”. Això és ridícul, jo mai ho he dit, és una frase que apareix al llibre, no és meva sinó d’un personatge. I, esclar, després m’ho trobo com a titular, com si jo ho hagués dit. No m’agrada gens. Per exemple, avui als diaris llegeixo com a titular del que vaig dir ahir: “Una parella necessita que hi hagi adulteri”. Jo no dic mai una frase així. La puc dir rient i fent broma, dient: “De vegades, potser, em sembla, que l’adulteri no és dolent per a les parelles”. Però sempre hi ha el “crec, em sembla, potser...”

Et prometo que tots els “crec que” que diguis apareixeran a l’entrevista. I mira que de vegades els trec quan les edito, ho fan molt feixuc.

Moltes gràcies. I a veure si pots posar al títol que no m’agraden els títols que feu.

Demanes molt. Ho intentaré. Tot perquè estiguis més tranquil·la.

És que teniu massa tendència a pensar que els escriptors són savis. L’escriptor no és cap savi, no sap res. Sempre se’l posa en una posició de persona sàvia, que veu la vida, que diu frases, que ha reflexionat. Doncs no, l’escriptor no ha reflexionat més, sinó que es diverteix amb les coses i sap escriure, això és tot.

Tens molt sentit de l’humor. I l’humor et salva.

Crec que sí. Crec que l’humor té una dimensió meravellosa, de primer pla. Em costa quedar amb gent que no tingui sentit de l’humor, m’avorreixo ràpidament.

Llavors, també hauries de trobar la manera de riure’t de la premsa i dels titulars que fem.

Sí, sí, i tant. L’acabo trobant. Però no el mateix dia que em passa.

M’ho ha semblat. Fa dos anys vaig titular l’entrevista “Escriure no serveix per a res”. Però som a la societat en què tothom vol influir.

Sí, jo ho detesto, això. No tinc cap opinió.

No t’agrada exercir d’intel·lectual. I a França són molt importants els intel·lectuals.

Sí, a França l’escriptor té aquesta posició. Jo no vull que m’hi considerin, no m’agrada gens ni mica.

T’és difícil evitar-ho?

Ara no, la gent ja sap com sóc. Ja no em demanen d’anar a la tele. Ni res.

El teu editor francès deu patir, pobre.

No, està content! A ell ja li ha anat bé sense televisió i a més em coneix, ja sap que sóc així.

El títol, Feliços els feliços, inclou la paraula més comercial a França. Es publiquen molts llibres sobre la felicitat.

No ho sé, no llegeixo aquest tipus de llibres d’autoajuda. Vaig escollir aquest títol perquè hi ha un moment al llibre en què un personatge diu: “Ser feliç és una disposició”, i això em va fer recordar el poema de Borges (“ Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices ”). Penso que queda bé com a títol però no és un llibre sobre la felicitat, ni sobre la desgràcia tampoc.

És sobre la parella.

És la primera vegada que escric amb la parella com a tema principal. La parella sempre hi era, a les altres obres, però el tema principal era un altre. Aquesta vegada no hi ha cap altre punt de vista.

Per què?

Perquè és molt interessant i apassionant.

T’agrada exprimir les contradiccions i la hipocresia. I en les parelles aquesta matèria primera hi abunda.

És un àmbit inesgotable. Però per a mi el tema principal és la solitud. El que és interessant és que, per a mi, la formació de parelles és una estratègia davant la solitud, davant la mort. És una de les estratègies que els humans van inventar per evitar estar sols davant la gran qüestió del nostre destí, de la vida. I és aquesta estratègia la que observo com funciona.

On trobes la inspiració?

En la meva vida, els amics, els meus pares...

Ets perillosa per als teus amics?

De fet, tots els escriptors som una mica perillosos per al nostre entorn.

Què penses del matrimoni?

M’és completament igual. La gent fa el que vol.

Pascal Bruckner em va dir: “L’amor ha matat el matrimoni”.

Sí, crec que potser té raó. En tot cas, el matrimoni ja no dura si està basat en l’amor. A mi l’amor m’és igual, és una cosa que no existeix per a mi. Tampoc he estat mai casada i m’és igual. I jo mai he barrejat amor i matrimoni. Per a mi, el matrimoni no té cap substància.

I has trobat alguna alternativa?

Doncs estar amb algú, que t’agradi algú, tenir fills amb algú però sense estar casats.

Els teus fills ja no viuen amb tu?

No, ja són grans. Van ser educats de manera normal, amb un pare i una mare. Del tot normal.

Creus en l’amor entre pares i fills?

Sí, és la mateixa paraula però no vol dir el mateix de cap manera. Per això la paraula amor és tan difícil; és una paraula que té tantíssims significats diferents... No és el mateix entre un home i una dona, entre una mare i un fill o una filla, un pare amb els seus fills. És la mateixa paraula però no diu el mateix. És molt difícil d’utilitzar.

Potser és una obsessió d’avui en dia, no? Ser feliç i estimar.

Sí. És veritat. Són dues obsessions que tracten temes tan íntims que no es poden posar en el punt de mira d’aquesta manera, com a globalitats, com a drets o deures, és impossible. D’altra banda, ens agradaria parlar de tots aquests llibres sobre la felicitat com si fos l’objectiu que hem d’assolir. Crec que l’amor com a objectiu a assolir és estrany, és quasi com una dictadura.

T’agrada portar els personatges al límit, a perdre els nervis.

Sí, són moments que m’agraden molt, quan la bona educació esclata en benefici de la impulsivitat. Els personatges sempre són molt impulsius, cedeixen al seu temperament. Una vegada vaig dir que “la moral de la gent s’atura en el moment que comencen els nervis”.

La societat està cada vegada més nerviosa, o sigui que tot et va a favor, literàriament.

Sí, però jo no solc anar a buscar temes a partir de la societat. No aconsegueixo parlar globalment de la societat. Em costa, no puc entendre la societat globalment. De fet, n’entenc molt poques, de coses.

Ets només una escriptora.

Sí, però també hi ha escriptors que parlen de la societat. Jo parlo de la societat, però amb un microscopi, diguem-ne, no pas globalment. Parlo de la societat en el seu detall, en la vida dels homes.

Quan ets més feliç és escrivint?

Per descomptat.

Ets disciplinada?

Quan estic en el procés d’alguna cosa que ja he començat, escric cada dia, però no em dic “a tal hora escric i a tal altra no”. No sóc gaire disciplinada.

Novel·la o teatre?

Em sento igual de còmoda.

Tinc la impressió que t’agrada controlar-ho tot, i una novel·la es pot controlar millor que una obra de teatre, no?

No tinc la necessitat de controlar-ho tot.

És una impressió meva?

Sí. I pensa que en el teatre no es controla res. Les obres es fan arreu del món i jo no en controlo res.

Per això deia que amb les novel·les és més fàcil controlar-ho.

A les novel·les no controlo les traduccions. Per exemple, la traducció al català no l’entenc, no sé si està bé.

Ara tocarà una altra novel·la o teatre?

Tinc algunes idees que em ronden pel cap però encara és massa d’hora per parlar-ne.

Com vius l’èxit?

N’estic contenta, molt contenta.

Estàs pendent de com et va?

Em diuen que va bé i ja està. No ho segueixo gaire de prop. Viatjo, faig altres coses, tinc força obres de teatre que es van muntant aquí i allà. No estic obsessionada pel que passa quan surt un llibre. Però com que es triga bastant a escriure un llibre, quan de cop llegeixes crítiques i veus que la gent l’ha llegit, és una gran satisfacció, és normal.

A banda de França, on tens més èxit?

Sobretot a Alemanya i els països anglosaxons, amb el teatre. Però diria que el país que considero més semblant a França és Alemanya.

Ets l’única europea que ha estrenat a Broadway.

De fet, sóc l’única europea que ha rebut dues vegades el Tony Award, que és el premi més prestigiós dins d’aquest àmbit. Amb Art i Un déu salvatge.

I com a novel·lista vens als Estats Units?

Amb la novel·la se’m coneix menys. No són el mateix públic. Aquí tampoc. No crec que siguin les mateixes persones les que van al teatre a veure Art que les que compren el llibre. He de conquerir un públic més literari. Ara m’he de donar a conèixer com a algú que també escriu novel·les. Són públics diferents: no són ni els mateixos periodistes, ni les mateixes persones. El teatre és molt popular, tothom hi va, però de gent que llegeix n’hi ha menys.

Per anar al teatre s’ha de pagar. En canvi amb els llibres hi ha maneres d’aconseguir-los sense pagar. ¿Et preocupa el futur dels llibres?

No aconsegueixo preocupar-me per això. Sincerament, em preocupa més la quantitat de turistes que veig per Barcelona que el futur dels llibres.

Com?

No em preocupa el futur del teatre, m’és totalment igual! No és cap preocupació per a mi, mentre que veure ciutats que perden la seva identitat a causa de tant de turisme és més preocupant. I no només a Barcelona, sinó que això passa a tot arreu: París, Venècia, etc. Em preocupa perquè està passant ara; que el llibre en paper desaparegui, bé. De fet, jo no crec que la desaparició del llibre sigui un tema important, crec que hi ha massa llibres, massa obres de teatre. I crec que les coses bones no desapareixeran.

T’agraden les sèries de televisió?

Moltíssim, m’encanten!

En tens alguna de preferida?

Sí, per a mi n’hi ha una que és una obra d’art: The wire. Crec que és una sèrie excepcional. És una de les coses més interessants que he vist des de fa molt temps, cinema i literatura inclosos.

T’agradaria treballar per a la televisió?

No. A priori no és la meva feina. Per inventar una sèrie es necessita molta imaginació, i no és el meu cas. A més, per escriure el guió d’una sèrie es necessiten moltes persones, són equips de gent.

A part de televisió, ¿ja saps què més no faràs mai?

No. Faig posades en escena de tant en tant, he treballat per al cinema alguna vegada. Sé el que no tinc ganes de fer, tinc les idees clares de què m’agrada i què no, però no són idees definitives. No tinc dogmes. Tot és possible, no hi ha cap definició del que vull fer, les coses vénen com vénen.

Podries fer una novel·la sobre el turisme, ja que et preocupa.

Això és un tema genial! Però és molt difícil.

¿La crisi i les desigualtats són coses que et preocupen?

Esclar que sí, això no m’és igual! Però mai a la vida diré res sobre aquests temes. Mai diré res públicament sobre tot això.

Per què?

Perquè no en tinc cap legitimitat. Hi ha gent que parla sobre aquests temes molt millor que jo. Per què la meva opinió sobre la crisi tindria cap interès? No en té! De veritat... Si vull expressar alguna cosa sobre això ja ho escriuré en algun llibre o obra de teatre.

Acabem. I respectaré el pacte, sempre diràs “Jo crec que...” Però quan llegeixis titulars dels altres, pensa que potser també deien “Jo crec que...” i els hi hem tret.

Això és el que em desespera! Que jo a vegades jutjo altres col·legues pensant: “Que cretí, com pot fer afirmacions tan rotundes, ell què se sap!” I potser també és un titular que s’ha tret de context.

Tanco l’aplicació Notes de Veu de l’iPhone que enregistrava la conversa, i noto que a l’instant, en un clic, l’entrevistada es relaxa. Ara sí, de cop parla molt més i amb més contundència. M’explica una anècdota. La seva mare, que va morir fa poc, llegia tot el que es deia sobre ella. Coneixia els crítics de teatre i en parlava pel nom de pila. “De vegades jo no volia llegir una crítica, ja sabia que em deixava malament, i ella em trucava: «Has vist el que diu X? Mira que dir això de tu....» I me la llegia sencera! I jo, mare, no vull saber-ho”. El que més contradictori trobava és que la seva mare li tenia mania a un crític que havia sigut cruel amb la filla, i, malgrat això, un altre dia li trucava i li deia: “Volia anar a veure aquesta obra, però no hi aniré perquè X la deixa malament”. I es desespera: “Ho entens? La meva mare acabava creient-se el crític tot i no suportar-lo i saber que el que deia sobre mi era fals”. M’adono que Reza ja comença a recordar-me algun dels seus personatges, amb les seves dèries. I és definitivament simpàtica, empàtica, em fa preguntes ella a mi... I parlem sobre l’humor redemptor, i la plaga dels pares perfectes, i admet que no li agrada el final de la pel·lícula Un déu salvatge perquè Polanski vol moralitzar sobre la bondat dels nens, i ella pensa que ells també poden ser cruels, com els pares.... Surto pensant que, si d’aquí dos anys n’hi ha una tercera oportunitat, tornaré a córrer el risc de quedar-hi. Bé, “crec que” hi tornaré. Fa tanta estona que respecto els matisos a les seves frases que crec que està bé que les entrevistes, de vegades, expressin molts més dubtes que certeses.

El perfil

Yasmina Reza va néixer el 1959 a París, en una família d'origen jueu en què el pare tenia ascendència russa i iraniana i la mare hongaresa.

És l'autora d'èxits teatrals com Art, Un déu salvatge –que Polanski va convertir en pel·lícula– i Una comèdia espanyola, i com a novel·lista també és coneguda per llibres com L'alba, el capvespre o la nit –en què es va convertir en l'ombra de l'expresident francès Nicolas Sarkozy–, En el trineu de Shopenhauer i Una desolació.

Ara ha presentat a Barcelona Feliços els feliços, que Anagrama, la seva editorial espanyola, publica en català i en castellà, i en què centra la seva atenció en les parelles.