En una de les anotacions del 'Tractat de la pintura' Leonardo Da Vinci té una intuïció extraordinària sobre el que, en la cosmologia moderna, hem anomenat Big Bang. Ens parla d’un punt que conté totes les formes. De fet, Leonardo, que té una idea força panteista del que pot ser la divinitat, identifica Déu com aquest punt d’origen. L’extensió natural d’aquesta visió és que Déu és un artista que crea a partir d’una minúscula matèria primera que tot ho concentra. El Déu leonardià és un pintor, el pintor per antonomàsia: Deus pictor.

Per això el pintor ha d’actuar com a alter Deus, com si fos un déu capaç de crear totes les formes des del punt imaginari que és a la seva ment. En conseqüència el gran pintor és aquell que veu la seva obra amb tota la seva potència abans de realitzar-la materialment. L’univers pictòric està contingut en un punt, de la mateixa manera que, segons la teoria del Big Bang, ho estava, abans d’esclatar, l’univers físic.

Leonardo no va ser l’únic artista renaixentista obsessionat a trobar les formes pures que tot ho contenen. Piero della Francesca creia que, finalment, la complexitat del món es podia concentrar en cinc o sis figures geomètriques. Al començament del segle XX els cubistes van voler portar a la pràctica aquest principi, com demostren les obres de Picasso, Braque o Juan Gris. Però va ser el pintor rus Kazimir Màlevitx, precisament en la mateixa època en què ja s’insinuava la teoria del Big Bang, el que va traduir més radicalment la visió de Leonardo amb el seu revolucionari Punt negre sobre blanc. Potser per això es va autoretratar com a pintor renaixentista. La pintura era el millor contrapunt de l’astronomia.