Diumenge 28/02/2016

Un poble de pedra picada

Una ermita en perill, una vall al rescat, una història que es perpetua. Les xarxes bullen per salvar a Àger un dels símbols del Montsec

Francesc Canosa
10 min
Arnau Torrent i Pere Capdevila al davant de l'ermita de Pedra d'Àger

ÀgerLES BARRES DE PA, ELS PANETS, LES COQUES, ELS CROISSANTS... VAN DESAPAREIXENT. El taulell d’El Forn és petit. Éssers de cap de setmana miren les safates mig buides. Com si no s’ho acabessin de creure. Com si llegissin un rètol no escrit que diu: cal venir aviat o encomanar. Gir de tres-cents seixanta graus. Travessen la porta amb les mans buides. Des d’una taula de tallats mig plens algun ull furtiu vigila les entrades dels forasters. Dringar de culleretes. Xirigar de cadira arrossegada. La xerrera es va coent. Una veu enrogallada s’eleva a l’aire: “¿Vols dir que els arreplegarem els set mil euros?” Pere Capdevila està dret. Se’l mira i diu: “Sí, home sí, sempre ho hem fet”. És cert: a Àger (Noguera) sempre ho han fet. Però al revés del refrany: dels pans n’han fet pedres.

En un testament del 15 d’abril de 1272 un tal Aviñonet dóna 12 diners. El 18 d’agost de 1277 Berenguera assigna 12 diners. El 6 de març de 1345 Berenguer de Montlleó en deixa 6. El 5 d’agost de 1348 Mateu Dolzina cedeix dues lliures... Es podrien fer llistes fins ara. Diners de testaments. Diners en vida. Diners que surten de la gent. Diners per a les ermites de la vall d’Àger. Però la major part de la recaptació, amb menció expressa, és per a la Mare de Déu de Pedra. Diners necessaris. Pans fets pedra. Petits miracles terrenals. SOS. Ajuda. Ara l’ermita es torna a queixar. Tothom ho sent. És impossible no veure-ho. Des de qualsevol punt d’Àger es clissa Pedra. Allà, empegada enmig del trencaclosques de la serra del Montsec. Com una peça de pedra humanitzada. Com una cara que pica l’ullet al poble.

Pels carrers teranyina d’Àger (uns 517 habitants) hi ha papers empegats. Carrers de passat emmurallat. Carrers de veus de nens jugant a ser invisibles. Gats escuats que es llepen el futur. Padrins que se saluden amb gestos de minuts. Portes mig ajustades. L’olor de dinar al foc mastegat a l’aire. Agulles d’estendre la roba que ho veuen tot. Gent que ve, que llegeix els papers: “La parròquia de Sant Vicenç, l’Ajuntament d’Àger i la Fundació Arnau Mir de Tost inicien una campanya de recollida de fons per restaurar el teulat de l’ermita de Pedra. El santuari marià de Pedra, conformat per diversos edificis construïts al llarg dels segles XI-XVIII, està amenaçat de ruïna pel mal estat de la teulada, que necessita una actuació urgent a fi d’evitar mals majors i preservar un monument tan apreciat per tota la gent de la vall. S’ha demanat pressupost i ascendeix a un total de 7.671,14 euros, on s’inclou la reparació del teulat i la instal·lació d’uns sistema d’aïllament que eviti les goteres, cada cop més importants i nombroses. La crida va adreçada a tots els que ens estimem l’ermita de Pedra i té l’objectiu de reunir els diners necessaris per fer aquesta intervenció, paralitzar el deteriorament de l’edifici i disposar així d’un temps més ampli per buscar nous ajuts de l’administració per restaurar tot el conjunt. El primer pas serà buscar la declaració de BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) i el següent mirar d’aconseguir una subvenció adequada”. Un full. Quatre paràgrafs. Dues fotografies. Un compte corrent. Un nou moviment d’alliberament de Pedra al llarg dels segles. Un poble al rescat. Pere Capdevila també ha enganxat papers. Ell és el guardià de la clau de Pedra.

La clau no hi cap enlloc. És llarga. Carregosa. De color ferro xocolata. “Els capellans no la volien portar de tan grossa que era”, diu en Pere. La clau sempre havia estat a prop de l’ermita. A la Masia del Sant. Però la família va venir a viure al poble i la clau ja la va guardar en Pere. Fa uns trenta anys. Avui ell en té 86. Des d’aleshores és una clau que viatja. Puja i baixa des de casa seva fins a Pedra. Un quart d’hora bo de cotxe. Una hora bona caminant. Una mitja hora bona en bicicleta. Uns quatre quilòmetres. Marxes curtes. Lentitud de bressol. Camí de terra amanit de pedres. S’enfila. Es cargola. Zigzagueja fins a l’ermita. Hi puja gent del poble. Familiars. Amics. Coneguts. Però “la clau no es deixa mai a desconeguts”, diu en Pere. Uns pugen per fe, d’altres per airejar-se, per fer fotos, per fer una excursió, pels records, però també pel present i el futur. Perquè tots tenen una altra missió: són els informadors. Miren i veuen si l’ermita pateix. Observen si s’ha fet malbé alguna cosa. I quan baixen n’informen. Hi hagut de tot: esllavissades, roques... Però ara s’emmagatzemaven massa informes negatius. Massa anys pintant l’ermita. Massa aigua de pluja. Massa bigues de fusta mossegades. Massa de tot. A l’aplec de l’any passat ja tornaven a sonar els despertadors dels temps. Des del segle XI una nova crida al segle XXI. Reunió d’urgència.

Pere Capdevila i Xavier Navarro, mossèn d’Àger, es troben. S’ha de fer alguna cosa. Ajuda. En Pere va a l’Ajuntament. D’aquí salta a la Fundació Arnau Mir de Tost. Es parla, es pensa, es redacta, es decideix conjuntament i surt el text. Al carrer. Amb l’escrit i les fotos en Pere compaginarà un paper que s’empegarà pel poble. Som a finals de gener. El paper vola per Àger i més enllà de la vall. Tothom el fa volar. Cel de pluja. Xup-xup a la terra. El poble torna a tenir la perpètua missió històrica. El poble mira a Pedra.

L’ESLÒGAN DE LA VALL

El paper també el veu aquell cap de setmana Arnau Torrente a trenta-dos quilòmetres. Li porten els seus pares: “Mira què ha fet el padrí”. Des de Balaguer el dissenyador gràfic de trenta-un anys agafa el paper del seu avi i rumia: “Jo simplement veig allò i dic «Vestim-ho una mica, creem un eslògan, una marca»”. Surt ràpid. Fons negre. Lletres blanques d’estil petri. Endreçades com una serralada. I l’ermita al capdamunt picant l’ullet: “Som de pedra picada”. És el resum d’un paisatge físic i humà. És un lema existencial: “L’eslògan era molt senzill, és l’eslògan que reflecteix com és la gent de la vall, la tenacitat aquesta «d’això és una cosa nostra, i ho salvarem entre nosaltres» perquè som «gent de pedra picada» i la marca sortia sola. La gent d’aquí en cap moment es planteja de qui és l’ermita, sinó que això ho hem de tirar endavant nosaltres perquè això és nostre. També és una mica reflex del país: ningú ens ajudarà i ens ho hem de fer entre nosaltres. I arromanguem-nos i tirem endavant. Reflecteix un tarannà, amb tots els defectes que tu vulguis, però amb la tenacitat, el punt honor, més enllà del que digui la gent, d’això ho hem de fer la gent del poble”. El 28 de gener Pedra surt a l’hiperespai. Facebook, Twitter... “Som de pedra picada” comença a volar per les xarxes. El món ultralocal pica a la porta del món global. Escletxes al cel. Però l’endemà plou sobre mullat. Avís meteorològic. Catalunya es desperta amb l’ensorrament instantani del campanar de l’església de Rosselló (Segrià). El pas del tot al no res en segons. Gravat en directe. Emmudiment. Ningú vol veure aquest futur. Pedra encara dóna més tombs a l’hiperespai. Pedra s’encén. Pedra és una espelma que no s’apaga, que crema, fidel, lluminosa, ara virtual. D’una vall d’uns 685 habitants a la vall de masses del planeta. De les donacions de diners de fa deu segles al micromecenatge del segle XXI. Del paper al tuit. Del padrí al nét. El salt de la pedra al cel.

1.075 metres. Això que es veu no és el color blau. Això tampoc és el cel. Aquest és un dels millors cels del món. Ho certifiquen els ulls però també la ciència. És un cel Starlight: certificat de lliure contaminació lumínica avalat per la Unesco. Aquí es pot veure l’erotisme del cosmos com enlloc. Aquí es pot veure com es desvesteixen les estrelles. Aquí es veu tot. De dia les estovalles verdes de tota la vall d’Àger. Els homes estel amb parapent i ala delta es tiren al buit. Aquí ve tot el món a volar. I quan s’apaga el llum, des del Parc Astronòmic del Montsec, s’observa la galàxia nua. És un cel nét. I les estrelles no tenen vergonya de mostrar-se tal com són. Es mira el cel. Es mira la terra. Pedra ho té tot a tocar. És el replà. Des del 1042. Era un castell amb església. Al segle XIII es va convertir en ermita. Als segles XVII-XVIII es construeix la gran cara, el gran casal, amb l’antiga capella romànica adossada. Llistes i llistes de més donacions. El 1928 més restauracions que romanitzen la façana. Un campanar. Una campana. El 1934 es construeix la cisterna i l’aigua arriba al santuari. Més donacions... Mai s’ha aturat. Sempre s’ha reformat, arreglat, sempre ha tingut tot el poble als seus peus. Amb les espatlles cobertes pel Montsec. La frontera natural que separa la Noguera i el Pallars. El Montsec són uns braços estirats. Una abraçada. Una petita pàtria. Enmig Pedra és una minúscula capital humana. Pedra clavada, encastada, empegada. La patrona de la vall. Un petit miracle fet d’estones, fet de suor. Una sorpresa. Un despertador natural que fa obrir els ulls. Pedra omniscient i omnipresent: “Té aquest punt de llotja. Si fem el símil amb el Camp Nou, tota la vall és el Camp Nou, l’ermita de Pedra és la llotja, el punt central que domina tota la vall. Té aquest punt entremig. Des d’aquí ho veus tot. Aquesta localització ha contribuït a fer que tingui aquesta estima. El contacte visual amb l’ermita hi és sempre. És una presència constant. Com si l’haguessin agafat amb una grua i l’haguessin pujat aquí. Potser el tema de la religió s’ha anat perdent però hi ha aquest punt que no sé si és de devoció....”, diu l’Arnau.

I el vent ho capgira tot. Aquí bufa Ponent. Vent que trastoca, fa la tombarella, però sempre és fidel, és devot. “Quan el Barça juga la Champions n’hi ha que pugen del poble; potser un parenostre no el resen, però pengen la bufanda a la Verge. Abans la gent feia pregàries perquè plogués. Abans s’hi creia. Abans la creença religiosa deia que feia miracles, ara el jovent té la devoció a la seva manera”, diu en Pere. El vent de Ponent fa mil capitombes al llarg de la història però continua lleial a Pedra. Ara potser és una bufanda del Barça al coll de la Verge. Abans eren aquelles tires de colors que es lligaven al coll dels retrovisors interiors dels cotxes perquè la mateixa Verge protegís dels accidents. Tires amb una mida exacta: el coll de la Verge. Abans i ara. Religiosos i no religiosos. Fes i fes. Però tots hi creuen a la seva manera. Tots creuen en una petita pàtria, un paisatge, uns sentiments, una gent. Tots reconeixen una escenografia existencial. Tots respecten Pedra i una Mare de Déu amb una devoció antiquíssima. Perquè a la vida n’hi ha que tenen fe en el que és terrenal i d’altres en el que és desconegut. No se sap quina va ser la primera imatge. Però des del segle XV una Verge tallada en pedra va ser el rostre d’una fe per a molts feta real. Aquesta imatge també es va fer terrenal. Va sortir volant per la vall en mil bocins. L’explosió del 1936. Guerra Civil. “Va venir gent. La Verge la van baixar de dalt i la van posar a la barana de davant la porta i ningú es va atrevir a tirar-la avall. Però en va venir un que va agafar un pic i li va donar un cop al cap i la va tirar a baix. El curiós del cas és que aquest senyor va anar a la guerra i va morir d’un tret al cap, al mateix lloc on va picar a la verge”, explica en Pere. I va tornar al seu lloc. El rescat històric un cop més. El 20 d’agost de 1944 es tornava a entronitzar la Verge. Una còpia exacta de la que va volar. Va costar 5.430 pessetes. Pagades per la gent del poble. Com una autogestió heretada i signada a les fesomies i als gestos. Com un sistema de reproducció que passa del món oral a l’escrit, al digital.

Dels pans en fan pedres. El costum de donar panets a Pedra ve de temps llunyans. Primer està documentat l’últim dissabte del mes de maig. Una missa. I després es donaven panets. I en altres temps pa, vi, formatge i també coques. Tot pagat per les masies esquitxades per la zona. Els panets fets des de forns intemporals van desaparèixer entre la guerra i la postguerra. I tornen a aparèixer. El 1978 dues famílies del poble rescaten els panets. Ara hi tornen a ser. El poble ha tornat a pujar i a menjar panets. Cada any es fa un aplec per la Segona Pasqua. Tots junts. Panets que fan pedres. Les molles d’una camí de continuïtat. El pa de la suor col·lectiva. Ho vigila des de l’hiperespai en Pere. Des del seu Facebook no en perd detall. Baixem a la terra.

Fa uns cinc anys una operació de maluc el va dur a obrir una nova finestra al món. S’apunta a un curs d’informàtica. Al cap d’uns dies l’Arnau i el seu cosí ja li munten un ordinador. S’engega la pantalla d’una altra fe. “De la informàtica no plego res. Hi ha vegades que faig disbarats. A part d’això a la meua edat m’ha donat vida. Tinc 86 anys i d’ençà que tinc això tinc relació amb familiars de l’Argentina amb qui havia perdut el contacte. Amb els cosins germans, amb els fills, hi tinc contacte cada setmana o cada mes, pels aniversaris i sants, i també segueixen el que fem aquí. I això m’ha donat vida”, diu en Pere. A l’Argentina també segueixen Pedra. Pedra ja es veu des de tot arreu. La creença terrenal feta digital. En Pere vetlla la campanya “Som de pedra picada”. Com si cada dia pugés a Pedra. Des de casa seva vigila. No es perd res. La clau digital que obre la porta dels “m’agrada”, els comentaris, les fotos, les notícies... Tot. “I aquella notícia que va sortir? No la vaig veure...”, interroga al seu nét. “Ho vaig penjar al Facebook la setmana passada”, contesta l’Arnau. “Després ho miro. Tot això ha tingut molt ressò. Les piulades s’haurien de transformar en cinc, deu euros...”, riu en Pere. Aconseguiran els diners per a Pedra? “Segur que es fan, s’han fet sempre”, contesta enmig de rajolins de veus de gent.

Al bar Lo Torres d’Àger ja és l’hora del vermut. El poble es reprodueix els caps de setmana. A les vacances. Arriben els que un dia van marxar. O els que han vingut nous. Tots tornen. Desembarcaments pacífics a les taules. Cares d’espiritualitat d’hores sagrades de festa. Ulls que busquen horitzons de més enllà. Alguns miren cap a la nostra taula. S’acosten. Donen una ullada. L’agafen. La toquen. La giren del dret i el revés. Somriuen. Són les bosses que s’han fet amb l’eslògan “Som de pedra picada” per recaptar diners per a l’ermita. “Que xula! Me’n quedaré una”, diu una noia. “Guarda-me’n”, diu un noi... I les bosses, com els pans del forn, van desapareixent. I les pedres, lentament, es multipliquen.

stats