El gran carnaval

“-Infermera, que té una aspirina?” “-No L’hi puc donar”

Vivim en una espècie de 'Show de Truman' en què creiem que tenim una vida lliure i feliç, però en canvi no podem estar més vigilats i protegits

F a cosa d’un mes, degut a avatars familiars feliços, vaig haver de freqüentar assíduament durant quatre dies un centre clínic de Barcelona. Tracte exquisit, facilitats, amabilitat i comoditat. Fantàstic, un deu. Hi va haver, però, dues circumstàncies dissonants, no negatives però sí una mica xocants, que val la pena comentar. Devia ser el segon dia que un amic meu em va trucar al mòbil. Estava a baix, a la planta baixa de la clínica i em preguntava el número d’habitació perquè la recepció no l’hi podien dir. El motiu? Protecció de dades. L’endemà, un altre amic es va trobar amb la mateixa situació. Em va trucar diverses vegades però jo no vaig sentir el telèfon. Al final es va cansar i va haver de tornar cap a casa. No hi va haver manera que li diguessin el número d’habitació.

Protecció de dades? Home, sí, té la seva lògica. Qui sap si així s’eviten trobades no desitjades i invasions de la intimitat. Però potser es podria resoldre d’una altra manera, no? Potser demanant al pacient el primer dia d’hospitalització si vol que es reveli el seu número d’habitació. Posant (o no posant) una creu dins d’una casella potser n’hi hauria d’haver prou.

L’altra situació que volia comentar va passar la tarda del tercer dia. Vaig començar a notar un creixent mal de cap bastant empipador. Al taulell de la planta vaig demanar si em podien donar un analgèsic per apaivagar el dolor. “No!”, va respondre’m l’encarregada de planta. “Si la pastilla et produís una reacció al·lèrgica se’ns podria caure el pèl”. Vaig respondre que no patís, que no soc al·lèrgic a cap medicament. Però no hi va haver manera. Ho tenien prohibit i no hi havia res més a dir. Vaig notar que una de les infermeres que hi havia per allà em transmetia una mirada de suport i de certa incredulitat. Com pensant que allò era una evident exageració, una arbitrarietat amb què no acabava de combregar.

No vaig insistir i vaig baixar a la farmàcia. M’havia quedat una mica en xoc. Quin devia ser el motiu pel qual, malgrat haver deixat clar que no patia cap al·lèrgia, no em volien donar un simple Gelocatil? A més a més, si pel que fos em vingués una reacció al·lèrgica imprevista i completament inexplicable em trobava en el millor lloc possible per posar-hi remei: un centre mèdic de gran qualitat. Dues expressions sorgides del saber popular em van venir al cap immediatament: “Agafar-se-la amb paper de fumar” i “Ser més papista que el Papa”.

El famós i mai prou a gust de tothom concepte de seguretat i de proporcionalitat. Viure en societat comporta acceptar mesures de control i de protecció, tenir clar que hi ha persones i institucions dotades per vetllar per nosaltres, prendre decisions per nosaltres, imposar-nos criteris i normes que hem d’acceptar perquè sí, perquè així ho dicta l’ordre públic i el bé comú.

Amb poques hores de diferència, dins del mateix recinte, havia patit dues mostres de precaució que a qualsevol persona amb un mínim de sentit comú és fàcil que li resultin excessives i desproporcionades. És opinable, esclar: hi haurà qui consideri que tota mesura proteccionista és poca. ¿Però no és cert també que determinats protocols semblen més pensats per embolcallar-nos en un cotó fluix artificial i artificiós que denota una tendència a la psicosi col·lectiva, fruit dels temps revolts en què vivim? Les alarmes salten massa de pressa; per fer front al terror global empoderem un “gran germà” que ho vigili tot, que tingui potestat sobre les coses tangibles i intangibles que ens afecten. Una espècie de Show de Truman en què creiem que tenim una vida lliure i feliç, però en canvi no podem estar més vigilats i protegits. El nostre benestar implica no revelar quin és el nostre número d’habitació i no donar-nos una aspirina si tenim mal de cap. 

Etiquetes

Més continguts de