Les aures que sobreviuen a les hores

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

ELS ESPECTRES TENEN UN GRAN PODER a les nostres vides. Són l’“altra humanitat”, la que pertanyent al passat es manifesta com a futur perquè està més enllà del temps. Aquesta “altra humanitat” se’ns fa propera, íntima, fins i tot, en els moments decisius de l’existència a través dels somnis, de la memòria, dels encontres fantasmals. Homer fa que Aquil·les abraci l’espectre de Patrocle; Virgili és l’espectre que guia el Dant al llarg dels seus viatges; l’espectre del pare assenyala al dubitatiu príncep Hamlet el camí a seguir. La literatura està plena d’espectres i, per tant, d’aures que floten a la fràgil eternitat que ens podem permetre els humans.

La pintura, en fixar els cossos, també ha perseguit sovint la captura de les aures. Però hi ha un pintor que es va proposar, més que cap altre, aquesta captura. Oskar Kokoschka afirmava que volia pintar les aures perquè sobrevivien a les fugaces hores dels cossos. Creia que tenia un do per fer-ho, i que així havia estat dictaminat quan un gran incendi va acompanyar el seu naixement a Pöchlarn, a la ribera del Danubi austríac. Kokoschka es va passar la vida fent poderosos retrats i autoretrats. Les violentes formes eren les aures que s’escapaven dels cossos.

Sembla que un amor perdut, o simplement esgotat, el que el va unir a Alma Mahler, va donar lloc a una de les seves obres més colpidores. A La núvia del vent, de 1914, Kokoschka va situar els cossos de dos amants a l’interior d’un remolí blau de sensualitat, angoixa i abandó. Potser va aconseguir el seu objectiu: la tempesta destrueix els murs del temps i les aures fugen, lliures, cap a la foscor.

Més continguts de